Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Cent per Cent, i d’altres)
Ensaïmades a Madrid
Els productes estrella que un personatge que duia el nom de «el Mallorquín» i tenia un forn al primer quart del segle XIX a Madrid eren «els quartos i el pa dit de Mallorca. Això no obstant, oferia també xucladors, pastes d’anís i ‘tortas con manteca de Flandes’. La pregunta és obligada: es tractaria d’ensaïmades? (…)
I allà on hi ha negoci, aviat hi ha també competència. La del valencià Vicenç Mestre fou la més notable fins al punt que al ‘Diario de Madrid’ del 6 de gener de 1824 trobam una de les primeres referències escrites de l’ensaïmada a Madrid (…)
L’any 1835, ‘el horno del valenciano’, situat a la carrera de San Jerónimo, publicitava los ‘acreditados molletes abizcochados y bollos para el chocolate al estilo de Mallorca(…)».
(Albert Carvajal, ‘El calaix del temps’, Cent per Cent, 977, Manacor, ’23)
Rondalles estelars
«La narració popular ‘Na Filet d’Or’ ha estat elegida per donar nom a una estrella i un exoplaneta.
La Institució Francesc de Borja Moll i la Nova Editorial Moll s’han adherit a la iniciativa del projecte Es Nostro Cel ab l’objectiu que l’estel de ‘Filet d’Or’ i ‘Catalineta’, personatges principals de la rondalla mallorquina ‘Na Filet d’Or’.
Aquesta narració, recollida per Antoni Maria Alcover al seu ‘Aplec de Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó’, és al volum XVIII dels 24 que integren l’edició popular de Moll, així com també a l’edició comentada a càrrec de Josep Antoni Grimalt i Jaume Guiscafré, que incorpora la narrativa popular mallorquina a l’àmbit científic internacional.
La Institució Moll ha demanat al Consell de Mallorca la declaració de les ‘Rondalles’ com a patrimoni cultural immaterial i a l’Ajuntament de Palma la d’Antoni Maria Alcover com a Fill Il·lustre, que va ser aprovada per unanimitat i es va fer efectiva dia 31 de desembre».
(Redacció, Punt Informatiu Pollença, 655, ’23)
Religió catòlica
Arran d’haver aprovat des de Roma la declaració com a venerable de la sollerica Francesca Alcover, el prevere Miquel Mulet Bujosa, fa una sèrie de consideracions.
A la pregunta «Creu que l’església del segle XXI està per fer sants?» respon: «Sí, ja que la figura dels sants serveix per mostrar a la gent una sèrie de valors imprescindibles per a la convivència humana: justícia, pau, solidaritat… Els sants serveixen per mostrar un camí a seguir: en la nostra època els sants no serveixen tant per fer devocions com per dirigir la conducta de les persones en la societat. Un sant, avui en dia, és una ajuda per transformar al vida; es tracta d’una figura que al llarg de la seva vida ens dona un exemple dels seus valors per transformar la societat».
Quan li demanen «Quines creu que són les causes del progressiu laicisme de la nostra societat?» diu: «D’una banda, que la gent actualment és més culta que no era abans i no necessita tant que se la dirigeixi: podríem dir que avui la societat és major d’edat i no necessita tantes tuteles -ja siguin polítiques o religioses- com fa uns anys. I per altra banda, crec que el relativisme -promulgat pel Papa Benet XVI- també hi ha influït: el relativisme predica la no existència de la veritat absoluta i la pervivència del criteri personal. Una tendència molt adient i estesa en la societat actual».
També li demanen «Per on passa el futur de l’Església Catòlica?» i respon: «Per una major consciència i responsabilitat de les relacions humanes: l’Església ha de lluitar perquè tota persona pugui arribar a tenir els drets i deures per poder viure en condicions a tot arreu; i això afecta a múltiples facetes com la pobresa, la immigració, la guerra, etc. La missió primordial de l’Església ha de ser fer tot el possible perquè la gent pugui viure amb dignitat; una situació que encara falta per assolir a bona part del planeta».
(Guillem Puig, Sa Veu, 1705, Sóller, ’23)
Venedors ambulants
Els ‘Quaderns de Perlas y Cuevas’ passen revista, en aquesta ocasió, a la venda ambulant que es duia a terme a Manacor i Porto Cristo al llarg del segle XX. Històries extrapolables als altres pobles de Mallorca.
L’autor considera que «són herència dels ancestrals socs i basars d’Orient Mitjà. Altres procedeixen de quan en els segles medievals els venedors d’una mateixa comarca se reunien en els creuers dels camins, o al voltant d’alguna ermita o a la plaça del poble, per posar els seus productes a la venda (…)
Entre els oficis itinerants quasi desapareguts s’hi troben:
L’oliverer, amb alfàbies plenes d’olives diverses -senceres, trencades, xapades i negres-, fonoll marí, tàperes, taperots i altres envinagrats.
