Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Cent per Cent, 902)
Entorn de la mort
Encara de números anteriors, recollim paraules i reflexions de Glynis German (Jamaica, 1962) que és oficiant de funerals i fa part de l’equip que organitza el «Festival Dando Vida a la Muerte». També organitza els «Death Cafè», col·loquis per conversar i escoltar sobre el fet de morir-se o sobre el dol dels qui queden.
[El tema de la mort resulta universal, però tothom l’afronta de diferent manera, segons religió, cultura, societat o visió personal]. En una interessant entrevista, Glynis assegura: «Quan es parla de la mort, ningú sap res, i hem de parlar de la vida. Ningú, ni cap metge, ni cap altre professional sap què passa després de morir-nos». Més envant, afirma: «Tots sabem que morirem i cada un afronta la seva vida en el moment de morir-se. Volen saber si tot està bé, si és l’hora de resoldre algunes relacions negatives personals, o si no val la pena resoldre-les». Diu que la mort continua sent un tabú «i el suïcidi és encara més tabú». En parlar d’eutanàsia i cures pal·liatives comenta: «Per a un metge normal i corrent la mort és un fracàs. Una cosa és ser testimoni de la mort quan està en procés, i l’altra és ajudar a la mort». Després d’una sèrie de disquisicions sobre el tema, com la de recuperar pràctiques com la vetla a casa, conclou: «Avui la mort s’ha convertit en un gran secret, però les coses comencen a canviar. Hem de llevar el tabú i el drama».
(Antoni Riera, Cent per Cent, 890)
Dones imprescindibles
«Deu localitzacions de Manacor serviren per referenciar deu dones imprescindibles al llarg de la història. Totes elles dites, explicades i contades per altres dones». Així ens conta Anna de la Salud el recorregut que tengué lloc des de la plaça del Convent i anà voltant fins arribar ben davant l’església dels Dolors.
Les dones presents a la ruta foren: Clara Campoamor, política, advocada, republicana i feminista. Lluità pel dret a vot de les dones, pel divorci i per l’abolició de la prostitució. Silvia Federicci, escriptora i professora dins la tradició marxista. Jenn Díaz, escriptora i política dins d’ERC, coneguda per denunciar públicament al Parlament de Catalunya que fou víctima de violència masclista, física i psicològica. Simone de Beauvoir, escriptora i pensadora, coneguda com la mare del feminisme modern; una de les seves frases més conegudes: «No naixem dones, sinó que ho arribam a ser». Maria Mercè Marçal, filòloga clàssica i poetessa; alguns del seus temes centrals: la identitat femenina, la maternitat, l’amor o la solitud. Angela Davis, filòsofa, professora i activista; la seva frase: «El feminisme és la idea radical que sosté que les dones som persones». Aurora Picornell, «La Passionària de Mallorca», referent de la lluita antifeixista a l’illa. Frida Kahlo, artista pictòrica, creà una pintura absolutament personal i profunda, defensà el marxisme i participà activament en política. Nina Simone, artista trencadora que mesclà les seves influències de la música clàssica amb el jazz, el blues i el soul. Defensora dels drets civils de la comunitat negra dels EE.UU. Finalment, Roba estesa, que ha sigut un grup pioner: música festival i urbana mesclada amb ritmes folk, en català, amb clars missatges feministes i format per dones.
(Cent per Cent, 890)
Reflexions d’escriptor
El manacorí Bernat Nadal ha fet mig segle d’escriptor. Amb motiu de l’efemèride, la Biblioteca d’Eivissa el va nomenar «Escriptor del mes». A l’entrevista feta per Antoni Riera li conta els seus inicis, com va prendre el camí de l’escriptura i la gent d’aquest monet que hi havia en aquells moments. Des de l’interior i la reflexió, assegura que «al cap d’una partida d’anys t’espassen aquelles ganes de dir el que sents, el que estimes o el que avorreixes. I en comptes de parlar de tu parles des de tu: veig això o veig que passa això altre».
(Cent per Cent, 892)
Porto Cristo (1)
Coincidint amb les festes del Carme dediquen tota una sèrie de planes a aquest nucli manacorí, que pugna per ser independent. L’editorial, intitulat explícitament «Un poble que es vol governar» conta «Allò que va ser una espècie de llogaret mariner amb quatre cases escadusseres i qualque cova esdevinguda habitatge avui és un poble. No sols en dimensions, sinó en sentiment. Sovint se sent allò que ‘contra Franco vivíem millor’. Poc o molt passa el mateix amb Porto Cristo. Sembla que les èpoques de govern manacorí dins el Port són les més criticades pels portenys, però també les que els fan sentir més exclosos de la vida municipal manacorina i més cohesionats entre ells a l’hora de reivindicar drets i serveis bàsics i fonamentals que, a altres indrets del municipi estan més que assegurats des de fa anys».
