Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Fent Carrerany, i d’altres)
FOTOGRAFIA
La sollerica Margalida Oliver Ferrà treballa en una coneguda clínica dental de la Vall, però és en el seu temps lliure quan deixa volar la seva creativitat mitjançant la seva passió per la fotografia (…)
Així respon a la pregunta sobre què la inspira fotogràficament parlant:
«Sobretot veure treballs d’altres persones, ja sigui en directe o a través de llibres o webs de fotografia. A Instagram, per exemple, he trobat fotògrafs que m’interessen molt. Llegir, poesia sobretot, revisitar llocs amb temps perquè arribi un poc d’inspiració -si sents que hi ha alguna cosa que t’atreu d’un lloc, estàs més atent, s’activa conscientment la recerca-, visitar llocs nous també -per fugir una mica del ja sabut i conegut-… mil coses!»
I, en relació a què l’atreu de la fotografia:
«Explorar el món, fer nous descobriments, connectar amb tot el que m’envolta: en definitiva aprendre».
Finalment així expressa el què prefereix, un enquadrament natural o la sofisticació d’una composició:
«Personalment, crec que en un enquadrament natural hi resideix el que en castellà s’anomena ‘el asombro’: el moment de felicitat en observar una determinada cosa, un tipus de felicitat que et produeix una revolució interior que fa que vulguis capturar aquell instant. Tanmateix, la fotografia creativa també existeix i fa que la utilitzis per provocar un plaer ja sigui estètic o intel·lectual. Són dues maneres diferents de fer i a mi m’agraden les dues».
(Guillem Puig, Sa Veu, 1784, Sóller, 14 VII ’23)
PEIX BLANC, PEIX BLAU
«-En general, el peix blanc habita als fons marins. El seu consum és recomanat pel baix contingut gras i per la seva fàcil digestió. Cuits en aigua o al vapor, són bones idees a l’hora de preparar-los, encara que fer-los fregits també és una opció interessant i saborosa. Entre els peixos blancs més utilitzats es troben el bacallà, besuc, orada, llenguado, lluç, anfós o rap.
-En contenir una major quantitat de greix, els peixos blaus són més difícils de pair que els peixos blancs. Normalment són espècies migratòries, que canvien de lloc diverses vegades a l’any. S’aconsella preparar-los en graelles per baixar-ne el contingut gras. Alguns dels peixos blaus més comuns són: bonítol, tonyina, sardines, angula, anguila, verat, anxova i seitó.»
(Juan A. Fernández, Parlem de cuina, Sóller, 8107, 14 VII)
COGNOMS
Entre els llinatges pollencins n’hi trobam alguns que també coincideixen amb el més extesos a Marratxí:
«-Morro. Cognom existent a Mallorca i en el País Valencià. Etimologia: d’un topònim amb el mot ‘morro’, dels molts que hi ha en el Principat, sovint referit a llocs muntanyosos, sobretot de front prominent. També és possible que surti d’un ‘morro’ emprat com a malnom descriptiu.
-Muntaner (Forma tradicional: Muntaner, Montaner). Cognom existent en el Principat, en el País Valencià, a Mallorca i a Menorca. Etimologia: del nom comú antic ‘muntaner’, guarda de muntanyes, del llatí ‘montanarius’.
-Oliver. Cognom existent en el Principat, en el País Valencià, a Mallorca, a Menorca i a Eivissa. És un dels cognoms més extesos a les Illes. Etimologia: del nom de fonts medieval ‘Oliver’. Cal dir que ‘Oliver’ és un cognom que existeix en francès i en diverses llengües germàniques (Olivier). Hi ha qui creu que prové del llatí ‘Olivarius’, però altres mantenen que aquest és una adaptació d’un nom netament germànic, el nòrdic ‘Olafr’ o ‘Olaver’.
-Orrac (Forma tradicional: Horrach). Cognom existent en el País Valencià, a Mallorca i a Menorca. A LC (‘Els llinatges catalans’) Moll afirma que és un nom d’origen preromà. De la seva banda, Coromines (‘Onomasticon’) creu que és nom aràbic: de l’àrab ‘uarraq’, ‘escrivà’, derivat d’uaraq’, ‘full de paper i llibre’. Topònims: Son Orrac (Algaida, Costitx, Marratxí, Palma).
