Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Sóller, 7006)
Port Vendres-Sóller
Arran de les embarcacions de vela llatina que darrerament varen omplir del Port de Sóller, Andreu Vivas ens ofereix uns pensaments intitulats «Més que tradició marinera en comú» a la secció breu «El Mirador». Diu així: «Si a l’actualitat ens separa de Port Vendres ni menys ni manco que la nacionalitat, la visita al nostre port d’aquestes embarcacions ens transporta per un instant als temps on compartíem bandera i regne. Amb la travessia que han fet aquests 14 vaixells des de diferents punts, acosten el que en un moment donat separaren els estats. Pels puristes que no recorden (o no volen) que l’actual Espanya també s’originà després d’escissions i que tanta por tenen a que n’hi torni haver, les tradicions com aquesta tan marinera, perduren en el temps i, quina paradoxa, són motiu de celebració i festa. Qui ho diria, no?» Lliçons de la història…
(Sóller, 7006)
Dimissions en femení
Si fa un mes ho va fer la directora del Museu de Ciència, Carol Constantino, després de 21 anys en el càrrec, posteriorment va ser Aina Ferrero, gerent de la Fundació del Jardí Botànic. No han transcendit els motius reals de les renúncies més enllà dels clàssics «motius personals i/o professionals». En aquests moments el Museu pateix un buit de poder i encara no es sap qui les substituirà.
(Aina Borràs, Sóller, 7006)
Llengua Palentina
Ja la va fer bona en Pablo Casado amb allò d’aficar-se en balls lingüistics. Ara és en Toni Gomila a la secció «Rinoceronts» qui es demana «Quin idioma parla el sr. Casado?». Seguint les tesis idiomàtiques del polític seudofilòleg «tenint en compte que va néixer a Palencia, hem de concloure que ell parla palentino. Atès que la seva esposa és d’Elx, ens trobam davant el misteri de com es comuniquen en família». Després de manifestar el seu avorriment per haver d’emetre obvietats, l’articulista fa una tasca pedagògica lingüística i acaba parlant de l’actual cas de França que, tot i ésser un país eminentment monolític pel que fa a llengües, darrerament hi ha aires de renovació. Des del partit verd francès han fet unes declaracions que ja sabíem que són ben certes: «Els infants que aprenen més llengües des de més prest són els infants que aprendran millor les llengües, cosa essencial pel món d’avui. Aquests infants estaran més oberts al món. Hem de menester aquesta riquesa, aquesta diversitat». Davant això l’articulista conclou «Sembla que els francesos estan començant a obrir l’ull. D’altres encara els tenen plens de lleganyes». Totalment d’acord.
(Sóller, 7006)
Maria López
Es tracta d’una jove artista deianenca que enguany ha acabat el grau en Belles Arts i ara té una exposició en marxa. Ella explica: «La meva obra està composta per diferents branques artístiques com la pintura, el dibuix, l’escultura, la serigrafia… Realment aquesta exposició és un resum dels quatre anys de carrera i, per tant, hi ha tant art abstracte com figuratiu». Quan descriu el procés creatiu diu: «Té la seva part caòtica pel fet que la creativitat no es pot controlar i arriba quan arriba, però això forma part del mateix procés i realment vol dir que és autèntic». En relació a les coses que la inspiren per crear comenta: «A dia d’avui allò que m’inspira més és el paisatge i, concretament, el poble de Deià (…) Deià té molta natura i uns colors espectaculars sobre els quals m’encanta crear-ne obra. De fet, la col·lecció abstracta està feta a partir de fotos de Deià i plasmant-ne els colors principals».
(Aina Borràs, Sóller, 7006)
Concurs de gamba
La presidenta de la Reial Acadèmia de Gastronomia, Lourdes Plana; la cuinera mallorquina Maca de Castro i el periodista gastronòmic Andoni Sarriegui han donat a conèixer la composició del jurat del I Concurs Internacionald de Cuina amb Gamba de Sóller. A més de les dues especialistes esmentades, també estaran com a jurats els cuiners Ricard Camarena, Josef Sauerschell i Kristian Lutaud. Lourdes Plana va explicar que s’ha marcat com a repte transmetre a la gent jove que la gastronomia és cultura, no sols menjar. Mentre, Maca de Castro, elogià el gran rebost local que tenim a l’illa i va subratllar que s’haurien de valorar els recursos que tenim a mà i a treballar amb ells com a principal font d’inspiració. El concurs tendrà lloc el 20 de setembre.
(Miquel Àngel Canals, Sóller, 7006)
Es Canyís
Pedro Andreo a la secció «Passen coses» parla de la curiosa gènesi del Bar Canyís, des Port de Sóller, dins els anys cinquanta del segle passat. Actualment és un reputat restaurant que segueix la tradició familiar servant sistemes i receptes de fa uns anys. L’autor acaba dient: «Enguany es Canyís compleix seixanta-set anys, tota una vida! I tot va començar amb uns canyissos, una olla de caragols i un caixò de refresc». Enhorabona i per molts més !!
(Sóller, 7006)
Ous, final
El cuiner Juanan Fernández, a la seva secció «Parlem de cuina» dedica el 4t i darrer capítol a les 100 maneres de cuinar els ous. No he comptat les creacions culinàries que es poden fer amb els ous, però no dóna la impressió que arribin a cent, tot i que si comptam les possibles variants d’una mateixa recepta o preparació, llavors és possible que es superi de molt el centenar. En aquesta ocasió dona una sèrie de consells en relació a l’adquisició, manipulació i consum dels ous. En reproduiré algunes: L’ou es conserva, com a màxim, tres setmanes en la part menys freda de la gelera. S’ha d’emmagatzemar amb la punta cap avall. No s’han de netejar, molt menys amb aigua i fregall. No s’haurien d’emmagatzemar a la porta de la gelera; el moviment els fa malbé. En obrir-lo l’hem de consumir el més aviat possible.
L’autor presenta també una sèrie de modismes relacionats amb el tema: Tenir la Seu plena d’ous, no mesclar ous amb caragols, fer els ous enterra, gallina que canta perd l’ou, somniar truites…
Acaba amb dues receptes. Una, múltiple: ous farcits… de tonyina, de sardina, de salmó, al pesto… L’altra, deliciosa: Tocinillos. Una autèntic goig, tot plegat.
(Sóller, 7006)
Ovnis
Fa una quarentena d’anys, Sóller i la Serra de Tramuntana estaven en boca de tots els aficionats a la ufologia. Ara, Maria Calafat i Marta Mesquida, comunicadores i professionals del món audiovisual, preparen una sèrie de ficció per a la famosa plataforma televisiva Netflix. La història que les dues cineastes mallorquines volen traslladar a la pantalla -que és titularà La Grieta o La Fissura, segons sigui la llengua de la versió- compta amb tots els ingredients que són propis d’una sèrie d’aquest tipus; en paraules de Calafat «una mescla d’Expedient X i Tween Peaks». Però ho pretenen fer «des de la ficció i fins i tot de l’humor». Veurem…
(Lluc Garcia, Sóller, 7006, 6 VIII ’21)
