Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Cent per Cent, 925)
Mallorquí folklòric
Editorial i primeres planes estan dedicades al tema del pa. La seva evolució, el seu consum i l’estat actual del tema. En relació al fet actual de considerar-lo pa «mallorquí», l’editorial planteja aquesta reflexió: «L’adjectiu ‘mallorquí’ du sempre implícita una folklorització (en el sentit pejoratiu del terme) i una visió forastera del que és d’aquí. Les ‘sopes’ són ‘sopes’, no ‘sopes mallorquines’. El ‘frit’, i no ‘frit mallorquí’. El ‘pa’, idò, també és ‘pa’ i no ‘pa mallorquí’. La no adjectivació du implícita la preponderància d’aquell aliment, la ‘naturalitat’ o ‘l’endemisme’ que li és intrínsec en aquell territori. Si hem de qualificar un pa determinat que sigui el de fora, o que sigui l’especial. El nostre pa és senzillament un pa, el pa. I que sigui per molts d’anys!».
(CxC, 925)
El procés del pa
La conversa amb Llorenç Frau (Son Carrió, 1975) del forn de can Mateu Coca, aporta una sèrie de qüestions per tenir en compte: «La feina nocturna d’un forner consisteix a fer la pasta, posar el llevat, esperar que tovi, mantenir la temperatura del forn adequada perquè el pa cogui bé i no es cremi ni surti cruenc». Frau reconeix que un forn, ben duit, és un negoci rendible, però precisament per aquests condicionants que ens explica «no tothom està disposat a fer aquest sacrifici, ni tothom està disponible per fer-lo».
(Antoni Riera, CxC, 925)
Forners
Margalida Ferrer, del forn manacorí de can Ribot -set persones que poden dir que tenen ‘obert 364 dies a l’any’- parla de la feina dels professionals del pa: «Els forners s’hi posen cada dia a les tres i mitja de la matinada, a més, hem de mantenir els forns calents a temperatura baixa durant les vint-i-quatre hores del dia». També es refereix a les possibitats econòmiques: «El negoci funciona, i si volen fer feina encara funcionaria més. Nosaltres ara per aquestes festes, arran de la pandèmia, hem fet menys ensaïmades, i si no tenguéssim l’edat que tenim podríem treure molt més producte. Ja et dic, si hi volen fer feina, se’n podrien viure bé dues famílies, d’aquest forn».
(Antoni Riera, CxC, 925)
Farina
Tomeu Riera, de can Beió, on molien el blat per després dur-lo a vendre, explica el procés: «La tasca dels fariners no era d’altra que elaborar la farina per dur-la als forns, però hi havia diverses passes a fer abans de vendre-la: El primer que es feia era purgar el blat, fer-lo ben net; llavors el passaves pel molí i, per acabar, hi havia uns sedassos que triaven la farina del segó, que és la pellerofa de la farina».
(Cristina Bauzá, CxC, 925)
Consum de pa
Antoni Riera Melis, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, repassa la història del pa i també de les diferents maneres del seu consum; en relació a aquest darrer punt, explica: «Bàsicament és un acompanyant del menjar, però ha donat pas a altres utilitzacions. A l’època roman, del pa rostit se’n feien sopes, que era una manera de fer els brous més espessos. També s’esmicolava i es bullia, com si fos pancuit. Igualment s’utilitzava per arrebossar i per donar consistència a alguns farcits. De fet, les galetes d’Inca neixen com a pans per portar-los amb vaixells, el pa tou té contingut amb aigua, cosa que el fa amable i si el deixes es floreix. Feien pa sense llevat i era el pa dels mariners. El pa ha canviat poc quant a la manera de fer-lo. La gran revolució és el pas dels pans alisos als pans alts. El que han millorat són els llevats, la massa mare».
(Cristina Bauzá, CxC, 925)
Hàbits alimentaris
L’historiador i gastrònom Antoni Tugores parla d’aquest aspecte en relació al pa: «En pocs anys la nostra alimentació ha estat sacsejada per falses teories i un allau de cultures, cada una de les quals aporta nous sistemes alimentaris. El pa no és sa o malsà en si mateix, però hi ha evidències que és pitjor substituir-lo per menjars processats i productes càrnics. Fa anys es va demonitzar la ingesta de pa, afirmant que engreixa i que és l’origen de diversos mals. Ara es comprova que no és així, ja que amb molt menys consum de pa hi ha molta més obesitat. Aquest fet no és aliè a què la gent té accés a carn a preus molt econòmics. Aquest és un dels problemes que haurà de resoldre la humanitat molt aviat, ja que la producció de carn afecta el canvi climàtic: és una de les causes de la deforestació, d’un consum d’aigua desproporcionat i als gasos d’efecte hivernacle. L’excés en el consum de carn, per altra banda, motiva una gran quantitat de malalties greus».
(Cristina Bauzá, CxC, 925)
Oficis d’antany
Damià Duran, col·laborador del setmanari, en aquesta ocasió parla de colonialisme i tradició. En relació als diferents professionals, escriu: «El fuster comú, per exemple, el que construïa, adobava carros, arades, peces de batedors, ja no té feina ni li falta cap mosso. Aquest fuster manejava més de 50 eines i un vocabulari propi. El mestre de carros, el moliner (el de les farineres recents), el calderer, el gerrer, el llauner i la figueralera, tots, en parlar dels seus respectius oficis, a més d’estar ocupats en aquestes tasques, dinamitzaven importants àrees de la llengua, un patrimoni que ja és silenci. El carboner, el calciner, la filadora, la calcetera, el selleter, el teixidor, el matalasser, la cosidora, la brodadora, la randera, la botiguera, etc. s’han vist superats per un canvi de model i abundant oferta d’importació. El món agrari ha deixat, també, de ser protagonista».
(Cent per Cent, 925, Manacor, 5 I ’22)
