Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Coanegra i d’altres)
Suc de taronja
Pere Antoni Frontera (Biniaraix, 1959) regenta el Bar Bodega de Biniaraix. Va ser un dels primers comerços de la Vall en preparar sucs de taronja, llimona i pomelo locals. I sempre s’ha interessat pels cítrics: «Sí, des de ben petit he estat envoltat de tarongers. El 1963 ja fèiem suc de taronja al bar. Ara en fan pertot, però en aquella època no. Llavors, la gent que venia de Palma, com que tenia influències de la publicitat dels Estats Units amb els refrescs de cola i de taronja, me’ls demanaven. Però jo els deia: ‘Preferiu taronja en pols o taronja natural?’ i sempre em responien taronja natural. Així, vaig introduir la taronja natural, i després tota la Vall ho ha acabat fent. Era una manera de defensar la taronja de Sóller. També llegia molt sobre els cítrics i vaig introduir el suc de pomelo. Avui, a les guies de turisme franceses surt que a Biniaraix beuen suc de pomelo».
(Cati Aina Oliver, Sa Veu, 1736, Sóller, 12 VIII ’22)
Lingüística, antroponímia, cognoms…
«La lingüística catalana consta d’obres molt completes en el camp de l’onomàstica (Onomasticon cataloniae, de Joan Coromines; Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover i Moll; El gran llibre dels cognoms catalans, de J.M.Albaigès; Els cognoms catalans. Origen i definició, de Lluís Almerich; Noms personals de l’Edat Mitjana, d’Enric Bagué; Diccionari de noms de persona històrics i tradicionals de Mallorca, d’Antoni Llull Martí; Corpus d’antropònims mallorquins del segle XIV, de Joan Miralles, i Antroponímia: història dels nostres prenoms, cognoms i renoms, d’Enric Moreu-Rey).
Ara bé, hi ha dos treballs que són especialment importants i significatius pel que fa a l’estudi de l’antroponímia catalana: ‘Els llinatges catalans’, de Francesc de B. Moll i ‘Els cognoms de les Illes Balears’, de Gabriel Bibiloni, publicat recentment i que recull els cognoms tradicionals de les Illes, entenent per tals els que hi han existit entre la conquesta catalana del segle XIII i l’arribada de l’immigració massiva en el segle XX. Per bé que el llibre de Moll és una obra cabdal i un referent essencial en la present publicació del professor Bibiloni, cal considerar ‘Els cognoms…’ com un treball monumental, que palesa el gran esforç que ha realitzat el seu autor per a fornir, amb el màxim de detalls possibles, ‘una relació de tots els cognoms tradicionals de les Illes BAlears amb la grafia normalitzada’, com assereix ell mateix (…) L’obra també aporta, com ens indica el propi revers del llibre, ‘informacions molt diverses de caràcter lingüístic i històric, alhora que mostra l’íntima relació entre antroponímia i toponímia, tot indicant els topònims balears que s’han creat a partir de cognoms’. Una joia que caldrà tenir molt present per a futur treballs i estudis d’onomàstica catalana».
[El professor Gabriel Bibiloni és marratxiner pels quatre cantons; de la família ‘Manescal’, nascut a Pòrtol i habitant des Figueral. Tot un orgull.]
(Andreu Salom i Mir, Punt Informatiu Pollença, 644, 16-31 VIII)
Verema i vins
«Després de la verema, toca elaborar els vins i embotellar-los. Un moment que varia en funció de l’anyada, de les varietats, de les condicions meteorològiques o de si ha hagut malalties, entre molts altres factors que defugen del control dels productors. Xisca Gelabert (Manacor, 1979), experta dels Vins Toni Gelabert, comenta: ‘la vinya és un ésser viu a qui li agrada que la mimin’. Per tant, la manera amb la qual se la cuida també influeix en la seva maduració.
Les botelles de vi són diferents cada any. I del resultat d’aquest 2022 diu Gelabert, ‘trobarem vins que estan ben elaborats i concentrats, vins que aguantaran molt perquè quan hi ha una bona graduació alcohòlica, el vi té la vida més llarga dins la botella’. És per aquest motiu que després d’haver collit tot el raïm podran ‘jugar’ ja que quan tens una anyada a la qual ‘pots esperar a collir el gram, pots jugar per fer una varietat ben madura i carmel·losa o bé un refresc».
(Cristina Bauzá, Cent per Cent, 954, Manacor, 26 VIII)
El club de Scrabble
«L’Scrabble és un entreteniment de casino que no té el prestigi dels escacs ni l’estigma dels dards (…) Es tracta d’un joc d’estratègia en què es competeix per fer el màxim de punts vinculats amb el valor que tenen les paraules que es creen segons la seva posició al tauler de joc.
És un joc modern, ideat l’any 1938 per un arquitecte americà, Alfret Mosher Butts, però fins el 1952 no es popularitzà arreu del món anglosaxó. A la dècada dels anys setanta del segle passat, de manera molt casolana i amb l’impuls d’Avel·lí Artís Gener ‘Tisner’, es feren les primeres partides en la nostra llengua adaptant de forma rudimentària els taulers anglesos. A partir de 1990 es comercialitza la versió catalana de l’Scrabble i comença la seva expansió (…) L’esclafit fort arriba però l’any 2014 amb la creació del Club Scrabble Manacor com a secció dels Amics de l’Escola de Mallorquí. Si fins aleshores les competicions i competidors es comptaven de vegades amb els dits d’una mà, amb els manacorins arribà la revolta i es reviscolà el joc primer a Mallorca i després, fins i tot, en tot l’àmbit lingüístic. El Club Scrabble Manacor ja és avui el més potent dels Països Catalans (…)
Més enllà de les competicions i els seus respectius quadres d’honor, hi ha altres aspectes del club i del joc que m’agradaria destacar:
-la funció social
-es tracta d’un joc on la pràctica totalitat dels practicants són de la segona edat.
Com a fet diferencial del joc clàssic i del món de les apostes direm que qui paga la consumició (beure i de vegades berenar) no és qui perd sinó que la noble tradició del club és que qui guanya paga. Així tothom se’n va una mica content del matx. Un perquè ha guanyat i l’altre perquè ha berenat de franc. És com a més just, no ho trobau?».
(Joan Llodrà, Manacor Comarcal, 1880, 27 VIII)
L’estiu que se’n va
«Mentre escric aquestes línies estam per damunt el temps de l’equinocci. Al cel s’estan formant els cúmuls que anuncien les esperades pluges tardorals i amb elles el final del llarg estiu.
L’estiu és l’estació de plenitud, dels dies llargs, de la vida al carrer, de les llargues converses, de les vacances, de la festa i la disbauxa. L’estiu és l’estació de la plenitud (…)
Ara ve la tardor, l’estació del recolliment, anunciada per l’equinocci de setembre, en què el dia és igual a la nit, per després anar-se acurçant progressivament. És l’època del retorn a les rutines de cada dia, al treball i a l’escola, d’estar a casa, de preparació per les llargues nits de l’hivern que s’anuncia llarg, dur i fred…)
(Martí Canyelles, Coanegra, 422, Santa Maria del Cami, Agost-Setembre ’22)
