Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(CalaMillor7, 451)
L’anomenat ‘caudillo’
Per parlar de la destrucció de la creu dels caiguts de Son Servera, l’amic Manel I.Serrano Servera fa una introducció referida al dictador, que no té desperdici: «Franco, aquella rata sarda pederasta que va manar matar Primo de Rivera perquè se sabia menys home que ell, fou per a la història de la humanitat el pitjor exemple bajo palio del cristianisme. Aquell petit gallec estava més a prop del rei Herodes que de sant Francesc d’Assís. En assumptes més terrenals per a la història d’Espanya, Franco fou el gran càncer dels ‘tres mals dolents’ més nocius per a qualsevol poble: mort, ignorància i fam. Tres càncers que bé es preocupà d’escampar a la velocitat d’un foc en un dia ventós per un camp d’ordi, sense cura ni cuidats pal·liatius, durant quatre llargues dècades, fins a provocar la destrucció total de la convivència i concòrdia d’una societat condemnada per sempre més a sentir-se dins una guerra psicològica i fratricida com és fins avui dia l’Estat espanyol.
Aquest Pol-Pot a la gallega que pel bé de la humanitat mai no hagués hagut de sobreviure a la gestació -primer pel bé de les entranyes de sa mare i segon pel bé de la humanitat- fou un altre diable a la terra. Un diable que covà durant molts d’anys dins el nou sanedrí després de Crist, ja que fou l’Església Catòlica la seva penyora, suport i braç executor d’allò encara més terrible i cancerígen: l’Església es convertí en el seu particular doctor Frankenstein que psicològicament convertiren tots els nostres avantpassats en monstres plens de pors, frustracions, mals psicològics i, el que és pitjor, crearen generacions senceres en convençuts animals de doble moral. Això de Franco i l’Església catòlica espanyola fou una relació sumaríssima de poder, d’interessos i de pretensions que encara ara és un càncer que ens fa anar enrere socioculturalment respecte de la resta d’Europa».
Això es diu xerrar sense pels a la llengua…
(CalaMillor7, 451)
«La creu de la discòrdia»
En altres seccions de la revista també esmenten el tema de la creu esbucada recentment a Son Servera, però aquest retall agafa el títol d’un article d’Antoni Pallicer Mateu que dóna la seva opinió sobre els fets i els seus motius. Entre d’altres coses, diu: «La Guerra Civil espanyola, que provocà l’alçament militar i feixista del juliol de 1936, encara provoca acalorats debats. L’exemple més clar, recent i pròxim han estat els que s’han ocasionat per l’esbucament de la creu dels caiguts de la plaça de la Tercera Edat de Son Servera. Uns debats en els quals reconegudes personalitats de l’Església mallorquina s’han vist implicades.
El citat monument, dedicat als combatents de Son Servera del bàndol nacional que moriren, especialment durant el desembarcament republicà a la zona del Llevant mallorquí, tenia una clara simbologia afí a la part guanyadora de la Guerra Civil. Encara que s’haguessin eliminat els noms i les referències falangistes. El tipus de creu i escultura era la característica que el franquisme construí a la major part de pobles i ciutats d’Espanya en record dels seus caiguts. Els altres, els rojos, durant tot el franquisme i pràcticament fins a l’inici d’aquest segle, no existiren. Per tant, no era una creu qualsevol. A més, el símbol de la creu cristiana formava part intrínseca dels fonaments ideològics dels qui s’alçaren en armes contra el legítim govern de la República. L’Església catòlica fou una part molt important dels qui conspiraren i posteriorment es revoltaren contra la Segona República Espanyola. No només durant l’estiu de 1936, sinó des del mateix dia de la proclamació de la República (…)
Que actualment part de l’Església catòlica encara defensi els símbols del franquisme diu molt de la nostàlgia que tenen alguns d’aquells anys daurats per a ells però negres per molts altres. A més, que les simpaties pel que significà el franquisme encara estiguin presents i vagin en augment també diu molt de la qualitat democràtica del règim que tenim. Una monarquia parlamentària tacada massa vegades per la corrupció. Hereva directa del mateix franquisme, també corrupte a tots els nivells com corroboren els fets històrics».
(CalaMillor7, 451)
Rivals polítiques
Natalia Troya, batlessa de Son Servera, quan li demanen en una entrevista per la relació entre ella i la lideressa dels Independents declara: «Crec sincerament que el fet de ser dues dones les que encapçalaven la llista i les que han hagut de negociar punts de vista diferents en representació dels partits que formaven el govern ha alimentat moltes «llegendes» que no han succeït. Està clar que durant tants d’anys hem hagut de negociar i consensuar moltes coses i vos puc assegurar que ho hem aconseguit».
(Manel I.Serrano Servera, CalaMillor7, 451)
Víctor Català
Cecília Genovart, actriu del muntatge teatral «De Caterina Albert a Víctor Català» explica sobre aquella gran escriptora catalana que va viure a cavall entre el XIX i el XX: «Caterina Albert és, com tantes altres dones al llarg de la història, una veu silenciada. Una dona que es va veure forçada a fer-se passar per un home per poder ser escoltada. Albert va lluitar, a la manera que va poder, contra el patriarcat i aquesta és una lluita que ens representa a totes. Poder donar-li veu, vida i que sigui escoltada és per mi un privilegi i alhora un repte».
Per la seva part, Francesc Vernet, autor de la versió teatral, en comenta les motivacions: «Després del muntatge sobre Isabel-Clara Simó, vàrem considerar que hi havia altres escriptores que mereixien ser escoltades. En el seu temps, Víctor Català va ser una autora poc valorada i desconeguda pel gran públic. Actualment molts dels seus textos que denuncien maltractaments, violacions, assassinats… han cobrat força gràcies al moviment feminista. Aquesta denúncia social, d’una dona valenta i atrevida i que va viure a contracorrent, ha estat el motiu de voler reivindicar-la».
(CalaMillor7, 451)
Televisió serverina
Acaba de complir 30 anys. En una espècie de balanç i valoració, Manel I.Serrano conta: «Tot començà un 5 d’octubre del 1991 i encara continua. La curolla d’uns pocs ha passat per molts estadis diferents, però sempre ha sobreviscut a tot tipus de temps, entrebancs i situacions. Fer televisió municipal avui dia és una empresa que es promet quasi impossible, però que els nostres companys de la Televisió Serverina encara duen a terme amb més il·lusió que possibilitats».
(CalaMillor7, 451, XI ’21)
