Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Fent Carrerany, i d’altres)
Memòria Democràtica
Arran de la possible troballa de tres de les milicianes de Bayo, Juan Pedro Yllanes ha destacat que «no és agosarat afirmar que el cementeri de Son Coletes a Manacor no sols va ser un escenari de crueltat i massacre, sinó que, si no hi hagués l’alteració física que hi ha hagut durant els anys a aquest cementiri, estaríem xerrant d’un lloc amb un centenar de cossos de persones represaliades pel règim franquista. Son Coletes passa a ser un dels llocs d’extermini més simbòlics de les Illes Balears».
(Cristina Bauzá, Cent per Cent, 984, Manacor, 24 III ’23)
Poesia
(…) «Per a mi poesia, si em demanen, és tot allò que parla en present, però alhora té el poder d’enllaçar el passat i el futur. A més, res s’escapa a la seva mirada, perquè, al cap i a la fi, prové d’un lloc d’observació molt profund. És versatil, i s’adapta a la personalitat de cada un: hi ha poesia metòdica, i poesia espontània, i tota jerarquia entre elles ja no em sembla poesia sinó una lluita fútil d’idees»
(…) La poesia, més que el poeta -que sap molt bé el que fa, però en realitat no s’adona que no és ell qui ho fa -prové d’un lloc que realment desconeixem, el que la fa ser enigmàtica, poderosa, i també curiosament invisible per a aquells que decideixen que parar-se a observar o a sentir des del present és de tot menys causa d’interès».
(Rita Shelyakina, Cent per Cent, 984, Manacor, 24 III ’23)
Llar i cuina
‘L’ànima de la llar’ és el nou llibre de Tomàs Vibot on parla de la importància de l’estança, les eines i la vida al voltant de les cuines econòmiques tradicional i antigues.
«Des de molt temps enrere la cuina ha estat l’epicentre de la vida a les llars, el lloc on tota la família , al voltant d’una greixonera i olles d’aram, feia la vida i on s’anaven desgranant els quefers de la jornada.
De cuines n’hi ha de molt de tipus, des de les tradicionals de foganya i davall l’escalfapanxes, les de les cases de poble anomenades econòmiques i fins i tot algunes que funcionaven amb gas ciutat. Però sempre amb un denominador comú: la madona i cuinera de la casa al maneig dels estris i cuinats. I és que la cuina tradicional sempre ha estat un espai femení. Elles eren les que organitzaven i cuidaven de la família, de la casa i de tenir sempre plat a taula» (…)
(Juan A. Fernández, Parlem de cuina, Sóller, 8092, 31 III ’23)
Aurora Picornell
«Aquesta obra, elaborada a la llum de nombroses fonts inèdites, aborda per primera vegada un estudi biogràfic de conjunt sobre Aurora Picornell i el seu entorn familiar i polític. A més a més, s’hi analitza el procés de conformació i difusió del símbol associat a «la Pasionaria de Mallorca» des del començament dels anys trenta del segle passat fins avui.
En aquesta segona edició, revisada i ampliada, s’hi aporten un bon grapat de novetats com, entre d’altres, una informació sobre la presència d’Aurora Picornell a la Casa del Poble de Palma del 18 de juliol de 1936, la seva darrera declaració judicial, o la revelació d’un manifest adreçat als seus companys de partit quan sabia que seria assassinada».
Títol: Aurora Picornell (1912-1937) (2ona edició) De la història al símbol
Autor: David Ginard Féron
Edita: Documenta Balear (2023)
(Sa Veu, 1769, Sóller, 31 III ’23)
Coral Polifònica
«L’any 1958, un grup d’antics cantaires o d’entusiastes de la música coral encapçalats i animats per Joan Mateu Brunet, rector de la parròquia de l’Horta formaren la Coral Polifònica de Sóller (…)».
[Resulta que Joan Mateu, anys abans (1951-1956), havia estat rector de Pòrtol i, degut al seu caràcter i a les seves conviccions, no deixà massa bon record del seu pas per la parròquia de Ntra Sra del Carme entre els habitants d’aquesta població de Marratxí.]
(Pere Frontera, Sa Veu, 1769, Sóller, 31 III ’23)
Pa amb oli
El solleric Guillem Reynés Duran VILARÓ s’aixecà amb el títol de Millor Pa amb Oli del Món, en la segona edició d’aquest certamen organitzat per Olives Rosselló i Olis Balle que es va dur a terme a la tafona de Son Mesquidassa, al terme de Felanitx.
