Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Sóller, 7031)
Siurells
Miquel Ferrà i Martorell dedica la seva secció «Col·loquis del dissabte» a ‘Miró i els siurells’ El pintor explica així la seva relació amb les figuretes de terrissa:(De nin) «em divertia moltíssim xiular amb els siurells. Que ho són d’hermosos els siurells! No és veritat? Havent-los descobert a Mallorca, cada any, en tornar a Barcelona, me’n duia alguns. Els siurells no haurien de desaparèixer. L’artesania és l’art més pur. L’art del poble, que sempre he admirat. Serà cert que és una antiga tradició mallorquina que es remunta a l’època dels fenicis?» I segueix Ferrà i Martorell, dient: «Potser no anava molt desencaminat. A les excavacions fetes a l’Orient Mitjà s’han trobat estatuetes molt antigues en forma d’homoneu, bouet, cavallet… que ens recorden la graciosa petitesa dels siurells (…) Els fenicis en devien exportar, igualment, per la conca mediterrània i els foners talaiòtics en devien dur després de les seves expedicions bèl·liques com a tropes d’avantguarda dels cartaginesos i els romans. De totes maneres, la tradició de les estatuetes de terrissa que donaren origen als siurells hagueren de passar per l’època musulmana durant la qual les imatges zoomòrfiques estaven prohibides. Així i tot se’n va trobar un de cavallet musulmà que ens recorda la forma d’un siurell, al qual, posteriorment s’incorporaria un xiulet per a convertir-lo en una joguina. En Miró deia que aquesta tradició ancestral no s’hauria de perdre.
-I no es perdrà. Almenys mentre hi hagi un lloc de Marratxí anomenat Pòrtol…
-Sí. Però als siurells emblanquinats, s’hi sumen els colors decoratius de segles, almanco des del segle XVIII, ja que es conserven exemplars d’aquella època.
-Efectivament. Ratlles de color verd i color vermell. Són dos colors de simbologia musulmana. N’hi ha prou en mirar les banderes actuals dels països de l’Islam. Són colors dominants o molt integrats com s’esdevé a les senyeres de Tunis, Turquia, Egipte, Jordània, Algèria, Marroc…
-Sí. Ja ho veig. De totes maneres hi ha un siurell més clàssic… Qui és?
-És l’home muntat en el cavallet. L’home apareix, invariablement, encapellat. El capell, moltes vegades, no té copa, només ales, en forma de barret de xinès o paraigua obert. El cavallet, per altra banda, té un mussell curt en lloc de cap allargat, més semblant a un cànid. Tot són interpretacions. És clar. Els ulls dels dos éssers són puntets vermells o negres. De vegades apareixen ratlles ornamentals i paral·leles en forma d’essa oberta. Ho és tot alhora. Cavaller, cow-boy, gaucho… però, sobre tot, aquell pagès mallorquí que ens apropa a les rondalles estil En Pere de sa Vaca.
-Així és».
(Sóller, 7031)
Camí de Santiago
La secció ‘Afinant’, de Jeroni Rullan, és dedicada a aquest camí, presentat com «una experiència vital única». Enre d’altres coses, diu: «Gràcies al Camí, a l’època medieval, hi va haver un important intercanvi cultural a la península Ibèrica gràcies als pelegrins qu venien de tots els indrets d’Europa. Per posar un exemple: la música que es feia a Paris, l’anomenada Escola de Notre Dame (s.XII) es va difondre gràcies a aquest pelegrins de Compostela.
En aquella època, no era gens fàcil realitzar aquest pelegrinatge per anar a veure i resar davant la (suposada però falsa) tomba de l’apòstol Sant Jaume, situada a la cripta de la Catedral de Santiago de Compostela; a part, després s’hi afegien tres o quatre jornades més per arribar al ‘Finisterrae’ -l’actual Finisterre- a on s’acabava el món conegut; i allà, a les roques davant la mar, es feia el ritual purificador de cremar la roba portada durant el pelegrinatge. La ruta jacobea podia ser perillosa a causa dels nombrosos lladres, pícars i gent molt poc recomanable, que veien el pelegrí com una presa fàcil, sobretot si el trobaven deambulant sol; apuntau també els llops salvatges i algunes malalties a la llista d’aquests perills (…)». Parla després d’algunes fites musicals relacionades amb el Camí i anuncia una segona part del tema…
(Sóller, 7031)
Cuina canària
El cuiner Juanan Fernández dedica la seva secció ‘Parlem de cuina’ a aquest tipus de gastronomia, amb motiu d’un viatge que va fer fa poc a l’illa de Tenerife. Entre estar a prop de les coses africanes i ser escala obligatòria de tots els viatges per mar a terres americanes, les Canàries estan dotades «d’una gastronomia única i especial, podem dir de fusió multicultural». «La base històrica de la seva alimentació -segueix dient Juan Antonio- és el gofio. Aquest tipus de farina elaborada amb civada torrada i empastada amb aigua o ella és la base de múltiples elaboracions, que juntament amb les fruites, vegetals i peix en són la dieta essencial».
Per començar a parlar de cuina canària considera que «no podem fer-ho sense parlar dels mojos i les papa arrugadas. Els mojos són un preparats, més o manco untuosos, fets amb pebre bord dolç o coent, oli, all i vinagre principalment. En trobam de verds que porten cilantre, de grocs amb safrà i amb pebres coents per al mojo picón. S’empren per acompanyar carn i peixos i són l’acompanyament imprescindible per les papas arrugadas. Unes patates bullides amb aigua i abundant sal fins que aquesta, després de l’evaporació de la totalitat de l’aigua queda adherida a la pell de les patates, conferint-li la seva típica presentació i sabor.
Durant l’hivern, o almenys els mesos no tant calorosos, són habituals els cuinats, essent els més conegut el potaje Gomero, fet a base de berros, mongetes, blat de moro i costella salada de porc.
Però hi ha plats més tradicionals de cuina canària: els sancochos, el salmorejo canario o les cazuelas, entre d’altres.
La carn més habitual és la de xot o cabra, essent la de porc i vedella minoritària; i si trobam aquests dos tipus de carn en el receptari tradicional solen esser en salaó o en forma d’embotits.
Menció a part tenen els formatges, principalment de xot o cabra, obvi, que són reconeguts per tot el món. Entre ells destaquen el Majorero, de cabra; el Flor de Güímar de cabra curat amb pell de gofio; o el flor de Guia mixte d’ovella, vaca canària i cabra.
Un altre punt important de la gastronomia canària és el peix, abundant i ben variat (…) D’entre tots els peixos els que més destaquen en el receptari canari són las Viejas i el Cherne (…)».
Deixa per a una altra ocasió «parlar de les postres i els plàtans, per afinitat, ja que és un tema ben interessant i ‘dolç’ per dedicar-hi una xerradeta pròpia».
(Sóller, 7031, 28 I ’22)
