Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Perlas y Cuevas, i d’altres)
Menestrals
«La societat dels darrers segles, així com estava organitzada, pareixia impensable sense la presència de la menestralia. Els menestrals, aquells professionals generalment urbans, que feien feina amb les mans i amb les eines, a mig camí entre la mecanització i l’artesania, havien estat els qui havien bastit les nostres construccions, les nostres cases i, finalment, havien donat cobertura a les nostres necessitats més pràctiques. Fusters, ferrers, mestres d’obra, llanterners, però també més modernament electricistes, sastres, perruquers i barbers… Lluny de l’activitat industrial, aquests oficis han donat sempre ocupació a una part important de la població activa (…)
Ells [els menestrals] han perseverat i perseveren, i aquest és el seu gran secret. Ignorar-los, per tant, és voler ser un poc menys nosaltres».
(Editorial, Cent per Cent, 983, Manacor, 17 III ’23)
Mercat immobiliar
«Malgrat el lleuger sotrac motivat per la pandèmia l’any 2020, des de l’any 2014 el mercat immobiliari [a Sóller, però és reflex de Mallorca en general] viu una època daurada amb una mitja de 150 operacions de compravenda anuals. Tan sols una dècada enrere, de 2013 cap avall, les transaccions no superaven mai el centenar.
Les dades no ho reflecteixen, però el comprador estranger, segons adverteixen des de les immobiliàries, és avui el que sustenta el mercat. Els preus han experimentat un augment molt important, hi ha mancança d’habitatges nous, no s’ha fet cap passa per crear habitatge de protecció oficial i la joventut, molt especialment, té serioses dificultats per accedir a un pis o a una casa. És un negoci que va vent en popa, però només per als venedors i els intermediaris».
(Tres pinzellades, Sa Veu, 1768, Sóller, 17 III ’23)
Fe i vocació
Ramon Lladó (Sóller, 1954), canonge de la Seu i rector de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, és professor del Centre d’Estudis Teològics de Mallorca i de l’Institut de Ciències Religioses. Entre d’altre coses, explica com es va iniciar en la fe: «Vaig néixer i viure la meva infantesa dins una família cristiana que me va iniciar en la fe, d’una manera molt senzilla i a la vegada molt autèntica. Vaig ser alumne de la Caritat i llavors del Convent. Era escolanet del Convent i també em va ajudar molt la vida parroquial d’aquells moments. El fet de ser capellà va anar aflorant a poc a poc. Vaig entrar al Seminari als 18 anys».
També explica què li ha aportat a la vida la seva condició de religiós: «El sacerdoci és una vocació preciosa, un vertader regal de Déu. Ser capellà m’ha aportat una perspectiva molt ampla: abans d’anar a fer la llicenciatura en Teologia a Roma, ja havia estat a Sant Llorenç des Cardassar i a Manacor. Tornant a Mallorca vaig ser quasi set anys formador del Seminari Major […] Per tot allà on he estat, i els capellans no triam sinó que ens hi envien, sempre m’he sentit molt a gust i he estat molt feliç. Què es pot demanar més? Per això mai m’he empenedit d’haver-me fet capellà».
(Pere Serra, Sóller, 8091, 24 III ’23)
Antoni Serra
«Ha mort un home irrepetible, un caràcter únic, un esperit polèmic, que encara que va deixar la facultat de Medicina, perquè la seva vocació no era la de guarir cossos naufragats, va seguir d’alguna manera dins l’àmbit universitari, per allò de perpetuar la protesta juvenil i el diàleg dels debats fora de les aules. I la febre literària arribà en aquella època de la seva vida […]
Com a crític literari va asumir el compromís global de donar a conèixer milers d’obres que encaixaven amb el seu substracte ideològic d’inconformista permanent […]
Els anys corren, passen volant i en aquesta darrera època, en Toni, ha pogut viure [a sa Cabaneta, MARRATXÍ] amb una certa placidesa el seu propi entorn familiar, és a dir, de pare de família, és clar, a la seva manera. La seva mort ens ha sorprès. Alguna cosa m’havien dit aquest estiu quan la feblesa física del dia a dia no perdona. Se n’ha anat el meu amic allà on tots anam, sia a la llum o a la fosca, perquè si una cosa no són ciències exactes és això… «
(Miquel Ferrà i Martorell, Sóller, 8091, 24 III ’23)
Menjar amb les mans
(…) «Sols som els europeus que de forma tradicional posam els coberts a la taula. Si analitzam bé altres cultures, l’ús de la mà (o no usar coberts) és més habitual del que ens esperam.
