Per Biel Massot i Muntaner.-
Marratxi, del 8 al 24 d’agost
Com les onades
que el vent llença a la roca,
només jo penso
ara, desfet, en coses
que tristament em pesen.
MINAMOTO NO SHIGÉYUKI (?-963)
Andreu Llambies Sampol (Alaró 1951) exposa a s’Escorxador de Marratxí, amb una obra que té per títol «Subtileses dins el buit». La mostra consisteix en trenta obres, de les quals n’hi ha vint sobre tela i deu sobre paper. La definició l’aporta el seu fill Pau, a l’explicació de l’exposició, que podeu llegir més abaix.
Les obres estan fetes amb tinta xinesa i amb pintura acrílica. Andreu segueix en la seva línia de pintura abstracta. “Estava cansat de fer figures –confessa per referir-se als seus inicis-. Jo som de traç rapid i en algun moment fas el canvi. Sense llevar gens de valor al figuratiu, que pugin fer els altres”.
Tot i que no és la primera vegada que podem contemplar la seva obra a l’Escorxador, podem dir que no s’hi ha prodigat gens. Des del 2000, en què comença a exposar la seva obra públicament, només ha emprat aquest espai una vegada el 2002 per mostrar una individual i, curiosament, el mateix any participa al mateix lloc amb la col·lectiva 30×30. Pus, fins ara. Per sort, a Marratxí hem pogut veure la seva obra altres vegades a diversos indrets: Sant Marçal, es Pla de na Tesa, cafè es Cine de Pòrtol, festes de sa Cabaneta…
I el seu estil s’ha vist compensat amb el disseny del programa de festes de sa Cabaneta, l’any 2008, i amb l’elaboració del cartell de la XXIX Fira del Fang, després d’haver guanyat el concurs per al seu disseny.
En aquesta ocasió, Andreu explica que ha jugat més amb la forma i el contrast. I també ha jugat bastant amb la cal·ligrafia. Que no és real, sinó figurada. D’alguna manera vol imitar formes japoneses i en altres casos, aràbigues.
La mostra és la feina del darrer any, i l’autor ha estat especialment influït per un viatge al Japó que va fer el novembre passat. Hi havia estat una altra vegada i assegura que fou un indret que el va impactar: la gent, que afirma que és molt encantadora, el paisatge, la cultura, els temples sintoistes, el menjar, la cuina… tot en general. Llambies reflexiona que això influeix dintre teu i llavors ho vas amollant sobre les teles. També es considera influït per la part de Síria i els viatges fets a la zona musulmana o, inclús, a l’Índia.
Del Japó, segueix contant que varen anar a dormir tres dies a un monestir zen, i va aprofitar per anar a les pregàries que feien de bon matí. Indica que el fet d’estar per allà t’ajuda a la contemplació. I comenta que la senzillesa del zen li ha servit per traduir damunt paper les seves sensacions, perquè al cap i a la fi considera que “aquestes darreres obres són senzilles, no són res complicat”.
Sobre el món del zen, i de la meditació hi hauria molt que parlar, amb n’Andreu. És un interès que no li ve d’ara, fa estona que s’hi dedica i hi aprofundeix. Ara, però, l’experiència li serveix per treure-ho i tot allò, bàsicament espiritual, que s’ha anat congriant al seu interior, surt en forma de línies i colors, elements que, sovint, contrasten amb el blanc de la tela. El zen és una filosofia de vida i, en el cas del nostre artista, pintar forma part d’aquesta vida.
El desembre del ’16 va fer una exposició que va anomenar «Senzill i profund com un haikú». «Són -diu- dues mostres totalment diferents, almenys de caire visual, però ambdues comparteixen el rerefons i estan dins el mateix paradigma. Però han canviat les formes, els colors, el format i altres coses». D’alguna manera, l’haikú -aquesta forma breu de la poesia japonesa, que podeu veure a la capçalera d’aquest escrit- serveix de fil conductor, en l’anterior exposició molt més evident -fins i tot de forma explícita al títol- però en aquesta darrera amb presència molt més subtil, com una pinzellada, com un alè. Ben bé podríem dir que els quadres de l’artista marratxiner són això, poemes visuals, i en concret haikús per contemplar.