L’esmolador ocasional, a peu o amb bicicleta, avui motoritzat o instal·lat al seu petit taller, fent sonar un aeròfon o flauta de Pan (…) esmolava tisores, guinavets, navalles, destrals, etc mentre saltaven unes xispes que no cremaven les mans dels nins innocents i agosarats.
El neuler
El boteller, comprava les botelles de vidre buides en una època que particulars i fàbriques les reutilitzaven.
El marxant d’atuells, anava amb un carro carregat de ceràmica, pelles i altres objectes de cuina. Venia o intercanviava al bescanvi olles, greixoneres o cobertores de cassoles per mobles vells (sobre tot llits de metall), roba usada o aliments.
La castanyera, amb un petit fogó per torrar les castanyes i vendre-les dins un cucurutxo de paper d’estrassa.
El cocoveter, dedicat a la venda ambulant de cacauets.
El copler, a l’estil dels antics joglars, cantaven coples de cec i romanços, i llavors venien octavetes en paper de diferents colors, conegudes com a coples, que recollien el text.
El xerraire de fira, embullava a la gent amb frases ingenioses i senzills jocs de mans. A vegades venia fulletes d’afaitar, d’altres tubets de cola, o alguna pomada miraculosa, o els primers bolígrafs que acabaven de sortir al mercat.
El xatarrer/pedacer, per un parell de cèntims se’n duia els trastos espanyats de les cases per revendre com a ferro vell: pelles velles, cafeteres espanyades, munts de diaris endarrerits, cartrons, plom vell de canonades i coure…
L’estamper, era costum donar estampetes religioses a canvi d’un petit favor o servei. També venia rosaris, calendaris, parenòstics del temps i gravats xilogràfics.
El fotògraf ambulant, duia a vegades elements de coreografia perquè el fotografiat pogués aparèixer, per exemple, vestit de capità en un vaixell que navegava mar endins, o com a balladora de flamenc o pujat damunt un cavall de cartró si era un nin.
El neteja botes, anava per les terrasses dels bars amb la seva cadireta baixa i caixa reposapeus.
El loter de carrer, venia dècims de les loteries, cas diferent del qui ven cupons dels cegos.
El patatiller
El peixater, es passejava amb el seu carretó els matins, tocant el corn per avisar la clientela.
El venedor de cigarrets, venia cigarrets solts, per unitats, així com encendors de benzina i d’esca, endemés de pedres de recanvi per a la xispa i capses de mistos.
El pregoner municipal, era l’oficial saig de l’Ajuntament, tocava un tambor o una corneta i llegia el pregó en veu alta.
El quincaller, es dedicava a vendre i arreglar objectes de metall barats (la quincalleria), atuells quotidians i objectes de merceria.
El repartidor de pasquins de cinema, entregava als transeünts la publicitat que duia en mà. Hi havia qui col·leccionava els pasquins.
El gelater, vestit de camisa blanca i gorra del mateix color tipus militar o en forma de barca. Usava un motlle de llauna per formar, amb una gran paleta metàl·lica, talls rectangulars -cortes- que entregava enmig de dues neules.
El del gel, solia repartir entre els diferents clients que disposaven de les antigues geleres amb espiral de plom per a l’aigua fresca. Era una atracció veure’ls xapar d’un sol cop les grans barres rectangulars de gel.
El robaveller, recorria els carrers amb un carretó recollint vells utensilis que la gent ja no utilitzava per revendre’ls a altres pobles. Allò que rebutjaven a un lloc era utilitzat a un altre.
El sereno, encenia els fanals dels carrers abans de l’electricitat. Tenia les claus de determinats portals per si algú les necessitava. I anaven cridant les hores i l’estat del temps en aquell moment.
(Juan Riera Dalmau, Perlas y Cuevas, 1421, Manacor, ’23)
Aina Galmés, artista
Una entrevista ens apropa a Aina Galmés Roig (Sant Llorenç des Cardassar, 1987), que es dedica a l’Art. Entre d’altres coses parla sobre els seus inicis: «Realment, de petita, em donaven un paper i un boli i era la nina més feliç del món».
De la seva pintura diu: «La meva pintura és naïf, més emfatitzada, i els meus colors preferits són els alegres i vius. He realitzat dibuixos amb llapis, puntillisme, aquarel·les, acrílic i oli».
Sobre l’art actual opina: «Veig l’art actual molt conceptual. M’agrada imaginar coses en l’obra de cada artista, per això la meva darrera exposició es titulava ‘Imaginació».
Quan li demanen sobre el més gran i emotiu que ha experimentat dins el monet artístic, respon: «Allò que més m’emociona és anar a la fira ‘Arco’. M’esbarjo mirant obres d’art, m’entusiasm i sempre aprenc d’altres artistes. Em pas hores obsevant, i gaudesc».
(Ana Mascaró, Manacor Comarcal, 1903, ’23)
