Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Sa Sella, i d’altres)
Feminisme
(…) «Tothom té clar que vivim en un sistema heteropatriarcal vinculat directament a valors capitalistes (…)
El feminisme a l’ús, el tradicional i el que havíem viscut fins ben entrat el segle XX, establia l’objectiu diàfan i clarivident d’assolir la plena igualtat de drets entre homes i dones. A poc a poc, però, també s’incorporaren d’una manera o d’una altra a l’entorn pel qual lluitava el feminisme els col·lectius LGTBI, que anaven afegint sigles a les seves especificitats. Avui, si no interpretam malament la nova llei Trans, una persona amb genitals masculins podrà manifestar davant l’autoritat i l’administració que se sent, i per tant és, una dona. Sense més. I així haurà de figurar en el seu document d’identitat. Només és un exemple. Una mostra, però fa que el plantejar si aquesta persona, que clarament no encaixa dins el sistema heteropatriarcal, ha de ser objecte de defensa del feminisme així com l’havíem conegut fins ara. La llei Trans s’enfila en unes confusions entre sexe i gènere que impliquen una complexitat conceptual que no està a l’abast de tothom que s’hi vulgui posar a entendre-ho.
D’altra banda, la llei del Sí és Sí també ha incorporat un debat sobre l’abast del consentiment, i sobretot, una preocupació alarmant sobre les reduccions de penes per a agressors sexuals que ja és un fet tan nombrós com vergonyant.
Totes dues lleis són importants i cabdals per definir una societat moderna i avançada (…)
[cal] no perdre la senda del vertader objectiu: la plena igualtat entre totes les persones»
(Editorial, Cent per Cent, 982, Manacor, ’23)
Santa Ponça, antany
«Pere Galmés Riera, MOLINER, (Sant Llorenç, 1923) és un home que ha viscut cent anys i que té memòria per a moltes de coses. Entre d’altres parla dels treballadors de Santa Ponça, possessió a on va fer de pareller: «Mira si érem molts, que n’hi havia un que només pastava. Cada dia érem devers cent homes a la taula, era de veure! No, i menjàvem a voler. Cada quatre homes hi havia un poalet germà fermat a la taula, tothom li pegava del poalet, no posaven tassons. L’amo, la madona i la filla seien a una altra taula. Era una bona possessió, no t’empenyien gaire. Tenien bísties ben acabades. Batien a l’era amb sis bísties i tres bigues, no eren totes les possessions deixa’t estar… qualque pic érem una hora lluny de les cases i ens duien una greixonera així de grossa en el tall. Érem deu parellers, ja t’ho he dit tot! No hi havia hotels ni un sant déu. A la creu hi havia quatre o cinc barquetes de pescadors de ‘Cauvià’ [Sic]. El senyor de Santa Ponça tenia molt, tot feia tot…»
(Rafel Perelló, Cent per Cent, 982, Manacor, ’23)
Antoni Serra, marratxiner adoptiu
«Antoni Serra i Bauçà (Sóller, 1936; Mallorca, 2023) feu de moltes coses més que d’escriptor, periodista o pallasso. Fou guerrer per la terra i la llengua, la literatura era la seva pàtria, i els amics, la seva família.
Segur que ara mateix, des d’on sia, retreu a qui escriu aquestes línies la nota de comiat. Igual que li retreia que un dia llunyà de fa més de 40 anys, li criticàs l’experimental escriptura del llibre ‘Rapsòdia per a una nit de Walpurgis, Nuredduna’, com feia amistosament i a viva veu, una de cada tres vegades que es topaven al cafè de sa Cabaneta darrerament. [TSB feia més de vint anys que vivia a aquest poble de Marratxí]
No s’han estalviat qualificatius des de molts d’àmbits a la seva memòria, però en Toni ens deixa un caramull de llibres i molts llaços parats, humans i literaris».
(Damià Quetglas: Antoni Serra, rapsòdia de Mallorca; Sa Plaça, 427, Inca i comarca, ’23)
Glosadores
Cati Eva Canyelles (Sóller, 1963) és glosadora i activista cultural. Entre d’altres coses parla dels seus temes preferits: «M’agrada molt glosar d’allò que sent, que és quan me surten millor. De temes de la nostra terra, de la llengua… De tot allò que estim i de tot allò que m’indigna, com la injustícia humana a nivell social o humana. També m’agrada glosar de coses que no són tan profundes. Glosar és fer cucaveles amb paraules, malabars amb paraules. Ho trob apassionant».
Sobre el paper de la dona a la glosa, comenta: «La dona sempre ha estat transmissora de la paraula. Ha estat contadora d’històries perquè era la que estava a la casa i amb els infants. De fet, jo soc coneixedora de la glosa a través de la meva besàvia. Ella va ser la meva referent. Sí que és vera que la dona a l’hora de recitar en públic no anava a les tavernes o altres llocs on es reunien els homes per recitar. No vol dir que no n’hi haguessin, però no eren visibles. Hi ha excepcions, com na Joana CARTERA, de Búger. Actualment, a l’Associació de Glosadors de Mallorca som cinc dones de trenta-i-busques que formam part del col·lectiu».