Per a Andreu, l’art abstracte és una vivència personal, perquè troba que el figuratiu -en el seu cas- no ho és tant. Per a ell, l’abstracte ha de sortir de dintre, més que res són sentiments que vas abocant segons l’estat d’ànim en què et trobes. A vegades les vivències són obscures, i així ho trasmets. Això pot passar també amb la poesia o amb la Musica. Hom podria dir que és una característica de l’Art.
«Per sentir, basta poc –reflexiona-. Una simple pinzellada, un simple color t’interessa, t’agrada i li trobes el sentit. I per què? No sempre ho saps. Hi compta molt la vivència personal i el sentiment que trobes en allò que fas. Moltes vegades borres allò que feies i tornes a començar. En algun moment trobes l’ànima del que cerques, i que potser no n’eres conscient d’aquesta recerca».
I quan sap l’autor que l’obra està acabada? N’Andreu ho té clar. «La finalització d’una obra és una cosa que la sents, més que no la veus. Quan me sent satisfet del que hi ha davant, la don per acabada. Si no, la borr o la romp. El primer que ha d’estar content som jo, després pots valorar si val la pena o no. És molt distint valorar una obra abstracta que una obra figurativa. En el meu cas, ho sents, més que res, perquè t’adones que ja no dóna mes de si”.
Avui per avui, Andreu Llambies no es planteja res més. Segur que hi haurà, evidentment, pero comenta que quan prepares una exposició, no estàs inspirat per fer res, perquè els pensaments van dirigits cap a la mostra i tot el trull que suposa la seva organització: el local, la col·locació, la gent i la seva reacció… «Ara, el cap no està per pensar coses noves, però quan aquest procés acabi, farem un alè, reflexionarem sobre el que ha passat i 
a partir d’aquí començarem alguna cosa nova. Per tant, res previst. Seguir, això sí. És la base del pensament zen, veurem com flueix la vida i, a partir d’aqui, sortirà el que sortirà… Jo ho veig així, és el que em passa a mi, i crec que a la majoria de gent».
Tornarem a veure cosa. Perquè ho du a la sang i, sobre tot, a l’esperit. És tota una vivència. És una filosofia vital… «Ho faig perquè pas gust, m’ho pas bé i m’omple. Si no fos així, no ho faria, me dedicaria a una altra cosa».
Em plau d’acabar amb la reproducció íntegra de les magistrals paraules que un dels fills de l’artista ha sabut arranjar per descriure l’obra del seu pare. En Pau ha fet amb amb els mots allò que n’Andreu fa amb el pinzell i la tela…
[colored_box color=»blue»]
SUBTILESES DINS EL BUIT
Tela i paper en blanc. Absència i buit.
En aquest aparent no-res, sorgeixen les insinuacions en tinta xinesa i en pintura acrílica per explorar el territori interior humà.
Les formes sinuoses omplen els espais amb senzillesa i ens remeten a les experiències viatgeres de l’autor, deixant-nos entreveure en el garbuix il·legible de traços negres, reminiscències de l’alifat àrab o de la delicada cal·ligrafia japonesa. L’art, tanmateix, no és més que una vivència personal, una manera d’exposar allò que un viu.
És per això que en les obres hi trobem indicis de paratges llunyans, taques vermelles com flors de roselles i la sòbria bellesa del zen i dels paratges erms. I darrere d’aquestes figures, el blanc es manté per mostrar-nos com, subtilment imalgrat tot, el buit ho abraça tot.
Pau Llambies[/colored_box]
Enllaç amb l’entrada de Marratxipèdia
http://www.marratxipedia.com/llambies-sampol-andreu/
