Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Cent per Cent, 912)
Ametles i garroves
Com és habitual, aquest setmanari dedica l’Editorial i les primeres planes a un tema d’actualitat. En aquest cas parla d’aquests dos cultius, del que han representat a Mallorca, com ha evolucionat la seva visió i el seu ús fins a avui i com es preveu el seu futur. L’Editorial comença parlant d’ametles i ametlers, cultiu tradicional a Mallorca, però un determinat moment observa: «Però alerta, sembla que un altre arbre està de moda. D’uns anys ençà, el mercat ha fet disparar el preu de la garrova, i allò que algun deixaven caure per al gust i gaudi dels porcs, ara resulta que fa anar llépol el pagès més desprès. Tothom toma i recol·lecta les garroves, bàsicament perquè han multiplicat per cinc o sis el preu de venda de fa alguns anys. N’aprecien, diuen, sobretot, el garroví, amb usos alimentaris i cosmètics fins ara poc coneguts. Avui un quilo de garrova pot arribar a pagar-se a 1,60 euros. Una barbaritat. Caldrà veure fins quan es podrà sostenir això. Fins quan les grans extensions continentals no estaran sembrades de garrover, cultivades amb mà d’obra barata i amb una producció massiva que podria deixar d’aquí a pocs anys el preu de la garrova mallorquina on va ser no fa tant de temps. Especulació, intermediaris i preus allunyats de la realitat. Esperem que puguin aguantar molts d’anys així i que la garrova continuï sent la gallina dels ous d’or del castigat camp mallorquí. Gaudim, ara que podem, d’aquest lleuger privilegi»
(Cent per Cent, 912)
Trencadora
La trencadora d’ametles de Son Macià va camí d’esdevenir una institució dins el món dels petits productors d’autoconsum de Mallorca. Es tracta d’una màquina pressumptament construïda els anys trenta i per la qual, els seus actuals socis responsables, juntament amb la triadora que la complementa, pagaren 900 euros l’any 2013. La màquina va començar a funcionara Son Macià el 2015 i compta amb prop de 150 socis que, quan es fundà la societat, pagaren un euro. Aquests socis són els usuaris que van acudint a la trencadora els caps de setmana de tardor per trencar les ametles que han tomat a ca seva i de les qual guardaran el bessó per fer-ne torró, tambor d’ametla, gató o qualsevol altre producte propi de la nostra gastronomia.
La trencadora la varen dur de Porreres i, actualment, només està en funcionament aquesta i una de Caimari, sense comptar les trencadores industrials que no serveixen per als petits clients d’autoconsum.
Resulta, a més a més, que «la trencadora s’ha convertit en un petit atractiu del poble. Els clients venen a trencar, deixen els sacs, i se’n van a fer una volta o s’aturen a berenar al cafè; els alemanys que hi venen ens deixen propina perquè ho conceben més com una experiència, i fins i tot alguns ens han oferit que això sigui una cosa visitable».
(Antoni Riera, Cent per Cent, 912)
Canvi d’ametles
Miquel Serra, soci de la trencadora, es lamenta: «L’ametla com a cultiu tradicional a la seca i majoritari no tornarà, perquè ja no tolera les condicions climàtiques d’ara, i perquè la rendibilitat és qüestionable. Tota la feina que es feia darrere un ametler un temps, si el feies a la seca a la zona de llevant, ara ja no es pot fer».
Un altre soci, Nofre Fullana, afegeix: «És imminent que el Govern subvencioni l’arrabassada d’ametlers per estimular que hi hagi terreny net. I amb els fons europeus que arriben es podran destinar una barbaritat de doblers a plantacions d’ametlers amb regadiu i a la seca. I també de garrover».
(Antoni Riera, Cent per Cent, 912)
Els problemes de l’ametla
Antònia Maria Febrer (Manacor, 1989) és una jove agricultora i productora d’ametles. Comenta que substituir els ametlers de secà, que tradicionalment omplien les nostres terres, per ametlers de regadiu és una tendència a l’alça. El fet que cada any s’arrabassin una cinquantena d’arbres es deu a què ja no produeixen tant com era habitual i el fruit no té qualitat, problemes deguts sobretot a la xylella. A això s’hi ha de sumar la baixada del preu. La suma de tot fa que no compensi produir ametla. Comptant tot això, a la sequera i a uns preus que no compensen la feina feta, hom arriba a un descontentament progressiu entre la gent que es dedica al camp, especialment d’aquest sector.
(Cristina Bauzà, Cent per Cent, 912)
El futur de les garroves
El gerent de la cooperativa ‘Fruits secs’ de Binissalem és el manacorí Alexandre Aristondo (Manacor, 1973). Parlant del mercat de les garroves, actualment a molt bon preu, reflexiona: «No tenim ni idea de què passarà perquè fa tres o quatre anys que puja i sempre ens pareix un preu rècord». Ara bé, considera que són preus poc sostenibles que repercuteixen directament en els fabricants de goma. Això provoca que «el producte final sigui molt car i no sabem si la indústria pot aguantar aquests preus». Un fet que preocupa, ja que «hi ha el risc que aquestes indústries reformulin els aliments que fan, amb goma de garroví, com són els gelats, els formatges d’untar o els embotits, cap a fórmules més econòmiques».
(Cristina Bauzà, Cent per Cent, 912)
Drets femenins, drets universals
Nazanin Armanian (Xiraz, 1961) és professora, escriptora i col·laboradora de premsa escrita. Potitòloga iraniana, exilada i refugiada a l’estat espanyol des de l’any 1983. L’entrevisten després d’una conferència sobre ‘la lluita de la dona agfanesa per al seu alliberament’. Conta la seva situació personal: «Jo som exiliada política. En el meu cas va ser per la persecució política i per la misogínia dels nous governants. Vaig fugir per les lleis misògines que es van implantar quan van entrar els aiatol·làs; una forma més de violència de gènere estructural».
Parlant de les organitzacions feministes afganes comenta: «Estan en una situació gravíssima. En una situació normal, les dones podem lluitar per la igualtat, però en aquest context només es tracta d’intentar salvar la vida. Algunes activistes han pogut fugir, d’altres estan en clandestinitat, amb molta por perquè estan anant casa per casa. Estan sota amenaça de mort i ara mateix no poden ni moure’s cap a les ciutats perquè una dona sola no pot viatjar. Aquesta situació no sortirà als mitjans de comunicació». En relació al feminisme islàmic i d’altres religions, diu: «El feminisme islàmic és un invent de l’integrisme islàmic. Cap religió té en compte els drets i la integritat de la dona, totes les religions són patriarcals. A Iran abans de l’entrada dels aiatol·làs, per exemple, el feminisme era feminisme. I punt. S’ha de considerar que els drets de la dona són universals: quan introduïm el factor ètnic o religiós, començam a discriminar».
(Anna de la Salud, Cent per Cent, 912)
Curiós anunci
A la secció «Classificats», a l’apartat de feina, trobam aquest text: «Agaf relleu a pagesos que es jubilen. Som mallorquí. Toni». I dona el número de telèfon. No se’n troben massa, d’aquests.
(Cent per Cent, 912, Manacor 8 X ’21)
