Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Coanegra, i d’altres)
AURORA PICORNELL
(…)»Aurora Picornell i Femenias, sastressa nascuda l’1 d’octubre de 1912 al barri del Molinar, de Palma, va assolir trascendència pública des de molt jove arran de la seva implicació en causes com el laïcisme i el feminisme. Ja el 1928 redactà un pròleg a l’opuscle de ‘Margarita Leclerc’ sobre la superioritat femenina, i el novembre de 1930 fou elegida vocal de la Lliga Laica de Mallorca. Però l’aspecte que marcà més clarament el seu perfil polític fou la seva condició de militant del PCE. Entre 1931 i 1936 fou l’activista comunista més cèlebre de Mallorca, amb actuacions com l’impuls al secretariat de la dona d’aquest partit i del Sindicat de Sastreria i del Socors Roig Internacional, i les seves col·laboracions periodístiques a la revista ‘Nuestra Palabra’. Companya del polèmic agent de la Comintern Heriberto Quiñones González, generà tanta admiració entre l’esquerra obrera mallorquina com animadversió entre les extremes dretes. No va ser cap sorpresa, al capdavall, que en produir-se el Cop d’Estat contra la República fos una de les primeres detengudes ni que el seu nom encapçalàs la llista de les cinc dones que la nit del 5 al 6 gener de 1937 foren assassinades en l’única treta de presos que tingué lloc a la presó femenina del carrer de can Sales, a Palma. Durant els anys del franquisme, la memòria sobre Aurora Picornell s’erosionà però no desaparegué. Icona gairebé perfecta -pel seu nom, per la seva intensa activitat de 1931-36, per la seva tràgica mort, per la difusió de llegendes i frases cèlebres, per les imatges que es conservaven d’ella…-, des de 1975 ha conegut un procés constant de resignificació que arriba fins els nostres dies.
El setembre de 2016 vaig tenir ocasió de publicar un estudi de conjunt, on s’abordava tant la biografia com el procés de simbolització d’Aurora (Aurora Picornell (1912-1937). De la història al símbol, Documenta Balear). Sis anys després i amb ocasió de la segona edició del llibre s’han pogut incorporar tot un conjunt de novetats, les quals són indicatives que en aquest tema -com en qualsevol altre- la investigació històrica ha de ser entesa com un procés obert i provisional que permet aproximar-se de manera succesiva cap a la veritat, gràcies a les aportacions de moltes persones. D’entre les informacions novedoses més significatives que ha generat la recerca més recent sobre la vida, la mort i la memòria de l’activista del Molinar en podem destacar les següents:
1) Progressos en el coneixement d’algunes figures clau del seu entorn familiar i polític, com els seus germans Ignasi i Joan, la seva filla Octubrina, i els seus primers mentors ‘Margarita Leclerc’ -en realitat un pseudònim sota el que s’amagava el matrimoni Teresa Herrero-José A. Ruiz Rodríguez Méndez- i Ateu Martí.
2) Notícies respecte a la presència d’Aurora Picornell a la Casa del Poble de Palma el 18 de juliol de 1936 proporcionades per un testimoni d’una causa judicial on se subratlla el seu protagonisme entre els obrers que intentaven preparar alguna mena de reacció davant el Cop d’Estat.
3) Revelació de l’existència d’un manifest elaborat per Aurora a la presó, on proporcionava orientacions per al al futur als seus companys de partit.
4) Noves pistes entorn de la identidat de Belarmina González, la cinquena roja assassinada la nit de reis de 1937.
5) I, per suposat, la fixació del lloc d’enterrament d’Aurora Picornell i les seves companyes en una fossa comuna de la Guerra Civil ubicada al cementeri de Son Coletes (Manacor) -que fins aleshores es presumia que s’ubicaven en el cementeri de Porreres-, gràcies a l’excel·lent tasca dels equips de les societats Aranzadi i Àtics. Sens dubte, el detall més commovedor d’aquesta troballa ha estat la identificació d’alguns objectes personals de la militant comunista, com la ploma amb la qual va redactar el manifest abans esementat. Un detall que, sens dubte, arredoneix el seu perfil de combatent per les idees i exemplifica el valor de la col·laboració entre la historiografia, l’arqueologia i l’antropologia forense en la recuperació del passat».
