Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Llucmajor de Pinte en Ample, 447)
Política
L’Editorial és dedicada a balanç de l’actualitat i a bons propòsits que es veuen necessaris per al nou any. Entre d’altres, que perfectament podrien ésser generals, s’hi compta aquesta visió que és extrapolable arreu: «No ens satisfà una actuació municipal sovint centrada més en la imatge que en l’efectivitat, més en l’exaltació de les emocions que en la resolució dels problemes, com tenim ocasió de veure contínuament, i més ara quan la política massa vegades es fa de cara a la galeria, a les masses que es volen acrítiques, a través de les xarxes socials i els vídeos entranyables i les paraules mel·líflues».
(Llucmajor de Pinte en Ample, 447)
Mn. Antoni Vadell
És el bisbe auxiliar de Barcelona, llucmajorer de sempre. En aquests moments passa una gravíssima malaltia: un tumor de pàncrees que fa que tot el poble i totes les persones que el coneixen i l’han tractat estiguin pendents del seu estat i de la seva evolució. La publicació reprodueix part d’una entrevista feta per «Catalunya Cristiana». D’ella en destacam alguns paràgrafs:
La vida, «Un no es pot quedar en la ràbia perquè al final un s’adona que el més fonamental de la vida no és a les nostres mans i no ho controlam. Llavors, en mans de qui et poses? Aquesta és la pregunta clau».
Comunitat cristiana, «El cristià no és el ‘llanero solitario’ que va sol per la vida. Necessitam la companyia, la fraternitat. Un cristià, per poder anunciar l’Evangeli enmig del món necessita la protecció de la comunitat… Una comunitat que s’estima és un reclam evangelitzador».
Por, «Abans de l’ordenació vaig tenir por i em va ajudar la paraula d’un capellà amic: El Senyor t’ha cridat, fia-te’n».
(Maties Garcias, Llucmajor de Pinte en Ample, 447)
Ocells cantaires
«Els estornells arribaren coincidint amb el solstici amb precisió gairebé astronòmica. Caminant de bon matí pels voltants de la vila, generalment els sents abans de veure’ls. La cantoria d’un esbart és un d’aquests sons gairebé tel·lúrics, que semblen sortir de l’interior mateix de la matèria, del revés del paisatge, com la remor de l’oratge a un pinar, o de les ones, d’un incendi o una autopista: una sonoritat coral o orquestral, mig de flautes mig de brolladors, que amb els seus canons fractals i les seves fugues impossibles sempre em fa pensar en grans ornitòlegs de la música que m’agraden, Olivier Messiaen, Eric Dolphy…»
(Miquel Cardell, Llucmajor de Pinte en Ample, 447, I ’22)