-Palou. Cognom existent en el Principat, a Mallorca i a Menorca. Etimologia: del topònim Palol o Palou, corresponent a diverses localitats del Principat. Procedent del mot llatí ‘palatiolum’, ‘palauet’, diminutiu de ‘palatium’. A l’Edat Mitjana s’usà també com a nom de fonts.
-Pisà (Forma tradicional: Pizà). Cognom existent a Mallorca, a Menorca i en alguns punts del Principat. Abunda a Santa Maria del Camí. Etimologia: del gentilici ‘pisà’, ‘natural de Pisa'».
(Andreu Salom i Mir, Punt Informatiu Pollença, 666, 16-31 VII)
EL CARME
«La Mare de Déu del Carme és una de les diverses advocacions de la Mare de Déu. La denominació prové del Mont Carmel, a Israel, un nom que deriva de la paraula ‘Karmel’ o ‘Al-Karem’ i que es podria traduir per ‘jardí’. Hi ha avui en actiu ordes religiosos carmelites repartits per tot el món -masculins i femenins-, els quals giren entorn d’aquesta figura mariana.
És considerada patrona de Xile i el seu exèrcit. A Espanya és patrona de la mar, dels pescadors i de l’Armada.
La Mare de Déu del Carme és la patrona de moltes poblacions del litoral mediterrani. Anualment se celebren festivitats, molt sovint amb processons marineres. En aquestes, hi ha naus de tota mena que s’arrenglen darrere la barca principal. Aquesta porta mar endins la imatge de la Mare de Déu del Carme, o ‘Stella Maris’. Arribat a un punt de la processó, totes les barques fan sonar reiteradament les sirenes en homenatge a la Mare de Déu.
Aquesta advocació dóna nom a totes les persones que es diuen ‘Carme’ o ‘Carmel’, que celebren l’onomàstica el dia de la festa d’aquesta Mare de Déu, el 16 de juliol».
[Cal recordar que també és la patrona del poble marratxiner de Pòrtol].
(Miquel Ferriol i Estrany, Fent Carrerany, 443, Maria de la Salut, VII)
ROBA DE LLENGÜES
Guillem Bujosa Canyelles té 80 anys, és fill de bunyolí, fabricant de teixits, i santamariera. Des que tenia pocs anys li varen començar a ensenyar a manipular el fil, rodadera, posar els rodets a l’ordidor; més envant l’ensenyaren a tenyir. Als 17 o 18 anys es va posar al front del negoci familiar, la fàbrica Bujosa, de Santa Maria del Camí.
Ell conta: «Feim roba de llengües tradicional que es fabrica a molt pocs llocs. Però a més ho feim amb uns telers antiquíssims, de finals del segle XIX. Se diuen telers de garrot. També som els únics que conserven l’amplària antiga: teles de només 70-75 centímetres d’ample.
La roba tradicional és aquesta roba feta amb el dibuix clàssic, que anomenam de llengües. I el teixit està fet amb un fil que és un 50% de lli i un 50% de cotó. En concret, l’ordit és de cotó i la trama és de lli».
Conta dues anècdotes en relació al tema:
«Els peixos sobre roba de llengües que vàrem teixir per l’exposició Flàmules que es va fer al Palau Solleric de Palma (2009-10) sobre un disseny del reconegut pintor Miquel Barceló. Vaig treballar un parell de dies amb ell. Va ser un honor que en Miquel Barceló escollis el nostre taller per fer aquest dibuix teixit.
La reina Leticia l’estiu passat va dur un vestit de roba de llengües quan va fer la foto oficial de les vacances a Mallorca, que aquesta vegada no fou a Marivent, sinó a la Cartoixa de Valldemossa… El modista i dissenyador Pablo Herroz ens va encarregar a noltros aquesta tela de llengües, que la vàrem fabricar en cotó perquè fos més lleugera. No era exactament un disseny clàssic, ja que sortia un poc dels temes tradicionals. Era un teixit de color verd oliva sobre un blanc cru. Va tenir molta repercussió perquè va sortir a totes les revistes de moda».
(Mateu Ramis Canyelles, Coanegra, 432, Santa Maria del Camí, VII)