(David Ginard i Féron-UIB, Cent per Cent, 996, Manacor, 14 VI ’23)
REEDICIÓ D’HISTÒRIA
«Poques obres han recollit d’una manera tan exhaustiva, acurada i rigorosa l’evolució en el temps d’una vila mallorquina. Josep Capó i Juan aconseguí aquesta fita amb la publicació en dos volums de ‘La vila de Santa Maria del Camí’, editats els anys 1980 i 1985. Ara, en commemoració del centenari del seu naixement, han estat reeditats en un sol volum.
Des de la prehistòria a la contemporaneïtat, la recerca de Capó permet reviure el passat de Santa Maria, i en bona mesura de Santa Eugènia, des de diferents caires: la gènesi del poble, la transformació progressiva de la seva economia, les conseqüències de la successió de monarques i règims de govern, l’evolució demogràfica, el paper exercit per l’Església, la cultura popular…
Títol: ‘La vila de Santa Maria del Camí’
Autor: Josep Capó i Juan [fou col·laborador de la revista marratxinera ‘Pòrtula’]
Edita: Moll (2023)»
(Un llibre, Sa Veu, 1780, Sóller, 16 VI)
SOBRE EL CANT I LA SIBIL·LA
Elena Maria de la Cruz Alonso -26 anys- és la secretària de l’Escola de Música de Sóller i professora de cant d’aquesta escola. Originària de Cuba, però resident a Alcúdia des dels 7 anys, De la Cruz compta en el seu haver amb un interessant currículum tant a nivell musical com en administració d’empreses.
Entre d’altres coses li demanen si és possible aprendre a cantar des de zero: «Sí, si es compta amb certes aptituds; d’entre elles, la més important és la predisposició a afinar. No som de les que creuen que tothom pot cantar».
A la qüestió sobre ‘què és imprescindible per poder cantar?’ respon: «Sobretot tenir bona veu, però hi ha gent que no té bona veu perquè no la sap explotar».
Passant a la Sibil·la li demanen què té aquesta melodia que ha estat font d’estudi per a ella: «Es tracta d’una peça que em fascina per la seva complexitat: d’una banda, la melodia t’aclapara quan la cantes; de l’altra, la lletra és meravellosa; i finalment, és molt mal de fer cantar-la bé».
Quan li plantegen el fet que els mallorquins estimen tant la Sibil·la, contesta: «Per començar, et transporta a una data molt especial, la Nit de Nadal; i a més, és una peça amb moltes versions: cada poble té la seva i això la fa molt especial. A més, no es canta en d’altres indrets i és un cant que ja forma part de la tradició d’una data molt assenyalada».
Finalment, comenta en què consistí un taller sobre aquest cant: «Vaig analitzar el cant de la Sibil·la posant èmfasi en les variacions de cada indret; a més, vaig incidir en la seva musicalitat -complicada i extensa- i vàrem estudiar la seva lletra -què diu i com ho diu-«.
(Guillem Puig, Sa Veu, 1780, Sóller, 16 VI)
COGNOMS
D’un article sobre alguns cognoms pollencins, com diu l’autor «resseguint l’obra ‘Els cognoms de les Illes’ de Gabriel Bibiloni [marratxiner de Pòrtol i afincat a Es Figueral].
Reproduïm aquells que també tenen alguna incidència a Marratxí:
-Ensenyat (forma tradicional: Ensenyat, Enseñat). Cognom existent en el Principat, a Mallorca i a Menorca. És abundant a Andratx i Sóller. Etimologia: de l’adjectiu ‘ensenyat’. Topònims: Son Ensenyat (Andratx).
-Ferrer: Cognom molt estès a tots els Països Catalans. Abundant a Inca, Manacor, Santa Maria del Camí, Santanyí i a tots els municipis d’Eivissa. Etimologia: del nom comú ‘ferrer’, usat inicialment com a sobrenom. Topònims: Son Ferrer (Calvià, Alaró, Capdepera, Petra, Santa Margalida, Selva), Son Ferreret (Palma, Santanyí), Cala Ferrera (Felanitx, Sóller), puig Ferrer (Pollença, Felanitx).
-Guardiola (forma tradicional: Guardiola, Gordiola). Cognom existent en el Principat, en el País Valencià i a Mallorca. Etimologia: del topònim ‘Guardiola’, corresponent a nombroses localitats del Principat. Topònims: Son Guardiola (Llucmajor), puig den Guardiola (Selva).
