Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(CalaMillor7 i d’altres)
Petita biografia d’un rector des Pont d’Inca
«Guillem Parera Galmés va néixer el 1925 a Manacor. La seva mare era de família pagesa, filla dels amitgers de la possessió de Santa Eulària de can Picafort. El seu pare era fabricant de mobles i va arribar a tenir un taller amb una vintena de manobres. Ambdós formaren una família de 10 germans entre els quals hi hagué un part amb tres criatures. Guillem estudià amb els Germans de la Salle passant posteriorment a fer peritatge mercantil a l’acadèmia de Joan Llinàs. (…)
Guillem recorda haver anat a resar Son Coletes per la salvació dels republicans que hi eren afusellats (…) Amb 16 anys ingressà al Seminari de Ciutat. Era el 1941: postguerra terrible. Parera manifesta que mai sentí simpaties per Falange, que a casa seva venien d’una nissaga carlista i que abjurà prest de la tendència pronazi la qual enlluernava molts de joves de la seva generació. Els nazi-alemanys representaven el futur i havien estat aliats de Franco (…)
Els estudis del seminari l’absorbeixen. Ha de posar-se al dia en llatí, llengua d’ús gairebé constant en el Seminari. Hi romandrà 10 anys fins que, el 31 de maig de 1952, és ordenat sacerdot el mateix dia i al mateix lloc que 820! joves de tot el món (Congrés Eucarístic internacional de Barcelona)(…)
La seva primera destinació fou Gènova, on s’aficionà al muntanyisme, després se li encomanà la rectoria de Santanyí. En aquest poble romangué una dotzena d’anys, igual que a Campos. Després va ser rector a Es Pont d’inca i, ja proper a la seva jubilació, a Son Carrió. Avui encara diu missa i, a la seva venerable edat, afirma que, si tornàs néixer triaria la mateixa vida que ha tengut (…) Don Guillem manté una memòria prodigiosa, però dubta de si ha fet el Torrent de Pareis 67 o 76 vegades.»
(Montserrat Alcaraz Vich, Cent per Cent, 952, Manacor, 29 VII ’22)
Rondalles i cuina
» ‘La cuina de les Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó’, de Caterina i Paula Valriu i Bàrbara Sagrera, fou un dels llibres més venuts a la darrera edició de la Fira del llibre de Palma. Segons Caterina Valriu ‘el llibre s’obre amb un extens estudi sobre la cuina a les rondalles de mossèn Alcover que analitza com s’articula segons els cicles de l’any, com era el menjar dels rics i el dels pobres, les menges dels éssers màgics o els aliments embruixats. Després hi ha 35 receptes, la primera de les quals està separada de les altres perquè té una entitat pròpia i no és altra que la del pa de xeixa que segons les rondalles és ‘el menjar de tots els menjars’. Després les receptes es classifiquen en primers plats o primeries, segons plats o darreries i plats dolços i llepolies i cada recepta es complementa amb un apartat de la fraseologia i alguna cançó popular’.
En relació a les receptes, comenta:’Moltes de les receptes ja les sabíem. No ens venien de nou, com és ara unes sopes o uns escaldums. Tanmateix, sí que n’hi ha hagut alguna que ens ha costat més i hem hagut de fer recerca a antics receptaris, a la gent més major o en xarxa, com és l’arròs engrogat o les coques rosades. N’hi ha una que és molt complexa, que és la dels congrets i ens va facilitar la recepta en Biel de l’antiga pastisseria de cas Xigarro d’Inca. És una recepta que requereix destresa i una alta temperatura de forn».
(Toni Rodríguez Mir, Sa Plaça, 418, Inca i contrada, 29 VII)
Àngel Massanet, tenor
«A l’Auditori del Conservatori de Manacor, l’Obra Cultural Balear del municipi va retre homenatge a la figura del tenor Massanet amb la presentació de la reedició del llibre ‘Tenor Massanet, la veu de l’Àngel’.
