Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Cent per Cent, 919,920)
Violència
Maria Duran (Manacor, 1953) és la directora de l’Institut Balear de la Dona. Amb motiu del 25N comenta sobre els possibles focus d’assetjament i violència: «La violència contra les dones s’exerceix pel simple fet de ser dones. La violència sexual és una altra forma de violència contra les dones. Sempre té el comú denominador que s’exerceix damunt una dona. Es pensen que si vols pujar de categoria professional o si vols tenir més bones notes, pots deixar que et grapegin. Això és un assetjament bastant generalitzat. La violència econòmica tambe».
(Cristina Bauzá, Cent x Cent, 919)
Objectes del 36
Al cementeri manacorí de Son Coletes han fet noves troballes de víctimes de la guerra Incivil. I varen començar les visites guiades per explicar com es troba l’estat actual de les excavacions. En acabar la visita, l’arqueòleg d’ATICS Jordi Ramos s’encarrega de l’anàlisi dels objectes que es troben a les fosses. «Una clau, per exemple. Una troballa que ens indica que es tracta d’una persona que feia comptes tornar a casa. No era, per tant, un presoner de guerra. Una sivella de cinturó -un model que es diu sivella automàtica- o una cremallera. Peces de roba que segurament corresponen a un milicià perquè necessitaven rapidesa a l’hora de vestir-se i desvestir-se. Bales, soles de sabata, diferents tipus de botons, encenedors o una cullera de casa bona d’algú que havia estat a la presó i a qui la seva família li havia duit l’utensili per tal que no menjàs amb les mans. Objectes que ens mostren les vides, que ens parlen de les persones que hi ha davall de la terra, darrere dels caramulls de cossos llençats un sobre l’altre sense cura. Una nova oportunitat per a revisitar la història, per a reparar la memòria i fer justícia».
(Anna de la Salud, Cent x Cent, 919)
«Perduts a un forat»
Aquest és el títol del nou disc de Manacore. Aquest grup, conten els protagonistes «no és exactament una banda a l’ús, sinó que és més un projecte musical que va néixer a un estudi de gravació. No hi ha assajos, concerts ni moure amplificadors… Tot el procés compositiu es gesta dins l’estudi a partir d’una idea, o directament del no res. Manacore va néixer ja fa 10 anys a Manacor, fundat pels germans Miquel i Guillem Martí Bibiloni, propietaris de l’estudi can Racó, com a projecte purament instrumental (…) En realitat ens definim com a Rock i Post-hardcore, i ens influencien gran bandes del gènere com Fear Before, Deftones o Bring me the Horizon».
(Antoni Riera, Cent x Cent, 919)
Dones i guerra
Marina Velasco reivindica el paper de combatent de la dona durant diverses guerres. El títol és explícit: «La guerra sí que té rostre de dona». Entre d’altres coses, diu: «Tradicionalment, s’ha entès que foren homes qui van participar activament en els esdeveniments de caràcter bèl·lic de la guerra del 1936. Les tasques que desenvoluparen les dones, patint una vegada més les conseqüències de la societat heteropatriarcal, van quedar relegades a papers secundaris, com puguin ser les cures o inclús la prostitució, en l’imaginari popular.
La realitat, però, fou ben diferent. Tal vegada, un exemple que ens toca de prop i que és conegut per molta gent, és el cas de les cinc milicianes que van ser capturades pel bàndol feixista i de les quals ja en coneixem el seu tràgic final. Aquestes dones combatents, milicianes que desembarcaren amb les tropes del capità Bayo, no foren una excepció en l’exèrcit del bàndol republicà. Existeixen milers de casos de dones combatents que sabien perfectament a què s’enfrontaven i què perdrien si guanyaven els feixistes».
Per conèixer la realitat pel que fa al paper de la dona a la guerra i les dades de les combatents, dóna notícia del «Museo Virtual de la Mujer Combatiente» (MVMC), dirigit per Tània Balló i Gonzalo Berger.