-Jaume. Cognom existent a tots els Països Catalans. Abundant a Manacor. Etimologia: del nom de fonts ‘Jaume’, procedent del llatí ‘Jacomus’, forma vulgar per ‘Jacobus’, i aquest de l’hebreu ‘Jacob’, de significat obscur.
-Llinars (forma tradicional: Llinàs). Cognom existent al Principat i a Mallorca. Abundant a Manacor. Etimologia: del topònim ‘Llinars’, nom de diversos llocs del Principat. Del llatí ‘Linares’, camp de lli. Topònims: Llinars (possessió de Pollença), Son Llinars (Palma, Selva).
-Llompard (forma tradicional: Llompart). Cognom existent a Mallorca, a Eivissa i a alguns punts del País Valencià. Abundant a Inca i Llucmajor. Etimologia: segons LC, d’un creuament de ‘Llopard’ (del nom germànic ‘Leupard’) i ‘Llombard’ (nadiu de Llombardia). Topònims: Son Llompard (Llubí, Llucmajor, Palma).
(Andreu Salom i Mir, Punt Informatiu Pollença, 664, 16-30 VI)
LLAGOSTES
«Els pescadors de la confraria del Port de Pollença han donat la veu d’alerta davant la minva d’exemplars, per causes que desconeixen i també per la normativa que sols els permet tenir les xarxes 24 hores dins la mar, enlloc de les 48 hores d’altres temporades.
El preu de la llagosta pel consumidor final aquesta temporada superà els 100 euros per quilo i, segons apunta el patró major de la confraria de pescadors del Port de Pollença, Joan Suau, encara pot incrementar-se (…)
La campanya de la llagosta comença l’1 d’abril i acaba el 31 d’agost (…)
Els pescadors del port de Pollença, unes 13 embarcacions professionals, es mostren preocupats perquè ‘veim coses rares’, diuen. ‘Hi ha manco llagosta que altres anys i pensam que no és per sobreexplotació, ja que té els seus mesos de veda’.
‘El mateix passa amb el jonquillo, o les sípies. Voldríem que es fessin estudis de qualitat de l’aigua, saber si l’augment de la temperatura d’aquesta afecta a les diferents espècies, si s’han de canviar els períodes de captures…’. Preguntes que no obtenen resposta per part de l’administració, ni els departaments d’investigació. Mentre els 22 pescadors professionals del Moll miren l’horitzó amb escepticisme».
(Antònia Coll, Sa Plaça, 436, Inca i comarca, 23 VI)
L’ANTIC ‘SEN’
El ‘sen’ és un tracte de respecte que es donava als camperols, normalment missatges i treballadors de possessió d’edat avançada.
Hi ha la cançó popular que recorda:
El sen Pirris té un bou
i el fa jeure a sa serena
i n’hi dona per s’esquena
tan si en vol com si no en vol
(DCVB)
En altre temps passava sovint que quan un missatge havia treballat gairebé tota la seva vida a la possessió, quan era vell i no tenia casa ni fills que el poguessin acollir (no tenia on caure mort), romangués a les cases fins al final dels seus dies. Era una persona respectada per la resta dels treballadors, per la seva edat i coneixements i ajudava en les feines senzilles de la casa.
Altres tractaments de respecte eren ‘amo’ i ‘madona’: l’amo en (Xesc, Perico…) madò -forma apocopada- (Tonina, Francina…) quan es referien a pagesos que tenien alguna propietat, petita o gran i ‘mestre’ o ‘mestressa’ quan eren una família de menestrals, és a dir, tenien un ofici, com panerer, fuster… Sempre acompanyat del tractament de vos. El pronom ‘tu’ era incorrecte per la diferència d’edat i el ‘vostè’ es reservava als senyors o gent de ciutat.
La paraula ‘sen’ ve del llatí ‘sene’, vell, d’on deriva també senil, senectut… Avui ja gairebé s’ha perdut aquest tractament, que quan era jove era ben viu encara. També s’han perdut molts dels seus significats implícits: la saviesa acumulada amb els anys de feina, el respecte per l’envelliment, la lentitud del temps… El segle XXI és el segle de la velocitat en el córrer i en els canvis. Les noves tecnologies, l’era digital, l’eterna joventut… fan que els ancians siguin cada vegada més com una nosa».
(Martí Canyelles, Coanegra, 431, Santa Maria del Camí, Juny ’23)