(Cent per Cent, 902)
Porto Cristo (2)
El director de la publicació, fa unes reflexions sobre el tema que acaba dient: «Si la sobirania portenya ha de passar pel vistiplau manacorí passaran dècades, o segles, abans que tot això es pugui baratar. Posem ara tres impossibles damunt la taula: el primer, veure ballar una dona vestida de dimoni el dissabte de Sant Antoni; el segon, veure abolir les Fires i Festes de Primavera i les Carrosses; i el tercer, la independència de Porto Cristo. Per quina de les tres posaria messions el nostre lector amable?». No defalleixis, Toniet, el mateix es deia del Mur de Berlín… i ja el veus ara…
(Cent per Cent, 902)
Trunyelles i llacets
La delegació de Comerç de l’Ajuntament de Manacor va remetre un correu electrònic a les famílies de Porto Cristo per convidar els seus infants a participar en un vídeo promocional de temàtica marinera en el marc de la campanya «Porto Cristo, la mar de guapo». Aquest missatge establia un protocol de vestimenta diferenciat per a nins i nines. Els nins «amb calçons i una samarreta de ratlles» i les nines «calçons o falda», però també demanaven que duguessin «dues trenes amb un ‘lazito’ [sic] vermell». Tant el grup AIPC com la delegada d’Igualtat, Carme Gomila, han mostrat el seu desacord amb la petició de l’escrit, qualificant-la de «sexista» i «vergonyosa».
(Antoni Riera / Cristina Bauzà, Cent per Cent, 902)
De bens i pastors
Rafel Perelló té cura d’una secció que, generalment, es dedica a parlar amb persones majors. És d’un incert que no hi hagi algun comentari que cridi l’atenció pel seu ensenyament. No de bades la gent gran és la servadora de fets i costum desapareguts, una font de coneixements i, com deien dels ancians africans «uns autèntics arxius vivents». És el cas de Càndil [sic] Gelabert Bauçà, nascut a Manacor el 1932. Quan li demanen sobre el significat d’uns cercles blancs als arbres de fora vila, vists fa anys, explica: «Un temps, els bens pasturaven pertot arreu, però si l’amo d’una finca no volia que els bens pasturassin per dins aquell rostoll, pintaven un rotlo amb calç a un arbre que estigués arran del sementer. Quan veien l’arbre senyat de blanc, tots els pastors sabien que no podien entrar a pasturar la guarda dins aquell sementer. I si topaven un caramull de pedres pintades de calç vora l’andana, volia dir el mateix. Una altra manera de fer saber que no volien que la guarda entràs dins el rostoll era fer un solc amb l’arada prima enrevoltant tot el sementer, a devers un metre o dos de la vorera». Idò, coses d’un temps…
(Cent per Cent, 902)
El topònim Porto Cristo
Albert Carvajal, a la secció «El calaix del temps» ens ofereix les seves investigacions sobre aquest topònim que Joan Moratille havia datat documentalment vers el 1890. Aquell any, un padró municipal duu el títol «Colonia del Carmen. El puerto de Santo Cristo». L’investigador arriba més enfora: una sèrie d’anys enrere surt el topònim a les publicacions d’època. Incialment, de forma històrica, el lloc era conegut com a Port de Manacor, situat a la cala del mateix nom. «Segurament -escriu Carvajal- l’actual denominació es tractaria d’una invenció del s.XIX que, imitant altres topònims més antics, com Portocolom o Portopí, pretenia honorar la miraculosa arribada del Sant Crist al segle XIII a causa d’una tempesta. Allò que una temporada s’anomenà «Caserío o Colonia del Carmen» no fou mai popular i no entrà en el vocabulari del poble: s’usà tan sols dins l’Ajuntament i com a capçalera de la correspondència establerta entre les institucions i les administracions illenques i estatals».
(Cent per Cent, 902)
Tennis de Taula
El passat juny, el CTT Manacor Dismavi es va proclamar campió de la lliga regular Balear de la categoria autonòmica. D’aquesta manera el Club de Tennis de Taula manacorí comptarà l’any que ve amb dos equips en la categoria superbalear, la màxima categoria de les Illes. Enhorabones mil.
(Cent per Cent, 902, 2 VII ’21)
