Per Biel Massot i Muntaner.-
Marratxí, VI ’18
Divendres 8 té lloc a Pòrtol un recital poètic dedicat a Josep Maria Llompart. És a Ciutadà Il·legal i està organitzat per l’OCB de Marratxí, tàndem que sol ser sinònim d’una programa més que interessant. Dedicat a Josep Maria Llompart perquè, precisament, enguany és el «seu» any. El govern de la CAIB va declarar el 2018 «Any Llompart» coincidint amb l’acompliment dels 25 anys del seu traspàs i tenint en compte que -segons el text de declaració- es tractà d’una persona «implicada en l’esdevenidor del seu país, amb una trajectòria cívica i personal que va contribuir a la recuperació de les llibertats i els drets nacionals i culturals del poble de les Illes Balears«.
El 1993 Llompart ens deixava i un any després arribava al món el marratxiner Bartomeu Crespí Rosselló (Pòrtol, 1994) -fill de l’amic, portolà i escriptor, Rafel Crespí– que serà el rapsoda que ens aproparà a les paraula poètica del mestre Llompart.
L’acte consisteix en un recital de poemes a traves de l’obra de Llompart. Després de la presentació de Rafel Crespí «El meu Josep Maria Llompart» -no de bades fou alumne seu- hi haurà una selecció de material poètic de les seves obres, presentats per ordre cronòlogic. Segons explica Bartomeu Crespí «els més autobiogràfics els introduesc amb notes de la seva vida, perque sigui un recital de poemes pero, alhora, hom pugui oferir al públic un tast de la biografia del personatge».
La gènesi d’aquesta activitat resulta més que curiosa. Fa cinc anys, quan en feia vint de la desaparició física de Llompart, hom va organitzar-li un petit homenatge devora la seva tomba. Hi havia unes quaranta persones, segons Bartomeu Crespí «la capelleta de Mallorca amb devoció literària per la cultura i la llengua nostrades».
Pilar Arnau, Gabriel Janer Manila, Cèlia Riba -neboda del poeta- i Damià Pons, entre d’altres que es mouen dins el món de la cultura illenca. Bartomeu hi havia d’assistir amb un amic seu, més que res, com a representant del seu pare que es trobava a fora. Però resulta que arribaren al col·loqui final, gairebé «a misses 
dites». Quan li demanaren si volia dir alguna cosa, Crespí va aprofitar per recitar el poema de Llompart «Memòria d’un viatge» que li havia ensenyat el seu pare. I tothom quedà sorprès, esglaiat, perplex . L’endemà, la premsa ciutadana ho va reflectir i, àdhuc, va esmentar l’emoció que la declamació havia produït entre els assistents.
Amb aquest precedent, a finals del ’17, Damià Pons va proposar a Bartomeu Crespí que enguany, aprofitant que era l’any Llompart, pogués posar veu als seus poemes i així donar un tast de la seva obra poètica alhora de mostrar un poc de la seva biografia. I així ho fa, tant per a associacions culturals, com ara és el cas, com també per a escoles i instituts, dirigit especialment als al·lots de quart d’ESO i Batxiller.
Bartomeu Crespí va fer filosofia, i ara estudia Filologia Catalana. A part, té una activitat creativa poètica, es dedica a escriure poemes. El 2015 amb altres tres amics va publicar el llibre «Tetràgon d’exilis», recull dels quatre poemaris, un de cada, a l’editorial Els Llums, de Barcelona. El poeta confessa «Des de molt jove m’ha interessat la poesia. He crescut amb la poesia, i el fet d’estar-hi en contacte des dels 16 anys ha anat creant-me una identitat com a poeta, o almenys com a persona devota d’aquestes coses».
La seva relació amb l’obra de Josep Maria Llompart ve d’enfora. Recorda un recital fet a Inca, quan encara no coneixia Llompart, i hi va veure un cartell que posava «Josep Maria Llompart, un home que ha fet país. Gràcies». Això li va quedar i el va impactar un tant. En el fons, com diu ell «Llompart casava aquestes dues dèries meves, la del fet català i la del fet poètic». Un altre aspecte de Llompart que fa que Crespí l’estimi especialment i valori la seva obra és que «Josep Maria Llompart i de «la Peña» va néixer a una família de militars, va créixer en un ambient extremadament conservador, durant un temps que era molt convuls: la guerra i la postguerra. Néixer així, i a la part dels que han guanyat la guerra, t’indueix a professar aquests ideals que li havien vengut de ca seva. Si s’hagués limitat a absorbir les idees que venien de ca seva, i com que el regim era el franquista ajudava a això, Això hagués estat el més normal. Però Llompart no ho va fer així, sinó 
que va estimar la llengua i la cultura catalanes. I a més a més, li agradava el mallorqui. Li xerraven en castellà a ca seva, i no hi podia donar passada. Li agradava el mallorquí, la llengua que es parlava pel carrer, i aquesta atracció, mesclada amb el rebuig pel que veia a casa -venint d’una família de militars i castellanista- i amb el sentit comú que diria que tenia, va fer que s’interessàs de cada vegada més per la llengua catalana, fins al punt que va esdevenir un dels màxims exponents de la defensa i de la lluita per la llengua i la cultura catalanes a Mallorca. Si Llompart no hagués fet això, les coses avui en dia encara estarien més malament en matèria lingüística i cultural, ja que ell es va dedicar a expandir i agitar aquesta cultura i aquesta llengua. La gran majoria d’actes en defensa de la cultura catalana comptaven amb una intervenció de Llompart. I ho feia gustosament. Per això l’estim molt, per la passió que va posar a aquesta causa. D’aquí ve la meva relació amb Llompart, una admiració a tot el que va dur a terme».
