Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Sóller, i d’altres)
Desestacionalització
Susana de Juan, presidenta de l’Associació Hotelera del Llevant de Mallorca, contesta en relació a aquest tema: «Per suposat estam a favor [de la desestacionalització]. Al cap i a la fi, els hotels obren sis mesos i llavors estan altres sis mesos tancats. Clar, això produeix un costos enormes per als hotels. Des de que obrin els hotels fins que realment comença l’estiu, que és quan arriben els doblers, cal anar amb peus de plom i fer una gestió molt acurada, per això nosaltres estam a favor de la desestacionalització turística. Les empreses estam a favor, però també hi estan a favor els treballadors, és el millor per a totes les parts, així que esperem que poc a poc arribem a això».
(José María Sánchez, Manacor Comarcal, 1911, 1 IV ’23)
Qualificació
A la mateixa entrevista, li demanen a Susana de Juan on s’ha notat més manca de treballadors per a l’hotel. Diu: «Especialment en aquells treballs que requereixen més qualificació, com és el cas dels cuiners, i en menor mesura, dels comandaments intermedis i els recepcionistes. Per a trobar cambrers també hem tengut dificultats, encara que no tantes com en els altres casos. Diria que aquesta és la gran assignatura pendent del nostre sector a l’actualitat».
(José María Sánchez, Manacor Comarcal, 1911, 1 IV)
Sensualitat i erotisme
Una de les novetats d’El Gall Editor per celebrar el Dia Mundial de la Poesia fou ‘Carnals,som’. «Aquest és un llibre que es basa en l’expressió del plaer sensual i eròtic amb veu de dona i ho fa des del llenguatge poètic perquè la poesia esbossa, suggereix, no descriu com la narrativa, sinó que deixa el significat inconclús com a forma de respecte envers la intel·ligència del lector o lectora, perquè en puguin donar compliment en un exercici de complicitat.
Des del propi cos al cos de l’altre i ambdós, al cos universal.
‘Carnal, som’ és el número 68 de la col·lecció Trucs i Baldufes que el Gall Editor dedica a la poesia. Té 85 pàgines i està a la venda per 15 euros.
Àngels Cardona Palmer, l’autora, va néixer a Santa Catalina (Palma) el 1951. És diplomada en Magisteri. Ha estat responsable de la Secretaria de la Dona del sindicat STEI.
És autora dels següents llibres de poesia: Poètica corporal (1999), Tres camins, un viatge (2003), Cicle del carboni (2005), Funció púb(l)ica (2006), Quan la paraula és dona (2016) i Invictus (2019).
La seva obra poètica ha estat inclosa en diverses antologies. Ha publicat en narrativa ‘Dones d’ahir, dones de demà’ (2007).
També ha conreat la fusió amb altres arts: Poesia i arts plàstiques (amb Rosa Mascaró, 2002 i 2003), El rostre de les oliveres (amb Pere Ferrer i José Sedano, 2007) i Poesia i fotografia (amb Bernat Campins, 2004 i 2014).
Membre, durant 12 anys, de l’escamot de poesia Fartdart. Ha participat en el documental ‘Som elles’ d’Aina Riera sobre dones poetes de Mallorca. Actualment, coordina tertúlies poètiques juntament amb Maria Victòria Secall, Kinesdues.
(Punt Informatiu Pollença, 659, 1-15 IV)
Llengua amb tàperes
«Nou del matí. Els bars dels pobles de Mallorca estan plens de gent disposada a fer-se un bon berenar per afrontar un dia de feina. Les opcions generalment són dues, pa amb oli o variat. Tant una com l’altra ens obren un ventall immens de possibilitats, però si ens decantam pel variat i demanam quina és l’elaboració més clàssica, nostrada i exquisida que no pot faltar al plat, la resposta, probablement, serà llengua amb tàperes.
La combinació d’aquests dos ingredients tan poc nobles com són la llengua d’un animal (porc o vedella) i la poncella d’una flor, donen com a resultat un plat fi i extremadament saborós que es pot consumir en forma de tapa o com a plat principal.
La utilització de la tàpera com a condiment data de la cultura greco-romana i el seu ús està estès a tota la Mediterrània. Però la seva utilització conjuntament amb la llengua té un origen incert. Ens pot donar alguna pista el fet que a Tunísia existeixi un plat anomenat ‘Lasan bil kabar’, que literalment vol dir llengua amb tàperes; i que l’Arxiduc Lluís Salvador cita en un text de 1871 la llengua amb tàperes com un plat molt preuat a l’illa de Mallorca. Sigui com sigui, és un plat molt típic que probablement duu segles entre nosaltres. […]
Aquesta recepta com totes les altres té moltíssimes variants, que canvien d’un poble a un altre i, fins i tot, d’una família a una altra. Tot i que l’essència sempre és la mateixa. Pot ser la variant més gran és que es pot usar llengua tant de porc com de vedella. També pot canviar la manera de bullir la llengua o la manera de fer la salsa, tot i que generalment duu un sofregit amb tomàtiga i farina per lligar-la. A més de les tàperes, que sempre s’afegeixen al final ja que cuites no són tan bones. Això sí, les tàperes han de ser empotades prèviament amb aigua, vinagre i sal, ja que crues no són bones».