A la questió sobre què és el primordial a l’hora de fer un pa amb oli com Déu mana, respon: «Sens dubte que els ingredients siguin de bona qualitat i, a poder ser, de proximitat. Després també es pot valorar l’originalitat. Tot i això, al meu parer, un pa amb oli no s’ha de carregar en excés ja que no s’han de tapar els ingredients principals: pa, oli i sal.
En relació al pa, diu: «M’agrada el pa blanc perquè crec que és més vistós; tot i això he de dir que a ca nostra el fèiem de pa morè perquè a ma mare li agradava més. El pa ha de ser sense llescar, per poder fer les llesques més gruixades; sovint amb el pa llescat sol quedar massa moll.
Sobre la tomàtiga: «La tomàtiga de ramellet és ideal per a un pa amb oli, no només pel seu sabor i textura, sinó pel fet que en puguis gaudir durant tot l’any perquè es conserven molt bé enfilades».
Sobre el millor companatge: «El formatge maonès curat o els embotits fets a casa. A mi m’agrada molt amb carn-i-xulla (un embotit menorquí), però amb botifarró o varia també és molt bo».
Finalment, sobre la consideració d’aquest plat com a l’essència de la mallorquinitat, considera: «Jo crec que sí, al cent per cent. És un plat senzill i amb ingredients naturals i mediterranis que s’avé molt amb el nostre caràcter. Tot mallorquí que no viu a l’illa o que ha anat de viatge és una de les coses que més enyora».
(Guillem Puig, Sa Veu, 1769, Sóller, 31 III ’23)
Les Fures
Aquesta obra de Llorenç Villalonga s’ha representat a diversos llocs. Els actors són Caterina Alorda, Joan Toni Sunyer i Agnès Llobet. Aquesta darrera és marratxinera, del Pont d’Inca.
La dramaturga Aina de Cos (Palma, 1975) és la directora de l’obra i després d’explicar-ne el procés i el contingut, li demanen si destacaria alguna cosa més; ella respon: «La feina dels actors. Són bèsties escèniques, tots tres, i ha estat un plaer treballar amb ells. Hem fet un equip meravellós proposant i jugant amb propostes. L’estàs dirigint i ells han estat sempre oberts a cercar, provar i jugar. Destacaria la feina dels intèrprets».
(Cristina Bauzá, Cent per Cent, 985, Manacor, 31 III ’23)
L’escola, un temps
«-Ui, quin fred! Quan venia a l’escola tots els bassiots estaven congelats, amb uns bons crespells ben gruixats!
En aquell temps anàvem a l’escola amb calçons curts i el fred ens el llevàvem fent carreres, a vegades a bufetades, i dins classe hi teníem una estufa de llenya.
-‘Pero quién ha sido ese salvaje? Sois unos animales, asnos especialmente’
El mestre ha vist fum a les calaixeres de fusta del fons de la classe. En Joan ha pegat foc a uns papers i riu dissimuladament per la malifeta. Però el mestre se n’adona.
-‘¡Ven aquí! ¡Extiende la mano!’
I el regle de fusta, ben gruixut no fos cas que s’espanyàs a la primera, zas, ai! pega amb força sobre la mà d’en Joan. A vegades el mestre, per fer més mal, ordena posar-la extesa amb la punta dels dits cap a dalt».
(Imatge iMAGInada, Fent Carrerany, 439, Maria de la Salut, III ’23)
Xueta, xuetó
«El ‘Diccionari Català-Valencià-Balear’ defineix la paraula xueta com a: ‘cristià mallorquí descendent de jueus conversos, relapses i posteriorment reconvertits’.
Contra el que molta gent creu, el mot xueta no deriva de ‘xulla’, atribuït a què menjaven aquest aliment per demostrar que havien renegat de la religió jueva, que prohibeix menjar porc i derivats. L’evolució morfològica és: jueu> xueu> xueta/xuetó. […]
Mentre a tot l’Estat espanyol ja al segle XVII va desaparèixer la divisió entre ‘cristianos viejos’ i ‘cristianos nuevos’, a Mallorca el fenomen xueta arriba fins a temps molt recents, reflex del caràcter tancat i conservador de la nostra societat.
Es conta el fet curiós que, l’any 1942, en plena II Guerra Mundial i la persecució jueva, es varen presentar un capitosts nazis davant el bisbe Miralles, demanant-li quants descendents de jueus hi havia a Mallorca. Es veu que havien sentit parlar dels xuetes. El bisbe, davant el compromís, va acudir a l’historiador mossèn Joan Vich, ‘el capellà Gelat’ de Santa Maria, i aquest li va presentar uns estudis genealògics que havia fet i que demostraven que aproximadament una tercera part dels mallorquins tenien ascendència jueva.
