Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Cent per Cent, 926)
Sant Antoni
L’Editorial es lamenta de no poder celebrar aquesta festa durant dos anys seguits, degut a la pandèmia. Resulta curiosa l’evolució seguida per la festivitat els darrers temps, com una resposta a la globalització: «Precisament per això, podríem afirmar que el Sant Antoni del segle XXI ha anat evolucionant cap a unes dimensions eufòriques i massives insospitades en el moment de la seva eclosió. Unes dimensions, d’altra banda, que desdibuixaven i aigualien la manera de viure la festa que fins aleshores s’havia estilat. La bauxa esdevenia disbauxa. El cant es tornava crit. El dimoni ara era un un heroi multimèdia. I esser manacorí, simplement, una festa».
(CxC, 926)
Festes d’abans i d’ara
El musicòleg Francesc Vicens (Palma, 1977), reflexiona sobre la possibilitat de recuperar la festa de fa un segle, més mesurada i reposada: «És difícil saber si podríem anar cap aquí. Aquesta època ja no existeix, i la festa tenia un altre sentit. Avui els desplaçaments són més fàcils. Amb els mòbils podem saber en quin moment es troba la festa en temps real, i els desplaçaments són pràcticament immediats. És cert que era una festa pausada, però també amb una altra funcionalitat. Avui hem perdut el dibuix de la festa del poble per a la gent del poble. Ara la festa és per a la comunitat global, i la gent cerca experiències d’eufòria i d’intensitat social. I aquestes trobades també tenen un caire de reivindicació social, de trobada. A Manacor, per exemple, la glosa també té un pes identitari molt fort, amb reivindicacions de gènere o sobre qüestions polítiques. És d’esperar que les gloses funcionaran pels mòbils i per Whatsapp, que les escoles facin molta feina aquests dies en aquest sentit… Fins i tot a Manacor sembla que han posat uns protocols per destriar qui podrà assistir a les completes… És una mostra més de reinvenció».
(Antoni Riera, CxC, 926)
Massificació
En relació a aquesta qüestió i la festa de Sant Antoni, Maribel Servera comenta: «La massificació desvirtua, però és inevitable si volem que la sigui una festa viscuda per tothom. De fet, això és una de les coses guapes, veure el poble inundat de gent i corprès i entregat a un sentiment comú i identitari. Crec que és mal de fer regular l’afluència. L’única cosa que se m’acut és limitar l’accés de la gent de fora poble. És una opció, no dic que jo la defensi. No sé si el Sant Antoni postpandèmia estarà menys massificat o no. Si ho ha d’estar per normativa, ens haurem de reinventar».
(CxC, 926)
Nita
Es tracta d’una nova banda que s’ha cuinat a foc lent. Des de la desaparició de Pujà Fasuà, Natàlia Gómez va començar a compondre i estotjar les cançons mentre intentava convèncer el seu germà Dani, bateria, per conformar un nou grup. I finalment, enguany ho han aconseguit.
Natàlia Gómez, que per primera vegada defensa un projecte musical en la part vocal, explica que fa molt de temps que volia encetar un projecte com aquest. Una espècie de banda hereva de Pujà Fasuà, grup que conformaven els dos germans juntament amb Carlos Gómez i Jorra Santiago. Per tant sona com a rock alternatiu, a «pop contundent», però el grup confessa que ha una mescla d’estils. Rock, pop, hardcore i fins i tot chill.
Ara estrenen el seu primer treball, ‘Santa Paciència’. Els demés components són Poli Bauçà a la guitarra i Marga Gomila al baix.
(Anna de la Salud, Cent per Cent, 926, Manacor, 14 I ’22)