(Joan Martorell, Punt Informatiu Pollença, 659, 1-15 IV)
Panades
«Les nostres panades, les ‘empanadas gallegas’, l’Asturiana, la ‘Riojana’, les ‘Santiagueñas’, o fins i tot les argentines, gregues i hindús; entre tantes d’altres elaboracions on una massa de farina i greix envolta l’ingredient que els dona nom, tenen un origen comú, quasi tan antic com el del propi pa (2500 a.C.)
És molt probable que l’inici d’elaboració d’aquests productes esdevingués de la necessitat de protegir els aliments dels rigors climàtics, ja que el fet de coure la carn embolicada amb massa i fortament condimentada allarga la vida del producte i això servia, també, per a que es poguessin fer llargs desplaçaments sense necessitat d’aconseguir aliment. Les primeres anotacions de panades en el receptari espanyol apareixen devers el segle XVIII.
I són els dies de Pasqua, principalment per la tradició cristiana, quan s’omplen les cuines de l’olor a panada […]
De totes les panades possibles, les que sempre faig ja que el sabor i la melositat les fa molt mengívoles i les que més m’agraden són les de xot i cabell d’àngel. […]
Quant a publicacions heu de ‘tastar’ ‘Coques i panades de Mallorca’, de Marga Font i Cristina Ortega. Un llibre que fa tot un repàs gastronòmic a 15 forns de Mallorca amb les panades, cocarrois i coques com a nexe comú.
També llibre recomanable és el del forn de Sant Francesc d’Inca (2019), on en Joan Seguí ens explica, entre moltes més receptes, com fer panades de peix, verdures, xot i pollastre amb ceba.
I per tancar la tertúlia de les panades ho podem fer amb el llibre de Tomeu Arbona: ‘Cuina tradicional de Mallorca’. En aquest volum en Tomeu ens mostra com fer panades de carn i pèsols (xíxols), de moll, de sípia, de conill, de pèsols amb carxofes, de llampuga amb pebres, dolces o les panades de Nadal del forn de can Mayà de Muro […]».
(Juan A. Fernández, Parlem de cuina, Sóller, 8093, 6 IV)
Ventres de lloguer
Francesca Mas, advocada i membre del Lobby de Dones, diu sobre aquest tema: «Qualsevol contracte vinculat a aquest procés [de gestació subrogada] és nul. Ja sigui a canvi de doblers o no, quan el procés implica la donació del nin o nina que ha parit la gestant i la seva renúncia a la maternitat, tot s’anul·la perquè així ho preveu la llei espanyola de reproducció assistida. A més el Codi Civil diu que les persones no poden ser objecte de cap tracte mercantil. El Tribunal Suprem reconeix en diverses sentències que aquesta pràctica vulnera els drets dels menors i el dret de les mares gestants. En les sentències s’invoca la Declaració Universal dels Drets Humans».
Pel que fa a restringir-ho a d’altres països, comenta: «Els experts en bioètica en parlen. S’hauria de prohibir aquesta pràctica a escala internacional. No hem de perdre de vista la protecció dels menors. Fins que això no passi s’haurien de prohibir i sancionar les agències intermediàries. Maldament es parli que hi ha casos quasi idíl·lics en què això es fa per generositat, allò que existeix és l’explotació de les dones en situació de pobresa. S’explota la seva capacitat de gestació».
(Joan Sitges, Cent per Cent, 984, Manacor, 6 IV)
Moda
Carla Corbett Mafé és una jove dissenyadora sollerica que amb tan sols 20 anys ha demostrat la seva vàlua en el món del disseny de moda i va competir com a representant de les Illes Balears al certamen nacional de joves dissenyadors de moda al Círculo de Bellas Artes de Madrid. Estudia segon a l’Escola de Disseny del grup Fleming.
Ens conta quins materials emprà al concurs previ: «Vaig emprar el cotonet -‘glasilla’ en castellà, que és la tela que els dissenyadors empren per fer les provatures de les seves creacions- i folre sedós. Són peces tant a màquina com a mà on he pogut posar a prova la meva tasca d’artesana, sobretot en els detalls que tots són fets a mà i a l’hora de tenyir algunes parts de les peces amb cafè».
Parla d’on treu la inspiració a l’hora de crear: «Solem tenir un ‘sketchbook’ o quadern d’artista o d’esbossos on apunt, dibuix o resseny tot allò que em pot servir per a la creació. Ara bé, on més m’inspir és en el món de la natura».
Quant als seus teixits preferits, comenta: «Em sol agradar tot tipus de tela, però sent una debilitat especial per la seda per la seva brillantor i caiguda, tot i que és molt difícil de treballar. M’agrada jugar amb tot tipus de tela: per posar un exemple, l’altre dia vaig anar a Palma i em vaig decidir a comprar una tela per a coixins -davant la sorpresa del dependent- per a fer-me uns pantalons. He de dir que a l’escola de disseny durant els dos primers anys només ens permeten treballar amb cotonet i no és fins al tercer -i darrer any- que ens deixen provar altres teles; d’aquí la il·lusió que em fa arribar al proper curs».
En demanar-li sobre la perfecció d’una peça, respon: «Som molt meticulosa en tot: si veig una costura mal feta, no dubt en desfer-la; igualment em passa amb els doblecs que han de ser perfectes Som molt autoexigent a l’hora de treballar. Durant el passat concurs, vaig sortir a l’exterior per posar-me a plorar quan vaig veure com de bé que anava tot».
(Guillem Puig, Sa Veu, 1770, Sóller, 7 IV ’23)