Sembla que davant aquesta resposta, els oficials se n’anaren i no es tornà a parlar del tema».
[L’any 1942 Joan Vich Salom era rector de Pòrtol -MARRATXÍ-, on havia començat com a vicari el 1926. El seu ministeri durà fins a 1948, quan el varen nomenar Bibliotecari, Arxiver i Cronista de la Diòcesi.]
(Martí Canyelles, Coanegra, 428, Santa Maria del Camí, Març ’23)
Son Bonet
«Dia 25 de febrer del 2021 es varen complir cent anys del primer aterratge d’un avió dins la finca de Son Bonet -MARRATXÍ- ocupada aleshores per un quarter d’enginyers. Dit esdeveniment no tenia possibilitats de celebrar-se, ja que estàvem afectats per una pandèmia que condicionava tota activitat. No obstant això, la ‘Asociación de Amigos de la Aviación Histórica’, varen pensar que no es podia permetre deixar de banda la celebració del centenari de la porta per on a mitjans dels anys cinquanta va començar l’arribada del turisme de qualitat que ens va dur un cert benestar econòmic, va permetre que guaitàssim els temps moderns i també una certa sensació de llibertat, que que el govern del moment s’abstenia d’algunes polítiques per no perjudicar el turisme.
Per certificar aquesta efemèride vaig escriure un petit llibret titulat ‘Centenario del Aeropuerto de Son Bonet’. Un llibre sense pretensions, adreçat a conèixer els orígens i el desenvolupament d’aquest aeroport i que fos bo de llegir. Però, motivat per la falta de temps en la preparació d’aquest, varen quedar pendents alguns aspectes. Ara, en la reedició, hem solucionat aquelles mancances incorporant-hi fotos inèdites d’arxius particulars que gentilment ens han cedit.
Així, podem dividir la història del camp de vol en quatre etapes: la primera fent una breu història dels seus orígens com a finca rústica on es va construir el quarter d’enginyers el 1904; fins a arribar al primer vol d’en Colomer, en la data ja assenyalada de 25 de febrer de 1921, passant per la visita de Carlos Greco, amb l’avioneta publicitària de ‘Nelia’, fins arribar a 1934, quan el fundà l’Aeroclub de Balears. Aquesta primera etapa arriba fins al 18 de juliol de 1936 amb l’esclafit de la Guerra Civil. La segona etapa comença el 1937 amb l’arribada de l’Aviazione Italiana que s’havia instal·lat a Son Sant Joan com a base per als seus aparells de guerra, però es varen fixar en Son Bonet per centre de manteniment dels mateixos avions, fent servir el quarter d’enginyers i les instal·lacions de l’Aeroclub com a tallers.
A finals de 1938, quan començaren a arribar de nou els vols comercials a l’illa, no els deixaren arribar a Son Sant Joan, ja convertit en base militar, i hagueren d’anar a Son Bonet. La qual cosa va fer que començàs la tercera etapa, la més important i la que li donaria fama d’aeroport internacional. A partir d’aquí va experimentar un desenvolupament permanent que no s’aturaria fins que es varen traslladar les operacions a Son Sant Joan el dia 18 de juliol de 1960. En aquests vint-i-dos anys va passar de ser un camp amb una sola pista i els edificis del quarter i Aeroclub a un dels aeroports més importants d’Europa, que comptava amb dues pistes i un edifici terminal de molt bella factura.
La seva importància i el seu èxit varen ser també el motiu que, davant la impossibilitat d’ampliar-lo per absorbir el creixent tràfic, no quedàs altra solució que traslladar l’activitat a Son Sant Joan.
La quarta etapa, l’actual, és la d’un aeroport dedicat a l’aviació privada, amb escoles de pilots, escoles d’helicòpters, tallers de manteniment, seu de l’Aeroclub, de companyies dedicades al lloguer d’aeronaus, taller de mestres d’aixa del Consell de Mallorca i taller de restauració de molins, també del Consell. I a l’estiu es converteix en una important base de l’IBANAT amb retens permanents de bombers, helicòpters i dos avions Aerotractor per acudir a les alarmes que es produeixen».
(Andreu Canals Bosch, Coanegra, 428, Santa Maria del Camí, Març ’23)