«Gràcies al MVMC -explica Marina- la realitat i la veritat queden revelades al món en un clic. Les vides de les combatents deixen de restar relegades a l’àmbit privat de les seves famílies o amistats i passen a ser exposades sense pors. Conèixer la seva història és clau per reivindicar el seu paper durant la guerra i no seguir faltant a la veritat».
El lloc es pot consultar a través de «www.mujeresenguerra.com«.
(Cent x Cent, 919)
Black Friday
El setmanari editorialitza sobre aquest tema, fruit de la «colonització economicocomercial i també cultural americana». Entre d’altres coses, diuen: «Dins la nostra economia de mercat particular, les rebaixes eren un moment de punta de consum, en què la població general esperava per comprar aquelles sabates per suplir les velles que ja mossegaven per la punta, o aquells calçons que ja no resistien una segona genollera. Fins i tot qualque electrodomèstic que semblava voler acabar la vida podia ser substituït també durant les rebaixes. Ara, aquest capitalisme americà ens proposa aquest altre dia (allargat segons a on a una setmana) per comprar com si ho féssim a unes altres rebaixes. Però alerta, una cosa és comprar allò que hem de menester i l’altra molt diferent és acudir a l’oferta de compra de forma compulsiva i comprar per comprar (…) Si no ens queda més remei que viure cada any el divendres negre, facem-ho sempre en clau local. Sortim al carrer i comprem i consumim aquí, si volem mantenir encara la nostra idiosincràsia com a poble».
(Cent x Cent, 920)
Afganistan
Nadia Ghoulam (Kabul, 1985) va burlar la dictadura dels talibans i va escriure la seva història al llibre «El secret del meu turbant». Darrerament va anar a l’escola de Porto Cristo per parlar als alumnes. A l’entrevista del setmanari explica: «Els talibans no han estat l’única causa de les desgràcies de l’Afganistan, sinó tota la guerra civil i totes les barbaritats que han fet els senyors de la guerra, que no surten aquí. Els talibans són el resultat d’aquests anys de guerra, amb el suport de Rússia i dels Estats Units. Les armes no són la solució. Aquests senyors de la guerra i els talibans han agafat armes, cap d’ells és bo».
Considera que sense la intervenció estrangera l’Agfanistan hauria estat un país en pau: «Totalment. Seria un paradís. No podríem avançar tan ràpid com el món occidental, però amb les nostres terres, amb els nostres cultius, amb les nostres muntanyes ja érem feliços. No necessitàvem moltes coses. Per a mi ser pobre no és un problema, el problema és quan no tens pau, quan no tens seguretat, quan et coaccionen, quan et jutgen, quan ets una dona i no pots sortir de casa teva. Aquestes intervencions estrangeres han duit la gent a una ànsia de desenvolupament que no necessitàvem. Cada país necessita el seu ritme. El nostre país té moltes cultures diferents i quan arribaren les armes ho desbarataren tot».
(Antoni Riera, Cent x Cent, 920)
Innovacions
Coloma Umbert Puigserver (Manacor 1917-2020) tenia més de cent anys quan l’entrevistaren. Entre d’altres coses comenta de les innovacions tecnològiques que va veure: «El món ha fet un canvi gros. Llavors, quan passava un cotxe, la gent corria per anar a veure’l, ara fixa’t!… Llavors, per a rentar-nos posàvem una alfàbia i un forat i au, ja teníem la dutxa!… Ho sents? Llavors, només anàvem a la mar un pic o dos en tot l’any. Anàvem amb el carro a cala Varques o a cala Anguila, hi havia la banyera dels homes i la banyera de les dones, llavors no es podien ajuntar, era pecat… Era molt diferent, la gent de primer. Si ens n’anàvem a la botiga o enlloc, deixàvem la clau dins la finestra, però no rodàvem, ca! En aquell temps no hi havia aquests desastres d’ara…»
(Rafel Perelló, Cent per Cent, 920, Manacor 3 XII ’21)