(Pere Serra, Sóller, 7090, ’23)
Gastronomia extremenya
«De Madrid anàrem a Extremadura (…) Així tenim que passam de la terra dels cocidos, torrijas i la cuina dels palaus i cases nobles a terres de cultiu, cuina casolana, embotits (fruit de la necessitat de conservació de la carn), tot mesclat amb una certa pàtina de la Roma Clàssica, i més anant com anàrem a Mèrida (…) a Mèrida s’hi va, entre d’altres coses, per a menjar, degustar i assaborir… no us podeu perdre fer un tast de cuixot salat ibèric de la Dehesa (amb aquell greix entre vetat…), una torta del Casar, o unes cireres de la Vall del Jerte (…)
El gust pel sabor natural, cuina senzilla, amb marcat caràcter rural, i hi són inherents tots els productes i costums de tota la comunitat autònoma extremenya.
En plats freds són típics el gaspatxo, ajo blanco o les amanides. Punt i a part mereix el nom comú que reben alguns plats amb vegetals:
-Cojondongos, una elaboració a cavall entre gaspatxo, amanida i sopa.
-Zorongollos, una amanida amb una base de pebres torrats.
-Jilimojas, una ensaladilla de patates i tomàtigues
La gastronomia extremenya també ofereix grans plats calents, sobre tot cremes de verdures, cremes de llegums, patates al ‘rebujón’ (patates amb pebres i cuixot salat) o els ous remenats amb espàrrecs al marge.
No puc deixar de destacar les carns de caça (conill a l’estil Mérida, caldereta de xot) i malgrat la comunitat no té accés a la mar, sí que té una important gastronomia al voltant dels peixos de riu, ja siguin cuinats en escabetx, al forn, a la planxa, al punt de vi blanc, amb all i julivert; i quasi sempre acompanyats de guarnició de verdures.
Us he parlat d’embotits, vegetals i plats principals. Ara falta l’acompanyament per a tots aquests plats, una bona copa de vi de la Ribera del Guadiana i un poc de dolç.
Deix l’apartat dolç per al final, però això no li lleva cap importància de la que tenen els dolços d’Extremadura, que malgrat siguin senzills, són ben saborosos i substanciosos.
Pestiños, magdalenes, mantecados, perrunillas, florones, galletes pastes de raïssons o llet fregida es troben entre els productes més coneguts de la rebosteria tradicional» (…)
(Juan A. Fernández, Parlem de cuina, Sóller, 7090, ’23)
Mosquit fòssil
«Els mosquits habiten les Illes Balears des d’abans de l’aparició dels primers dinosaures. Investigadors del Museu Balear de Ciències Naturals han col·laborat en una investigació que ha permés identificar una larva de mosquit localitzada a la cala d’Estellencs com el rastre més antic de dípters del planeta, amb 247 milions d’anys d’antiguitat.
Protanisalarva juarezi és el nom amb el qual s’ha batejat aquesta espècie, fins ara desconeguda per la ciència, en honor a Josep Juárez, descobridor del fòssil durant unes tasques de prospecció a la Serra …)
En el fòssil s’hi observa l’estructura externa de la larva i també el cap i algunes parts del sistema digestiu i el respiratori. Actualment és a Barcelona, a l’espera de retornar a Mallorca».
(Gabriel Mercè, Sa Veu, 1767, Sóller, ’23)
Més Antoni Serra
«Home de conviccions fermes, es declarava ‘agnòstic civil, religiós i militar’, i sabia riure de tot alhora que era un gran conversador i un dels millors defensors de la llibertat i de la cultura pròpia.
La seva carrera literària la va fer majoritàriament en català i va remar a contracorrent des que, de jove, va sortir del seu Sóller natal per anar a estudiar Medicina a Barcelona i València. Intel·lectual en majúscules, ha estat una de les veus més crítiques del devenir cultural de Mallorca, així com també del món polític i periodístic (…)
La seva gran creació va ser el personatge Celso Mosqueiro, protagonista d’origen portuguès d’alguna de les seves novel·les negres, un gènere que el va caracteritzar. Però aquesta no va ser la seva única faceta, ja que també va conrear la narrativa breu, l’assaig, la biografia i fins i tot les memòries personals i els diaris.
Tot això ho va combinar amb milers d’articles periodístics, especialment publicats al diari ‘Ultima Hora’ que era propietat del seu germà, Pere Serra (…)
[Darrerament, durant més de vint anys, va viure a sa Cabaneta, Marratxí].
(Gabriel Mercè, Sa Veu, 1767, Sóller, ’23)
Llengua
El mexicà Diego Artemizo Crespillo Vega és professor de ioga de meditació i fa uns tres anys que viu a Sencelles. Parla de la seva relació amb Mallorca i els mallorquins: «Tot i que al principi [l’experiència mallorquina] era una mica difícil, pot ser perquè no entenia gaire el mallorqui. Ara és una llengua que m’encanta. La gent de Sencelles m’ha obert el cor, m’han abraçat, m’han fet sentir com a casa. Conec també gent d’altres països que potser no tenen la capacitat de parlar el castellà i se senten una mica exclosos».
En relació a l’idioma i a la seva força de connexió, comenta: «Ja ho he començat a sentir, per exemple, ara que la meva petita Alía va a l’escoleta, on la majoria dels nens són de família mallorquina, ja el comença a parlar. Per exemple, un dia que anava amunt i avall a casa, la meva filla em digué: ‘papa, a poc a poc’. Aleshores em vaig emocionar i em va fer molta gràcia i em recorda el ‘ahorita’ mexicà. La meva dona que és alemanya veu les coses més del punt de vista occidental, ràpid i immediat».
(Jane F. Sutcliffe, Del món fins a Sencelles, Sa Sella, Sencelles, 176, ’23)
