Ciutadà de naixement, però cabaneter des de l’any i mig. Als 17 anys, per mà de Mateu Soler, va sortir a Pòrtula. Avui en té el doble, 34, i és mestre d’educació especial i intèrpret de llengua de signes catalana, espanyola i internacional a
més de guia intèrpret de persones amb sord-ceguesa. Treballa de mestre a l’escola municipal Tres Pins, de Barcelona.
De sa Cabaneta va passar a viure a Tarragona, a on va residir durant els tres anys que va estudiar la diplomatura de mestre. L’any 2003 va canviar de residència i va anar a viure a la Ciutat Comtal i fins al dia d’avui, perquè amb la família -la seva companya Judit, el seu fill Bernat i l’altre, a punt d’arribar, en Blai– tenen previst traslladar-se de nou, aquest cop cap a la comarca del Bages.
Joan valora positivament la seva joventut, tot i que troba que, de llavors ençà, no ha canviat massa… «La veritat és que no em puc queixar de l’experiència viscuda. Des de fa molt temps sempre he pogut gaudir de fer allò que he volgut fer i gaudir-ho envoltat de gent encantadora. La vida sempre et porta un punt d’experiència en aquelles coses que vas fent, cada dia és un canvi. Però podria dir que no he fet grans canvis».
Li agraden les coses que feia, però no sempre ho pot dur a terme… «Em continua interessant molt el fet de conèixer nous llocs i noves cultures. Viatjar sempre ha estat un dels meus grans hobbies, però ara estem una mica en ‘standby’, fins que els menuts siguin un poc més grans».
Pel que fa a les aficions, assegura… «Em continua agradant anar a la muntanya a estirar les cames sempre que puc, però la veritat és que temps lliure en tinc poc. Avui en dia també formo part de La Senalla (https://sites.google.com/site/wikilasenalla/ ), una cooperativa de consum al barri de Gràcia, i de Pescallunes 
(https://pescallunesgrupgracia.wordpress.com/ ), un grup de criança compartida que vam muntar un grup de 10 famílies per acompanyar els nostres fills durant els primers anys de vida».
Troba, això sí, que hi ha hagut canvis en les relacions socials… «Les d’avui han patit un gran canvi respecte fa cinc anys. Avui en dia les xarxes socials ens estan robant molt el tracte proper i humà de les converses». I ho il·lustra amb una frase extreta de J.Ramoneda d’un article del diari Ara, que diu: «[Només espero que] la comunicació virtual no ens deixi sense el plaer de veure’ns i tocar-nos” .
Pel demés segueix demanant el mateix a les persones «sobretot que siguin francs i sincers».
Assegura que es sent satisfet conformant-se amb una bona companyia, i puntualitza… «Crec que aquest aspecte sempre l’has de tenir cobert, la solitud és molt fotuda. Per sort, jo em sento molt ben acompanyat per la família, pels pares, pels amics, etc».
En política es reafirma en les idees dels 17 anys… «Cada vegada estic més convençut que allò que pensava era l’opció correcta, així que de canvi res de res! Continuo sent nacionalista i independentista, ecologista, d’esquerres… En aquest àmbit no he canviat gaire, per no dir gens».
Però sí que ha canviat quant als personatges admirats. Ara, al contrari, admira la gent que no surt mai davant la càmera ni a les xarxes socials.
Si en música abans li agradava més la música rock i pop, ara diu que «de cada vegada més em decanto per música més tranquil·la: jazz, soul, clàssica… Un senyal inequívoc que em faig gran, no? Hahaha».
En gustos culinaris també hi ha canvis. Ens explica… «Cada vegada tendeixo a seguir una dieta més vegetariana, cosa que fa uns anys no se m’havia passat mai pel cap».
Pel que fa als gustos literaris, comenta… «Les darreres lectures que he estat fent estan totes relacionades amb el món de la criança respectuosa, però això no vol dir que m’hagin deixat d’agradar les coses i les temàtiques que abans m’agradaven».
Fa uns anys que col·leccionava taps d’ampolles de cervesa d’arreu del món, però ara fa bastant de temps que ho ha deixat córrer.
Pel que fa als gustos de roba, assegura que mai no ha seguit una moda concreta.
Diu que el fet de viure a Catalunya no facilita gaire les relacions amb els amics de sempre, però assegura que quan ve a Mallorca intenten quedar per veure’s una bona estona. En canvi ja no segueix participant en les festes i mogudes del poble. «Malauradament», es lamenta.
Quant a moments especials en relació a coses viscudes, comenta… «Repetiria totes i cadascuna de les viscudes ja que de
totes elles n’he pogut treure sempre alguna cosa, ja sigui bona o dolenta, que m’han ajudat a seguir el camí. Malgrat això, i si tot va bé, espero repetir-ne una aviat que em va emocionar molt: ser pare».
La seva idea, o frase, actual és compartida per molta gent… “Ja ha passat tant de temps??” Buff! Tinc la sensació que des dels 30 anys les coses van el doble de ràpid que abans».
Finalment, ens ofereix alguns dels seus millors records… «Tenc bon record de tota aquella colla de gent que durant molts anys van dedicar molts esforços per fer créixer l’associació de veïnats de sa Cabaneta i de les Mestresses de Casa. Van ser un grup de gent que van fer que al poble hi hagués una certa “moguda cultural i festiva”.
L’associació estava relacionada amb diferents entitats del poble com l’esplai, la parròquia, etc. i hi havia la sensació que Sa Cabaneta era un poble viu, cosa que crec que avui en dia s’ha perdut una mica.
Tenc molt bon record d’aquell grup de “gent gran” que eren els nostres monitors i monitores de l’esplai “Es Campet” quan nosaltres érem adolescents. Gràcies a tots ells vam viure un grapat d’anècdotes i experiències que mai oblidarem. Van ser anys de molt bon ambient!
De l’escola “Costa i Llobera” també en tenc un bon record i avui en dia, quan em trobo fent classe als meus alumnes, encara em venen al cap algunes fases que ens deia el mestre Biel quan nosaltres fèiem escola.
I, per acabar, en demanar-li a qui voldria veure en aquesta secció contesta que hi voldria veure a algun dels monitors d’Es Campet amb els quals va compartir vivències, com Sofia Alonso, Joan F. Oliver, Laura Redondo… O també algun company que ja havia sortit a Pòrtula a la secció “Entre joves” com en Tomàs Siquier, en Pere Bibiloni, n’Arnau Mulet, Maria Antònia Kalet, Sandra Martínez o en Colau Fortuny.
Quina gentada, Joan!!! Amb na Sofia ja ho tenim resolt; però amb els altres… bé, segur algun en caurà…