El president de l’OCB de Manacor, Serafí Lliteres, començà el seu discurs de benvinguda dient que ‘l’homenatjat va ser un dels artistes més il·lustres que ha tengut la nostra ciutat. Així i tot la seva seva potent carrera musical no va ser prou motiu per rebre el reconeixement unànime de la societat manacorina’.
Per l’homenatge comptaren amb la presència de na Margalida Alvarez-Ossorio Ferrer, mestra de mestres; acompanyada per Antoni Ferrer Vallespir, activista cultural incansable i sempre disposat; i dos músics, el tenor Antoni Lliteres, que posà veu a l’homenatjat, acompanyat pel pianista Jesús López Blanco.
El treball fet per Margalida Álvarez-Ossorio Ferrer té com a base una biografia escrita el 1956 per Rafael Ferrer Massanet que mai fou publicada i que l’autora va revisar i reescriure.»
(Magdalena Ordinas, Manacor Comarcal, 1876, 30 VII)
Llengua
«Una frase feta: ‘enviar a porgar fum’
El mot ‘porgar’ significa netejar els cereals i llegums, ‘porgar blat, porgar faves’. Per dur a terme això, es col·locaven els grans dins un garbell, i se remenava fent uns moviments circulars, provocant que la pols i altres impureses dels cereals o llegums s’eliminassin.
En relació amb la frase, literalment, ‘porgar fum’ no té sentit, ja que el fum passaria a través de la reixeta del garbell. En un sentit figurat ‘enviar a porgar fum’ és una manera de rebutjar una persona o una proposta. Amb un exemple s’entendrà millor: ‘Aquell al·lot li ha demanat per festejar, però ella l’ha enviat a porgar fum’, això vol dir que l’al·lota no li ha acceptat la proposició
Trobam altres frases que volen dir el mateix: ‘Enviar a rodar’, ‘enviar a fregir ous de lloca’, que s’assembla a l’expressió castellana ‘mandar a freir espárragos’.
Mot en desús: Capcurucull i la variant capcaracull, equival a la paraula ‘cim’. Així ho defineix el DCVB: ‘L’extremitat més alta (d’un arbre, d’una muntanya, d’un edifici, etc.)’. En castellà cúspide, cima, copete, cumbre. Exemples ‘Ha pujat al capcurucull per tomar ses garroves’. ‘Des de ca meva veig es capcurucull des puig de Massanella’. També es pot emprar la paraula ‘cresta’ com a part superior d’una muntanya, que forma la línia divisòria dels dos vessants’.
(Jaume Gual Mora, La nostra llengua, Montaura, 139, Mancor de la Vall, I Trimestre ’22)
Convertir la fe en or
Parla de les immatriculacions d’espais fetes pel Bisbat de Mallorca… «Feim una aturadeta al convent de les Jerònimes, que fou registrat a favor del Bisbat pagant 737 euros. Un monestir que pertany a l’orde de les monges Jerònimes des del 1485, que sempre tot el manteniment i totes les despeses han corregut al seu càrrec i que el novembre del 2014 el Bisbat posà al seu nom, al temps que amb l’excusa que hi queden poques monges és millor ajuntar-les a Inca, on també tenen una comunitat. Fins aquí tot molt bé, però quan les monges envien a cercar els mobles i les relíquies per conservar-les al convent inquer el Bisbat els ho prohibeix, dient que tot és seu. No basta el tema i no accedeix a nomenar una priora, representant legal de les monges, i aquestes han d’acudir a l’empara del Vaticà, que té potestat per nomenar la priora i així ho fa. Aquí ja crec que pocs em podreu dir que aquest fet està molt lluny de tot el que diu representar el cristianisme i molt prop dels fariseus que Crist va expulsar del temple de Jerusalem».
(Biel Tous Santandreu, CalaMillor7, 460, VIII ’22)
