Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Llucmajor de Pinte en Ample, 446)
Canvis
La «carta de la directora», escrit mensual de Catalina Font, parla dels canvis soferts per la revista arran del tancament de la impremta Tirrena, de Manacor, aquest estiu, on s’editava. Ara la imprimeixen a Algaida, incorpora quatre planes en color, inclosa portada i contraportada, i considera l’edició «més pulcra». El contrapunt és que això també comporta un augment econòmic, tot i que no havien tocat el preu des de deu anys enrere. Ara passa a 2’50 € mensual i subscripció anual de 27 €. Aiximateix hi haurà un augment proporcional del preu publicitari. Mesures que es prenen perquè «no queda altre remei si la volem mantenir viva», assegura la directora de la publicació.
(Llucmajor de P.en A., 446)
Jutjats de Pau
Segons ha transcendit, el Ministeri de Justícia té previst eliminar-los en una reorganització de l’administració judicial que podria culminar el 2024.
El tancament dels jutjats de pau reconvertirà els seus serveis en oficines judicials, però sense cap jutge al capdavant i sense la possibilitat de celebrar-hi matrimonis civils, que quedaran en mans dels ajuntaments i les notaries.
L’Associació de Jutges de Pau de Mallorca, presidida pel solleric Jaume Casasnovas, ha criticat el tancament dels jutjats de pau i en defensa la continuïtat. Entre d’altres tasques els jutges de pau fan funcions de mediació en determinats conflictes entre veïns.
(Llucmajor de P.en A., 446)
Incertesa hotelera
La presidenta de l’Associació d’Hotelers de la Platja de Palma, Isabel Vidal Tomàs, en relació a la propera temporada comenta: «Lamentablement, des de fa més d’un any i mig poques previsions podem fer ja que vivim en una constant incertesa i la situació actual pot anar variant d’un dia a l’altre segons l’evolució sanitària i les decisions dels principals mercats emissors».
(Maties Garcias, Llucmajor de P.en A., 446)
Dit i Fet
Aquest és el nom d’una agrupació de ball de bot llucmajorera que dia 30 d’octubre va celebrar el seu desè aniversari. L’agrupació està formada per un bon grapat de joves entusiastes amb la cultura mallorquina i amb els seus balls tradicionals, encapçalats per Laura Cardell Garcias qui, des del principi va creure que la manera de conservar aquesta cultura era ensenyar-la als infants i joves.
(Coloma Julià, Llucmajor de P.en A., 446)
Sociolingüística
La secció «Res-iliències» de Miquel Sbert Garau tracta de llengua i acusacions d’adoctrinament. Per llevar ferro conta una facècia -malauradament molt real, d’altra part- que li passà al carrer de Sant Miquel de Ciutat: «Passat una mica Sant Antoniet, vet aquí que m’envest, gojosa i àgil com un pern de rifa, una joveneta d’una setzena d’anys, armada (bé, proveïda) de la inevitable carpeta del proselitista d’alguna institució humanitària internacional a la busca d’ajut compassiu.
Crec que, vist el meu aspecte miraboires, vaig semblar-li receptiu a les propostes de solidaritat galàctica. «Buenas tardes» (vaig ser conscient del seu somriure afable, per molt que la mascareta ritual li cobria la cara petita i riallera) ‘¿Podría parar un momento? Seguro que sí, porque soy tan simpática que no me dirá que no’. Vaig esquivar-la amb suavitat, rient jo mateix sense màscara. Refredant una mica el pas, però sense aturar-me, li dic, amb tota l’amabilitat del món: «Hauries d’aprendre mallorquí». En una fracció de segon jo era quatre passes enllà, seguint el meu itinerari monòton. M’arribà, claríssim, el final del diàleg amb una seva companya que era allà mateix: -‘Por qué no le hablas en mallorquín, si lo sabes?’. Resposta, sense agressivitat perceptible, però amb contundència: ‘Porque soy española’ «.
A partir d’aquí, Sbert reflexiona sobre qui deu adoctrinar qui… Es confessa colpejat mentalment per la frase anterior, seguida de l’expressió que s’usava fa uns anys: «… cazi na». I el final de l’escrit és adequat a l’esperit de la lletra: «El meu dubte principal era la constitucionalitat de la frase. Encara ho és!».
(Llucmajor de P.en A., 446)
Emigrants
La secció «Espipellades d’arxiu», de Pau Tomàs Ramis, conta un curiós cas, de l’any 1933, que deu ser reflex de molts d’altres semblants. Un llucmajorer de 39 anys, Bartomeu Company Cardell, sabater de professió, temps abans havia emigrat a Bons Aires a la recerca d’una vida millor que la que la vila li podia oferir. En la data esmentada va escriure una carta a l’Ajuntament de Llucmajor on exposava que:
«Dada la situación crítica que yo y mi familia estamos atravesando en esta de B[uenos] Aires y habiendo sido nulos todos mis esfuerzos para poder contrarrestar el avance de la miseria que día a día fue haciendo presa de mi hogar me veo en la suprema necesidad de dirigirme a Ud. y miembros del Ayuntamiento de Lluchmayor para pedirles que en nombre del mismo soliciten al Gobierno Central que me sean concedidas, y en virtud de no tener los recursos para costeármelos, los pasajes de repatriación a las Islas Baleares en el Consulado General en la R[epública] Argentina. Viendo desde ya que me serà atendida tan humilde petición y como deber democrático saluda con todo respecto».
La desesperada missiva va arribar a la vila i des d’aquí es posaren els mecanismes que indicava la llei en aquests casos. L’Ajuntament no podia actuar directament i havia de remetre la petició al Ministeri d’Estat, com així es va fer. Al Plenari municipal de dos mesos després s’indica que ja s’havien rebut notícies del Consolat espanyol gens favorables a les intencions de Bartomeu Company. Segons l’informe emès pel Cònsol espanyol «este individuo se encuentra colocado en una fábrica de calzado y en buena situación económica, por lo que parece no encontrarse en situación tan angustiosa como otros compatriotas».
No sabem -conclou Pau Tomàs- si aconseguí tornar, si ho feu prest o si es torbà o en quines condicions ho va fer, si és que ho va fer. El cert és que el somni d’anar a fer les Amèriques (…) es tornava un malson.
(Llucmajor de Pinte en Ample, 446, XII ’21)