De tota manera, Crespí no fa comptes dedicar-se sempre a Llompart. A part que pensa que «el Llompart personatge activista es va menjar el Llompart poeta» -i tanmateix l’estima de les dues maneres- la passió de Bartomeu Crespí és la poesia i no tant l’activisme polític 
«que encara que m’agradi -assegura- no m’hi dedicaria tota la vida, com va fer ell». Endemés, veu la poesia com un fet universal i creu que hi ha molta altra gent que ha estat vàlida i que val la pena donar a conèixer. Un d’ells seria Andreu Vidal i Sastre, poeta que va morir als 39 anys, i amb el qual s’hi troba moltes similituds en la manera de veure el món. Assegura que «hi simpatitzo moltíssim. Com a personatge m’interessa i com a poeta, encara més. M’hagués agradat coneixer-lo i fer una cervesa amb ell». Tot i que pensa que «segurament ens haguéssim barallat, perquè tenia una personalitat difícil, com jo mateix. Amb tot, la seva manera de concebre la literatura és una visió que crec que és la bona.
Andreu Vidal deia que necessitava anys per acabar un poema, i jo pens per l’estil».
En aquest punt aprofitam per endinsar-nos en la visió que Bartomeu Crespí té del fet poètic: «Em fa respecte publicar un llibre, perquè és petrificar els textos que puguin sortir-hi. Un poema és teu, i mentre no el publiquis pots anar fent canvis; en estar publicat, ja no: està fixat. Aixi com les fruites maduren, els textos també. Certament, tot podria estar més ben fet. La perfeccio absoluta no existeix. I publicar és dir: això està acabat, no ho puc millorar. Personalment els poetes que 
més gaudesc de llegir solen ser poetes que han publicat poc en vida i s’han dedicat a refer constantment els seus textos: Ferrater, Joan Alcover, Fernando Pessoa… tenen grans obres, perquè tenen poca obra».
L’altre poeta que interessa a Crespí seria Jaume Pomar. També podria haver dit Miquel Bauça, però considera que aquest està un poc més a l’ordre del dia, tal vegada és mes conegut. Creu que Pomar té moltíssimes coses bones, «és un bon poeta -diu-, una persona molt culta, molt de carrer, i un poc maleït». Creu que és important reivindicar Jaume Pomar perquè hom sàpiga que «hi va haver un poeta urbà, un poeta maleït i, sobre tot, un poeta modern». «Una obra d’art -segueix dient- ha de ser el màxim d’universal que es pugui. I així resisteix el pas del temps. És el que passa amb obres de Shakespeare, per exemple, es representen encara perquè cerquen aquesta universalitat. I trob que les obres d’Andreu Vidal i de Jaume Pomar tenen aquesta tendència, van a grufar dins temes més profunds i cerquen l’atemporalitat».
Tota una declaració de principis. S’ho pagarà seguir-li el ble i vetlar la seva trajectòria. Pot donar per molt, aquest Tomeu.
[colored_box color=»blue»]
Memòria d’un viatge
De vegades diem: la nostra terra.
Paraules escollides, aleshores,
paraules de crestall -no les de cada
dia: treball, taula, cullera-,
paraules ben cruixents i tebiones
acaronen el dring de la conversa:
paraules
per al nostre bon ús de patriotes.
I somriem, molt còmplices.
Escolteu: jo he vist la pluja
pels teulats de la vila; he vist carrers
amb fang, avars de passes; un cinema
de dissabte, amb tuf d’aixella,
tristor de cansament i dies núvols,
aixoplugat dins el capvespre
de l’alta Besalú, vila de comtes.
He vist l’or vell del Priorat; les planes
lentíssimes de l’Ebre
color de riu i sang; el dur silenci
dramàtic de Gandesa; l’enrunada misèria
de l’ínclita Morella.
He vist uns homes
de sang afadigada,
ossos humiliats d’enllà dels segles;
uns homes amb els ulls com ganivetes
per fitar el cel amarg.
Aquest homes
no diuen mai: la nostra terra,
perquè ells són
la nostra terra.
Llavores
he recordat uns cingles furiosos;
la llum de la pineda; les muntanyes de l’illa;
la flaire vellutada
dels romanins de Formentor.
Ells són, també,
la nostra terra.
Josep Maria Llompart[/colored_box]
