Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Cent per Cent 922,923)
Ebullició cultural
Sembla que darrerament hi ha una efervescència cultural a Manacor, situació que fa editorialitzar a la publicació: «Cal un cop de timó a la nau cultural manacorina per canalitzar i gestionar tota aquesta energia creativa, qui serà capaç de fer-lo?»
(CxC, 922)
Ebullició glosada
La dècima de Maribel Servera s’uneix a la la mateixa sensació i planteja la mateixa demanda:
«Pintors, músics, escultors
poetes i novel·listes,
cineastes, ceramistes,
dibuixants i glosadors…
Manacor mostra un valors
culturals en creixement.
Falta que l’Ajuntament
sàpiga estar a l’altura
i pensi que la cultura
salva la llengua i la gent».
(CxC, 922)
Ebullició: la visió municipal
Des de l’Ajuntament, el regidor de Cultura, Mateu Marcé, admet la situació i exposa problemàtiques: «És evident, el que es veu amb les notícies ho demostra, els premis que es donen i els projectes que coneixem a cada setmana. Per tant, sí que hem notat que hi ha activitat de creació cultural i en moltes disciplines. Xerram de teatre, literatura i música. Som conscients que hi ha activitat (…)
Crec que hauríem d’apostar fort per la cultura, però no tenim competències explícites amb tot, i per això hem de jugar amb el Consell. Ens agradaria tenir més espais per donar més sortida. Però això suposaria tenir més personal, el que és una pedra en el camí, perquè no podem crear espais de treball. Podem estar contents del que s’ha fet, tenim una de les mostres escolars de teatre més importants i artistes que roden per Europa que han estat al conservatori. Però evidentment, no ens conformam».
(Cristina Bauzá, CxC, 922)
Pedreres
Maria del Mar Nicolau (Manacor, 1989) és la presidenta de l’associació d’Empresaris de Pedreres de Mallorca. Conta com està la situació: «Actualment, hi ha 69 pedreres actives, però no totes estan fent extracció. Per tant, fent feina crec que són unes 53. A Mallorca predominen les pedreres d’àrids, però també n’hi ha de marès i pedra ornamental, de guix i de test».
En relació a l’impacte ambiental comenta: «D’impacta ambiental en té. Restauram així com ens marquen amb la normativa, però no sempre hi ha el material i les condicions són molt complicades. Cada pedrera es restaura d’una manera diferent, va en funció dels convenis i les característiques que tenen. Normalment s’ha de tapar fins a una quota i s’han de plantar arbres. N’hi ha algunes que ja restauren i altres que no poden perquè encara extreuen».
Pel que fa a les queixes i persones en contra de l’extracció, es defensa: «Hem de pensar que ho necessitam. Per explotar Mallorca turísticament com l’explotam ara mateix, necessitam les pedreres. Això implica que les pedreres hi han de ser, perquè si no, què farem? Les cases de Lego o de paper?».
(Cristina Bauzá, CxC, 922)
Envasos i residus
Marina Massot (Manacor, 1968) és la propietària de Sa Mesura, botiga de venda a granel que fomenta el consum responsable i la reutilització d’envasos. Així explica la seva filosofia: «La majoria de productes que tenc, són a granel. Això fa que es redueixin molts costos de producció: no és el mateix fabricar un saquet de deu quilos i envasar deu quilos, que haver de fabricar 40 paquetets de 250 grams. També intent dur productes de quilòmetre zero i que siguin ecològics. Així mateix, ha ha els detergents i els productes d’higiene personal. Els detergents tenen una certificació Ecocert i això vol dir que són molt respectuosos amb el medi ambient. I els productes d’higiene corporal o personal són fets a Mallorca i el fet que siguin productes líquids, obliga el consumidor a venir amb l’envàs i el reutilitzen».
En relació als residus, comenta: «És el que preocupa més a totes les botigues a granel. Nosaltres facilitam la reducció de residus a l’altra gent i ens quedam amb el problema, que és batallar amb els proveïdors. La majoria d’ells encara no han canviat el sistema d’empaquetatge, normalment fan servir envasos d’un sol ús. Als que em duen plàstic, els hi don un poc de canya i deman que ho duguin amb paper perquè sempre és més bo de fer reciclar-ho i en el màxim possible intentar que ells mateixos facin un canvi de xip i facin feina amb envasos retornables. A més, tenim el problema que segons quins envasos no es poden guardar».
(Cristina Bauzá, CxC, 923)
Comerç Verd
El municipi de Manacor compta amb més de 50 establiments comercials certificats amb aquest distintiu. Es tracta de comerços locals que tenen una oferta responsable amb el medi ambient que permet i facilita a les persones consumidores fer un consum conscient al mateix municipi.
Aquestes característiques es troben en una àmplia tipologia de comerços, és per això que han rebut la certificació de Comerç Verd botigues de venda a granel, de fruites i verdures, d’artesania, de roba, farmàcies, ferreteries, merceries, o floristeries entre d’altres.
(CxC, 923)
Faves
«Entre els llegums que es produïen a l’illa destacaven, per la seva qualitat, els xítxeros i les mongetes verdes però, de manera especial, les faves. Mentre que l’inconvenient de les dues primeres era que desapareixien ràpidament del mercat, les faves es podien guardar seques per consumir-les al llarg de l’any. El seu consum estava estès entre totes les classes socials, principalment entre la gent més pobra, que passava el dia amb un berenar basat en sopes, olives, diferents preparats de porc, pa torrat amb oli o fruites seques o fresques. A migdia es menjaven en escudella de llegum, arròs o fideus. I el sopar es reduïa a verdures o sopes d’oli o peix. Durant la primavera es cuinaven principalment les faves tendres. Les seques eren molt preuades i constituïen la base de l’alimentació de la gent del camp juntament amb les sopes de pa i oli. A l’hivern es complementaven amb olives i figues seques. La carn era, normalment, un producte de luxe».
(Albert Carvajal, CxC, 923)
Canvis
«Hem passat l’any 2021 del segle XXI. Encara ha transcorregut més temps de la meva vida dins el segle XX que en el XXI (…) Els de la meva generació -«boomers» ens diuen- haurem aplegat un parell de pandèmies, la darrera de les quals l’experimentam ara. Per exemple, a l’institut jo encara estudiava llengua francesa i va arribar la pandèmia de l’anglès i la globalització. També la de la televisió privada i el pantallisme -la nova religió- que no atura de créixer. Vàrem deixar d’escriure cartes a mà, vàrem haver de fer el servei militar o social, vàrem haver de compar un telèfon mòbil i estar localitzats les 24 hores. Vàrem haver de fermar els cans, vàrem haver de posar antioxidant a la sobrassada, hem hagut de menjar molts més transgènics ue ningú abans des dels nostres ancestres homínids. Hem hagut d’empassar-nos més publicitat que ningú mai en la història. L’altre dia una companya em va dir que havia calculat el temps que s’havia passat de la seva vida dins un cotxe: gairebé 2 anys. Ens han posat molt difícil creure en la política. Per no parlar de l’arribada de l’Euro, la Sida, els tords de Txernòbil, la grip aviar, les vaques boges, l’oli de colze, l’amenaça nuclear de la guerra freda… Més que viure pareix que ens hem dedicat a sobreviure. Diuen que no ens ha mancat res, que no hem passat fam, etc. Aquesta generació ha pogut accedir a una quantitat d’informació com mai s’havia donat abans. També és cert que la cultura no són els llibres ni l’Internet. La cultura és la manera de viure».
(Montserrat Alcaraz, Cent per Cent, 923, 24 XII ’21)