Hi ha aliments on fer servir els coberts es veu com a ridícul, com els tacos mexicans o les empanades argentines.
Sobre les hamburgueses i les pizzes no hi ha un consens comú: molts restaurants serveixen aquests plats amb coberts per ajudar a tallar i facilitar el seu consum.
Ara, si viatjam a Itàlia, hem de tenir en compte que allà solen enrotllar-la i menjar-la amb la mà, com si fos un taco o un durum.
A Àsia: ús dels Hashi (broquetes de bambú) o bé amb eld dits… sushi, chop suey, guiozas.
A Sud Amèrica: tacos, enchiladas, empanadillas, quesadillas, nachos.
A la cuina àrab: Kebab, durum, falafels, cous cous.
A la cuina africana: Per exemple a Etiòpia no sols és habitual menjar amb les mans, sinó que també ho és fer-ho tots del mateix plat.
A la cuina hindú: Sobretot al sud, l’arròs (i molts dels seus acompanyaments) es mengen amb la mà com a expressió del seu amor pel menjar. Un país de fortes i arrelades tradicions, també al menjar, però on cal tenir cura d’utilitzar la mà esquerra, considerada la mà bruta. Ni tan sols tocar el plat amb l’esquerra.
A Nord Amèrica: plats «estrella»: burger, pizzes. I ja no és que es tracti de que és la Meca del fast food, sino que cada vegada més restaurants d’alta cuina estan encoratjant els seus comensals a menjar amb les mans i pringar-se els dits com a expressió d’informalitat i de més connexió sensual amb els plats
(Juan A. Fernández, Parlem de cuina, Sóller, 8091, 17 III ’23)
Exrector del Pont d’Inca
Fa poc va morir als 97 anys mossèn Guillem Parera Galmés, nascut a Manacor el 2 d’agost de 1925. Sacerdot des del 1952, Mn Parera va estudiar al Seminari Conciliar de Sant Pere de Palma. Fou vicari de Gènova (1955) i capellà de la caserna d’Infanteria de Manacor (1958). Del 62 al 75 fou ecònom de Santanyí i va promoure la construcció del temple de cala Figuera. Del 71 al 75 fou arxiprest de Llucmajor i de 1975 a 1989 rector de Campos, on restaurà l’oratori de Sant Blai. De 1989 a 1995 fou rector de Sant Alonso Rodríguez del Pont d’Inca -MARRATXÍ- i des de 1995 rector de la parròquia de Sant Miquel de Son Carrió.
(Perlas y Cuevas, Manacor, 1422, 31 III ’23)
Josep Massot i Muntaner i els autors manacorins
Les planes centrals estan dedicades a una foto de família dels escriptors que Rafel Ferrer Massanet va organitzar el 2006 amb els autors manacorins o no manacorins amb treballs publicats d’índole històrica relacionats amb Manacor.
El text destaca que RFM va reunir els autors «aprofitant que Josep Massot i Muntaner era a l’illa». El mateix text parla d’alguns treballs de Margalida Alvarez-Ossorio Ferrer, neboda de RFM i col·laboradora de la revista Pòrtula de Marratxí. A set de les fotos relacionades amb aquella jornada surt l’esmentat JMM.
(Perlas y Cuevas, Manacor, 1422, 31 III ’23)
Les milicianes de Bayo
«Les tasques d’exhumació a Son Coletes han permès recuperar restes d’una vintena de víctimes, entre elles tres dones, que podrien ser part del grup de cinc milicianes de l’expedició d’Alberto Bayo que van ser executades el 36 a Manacor.
Tal i com va explicar el conseller de Memòria Democràtica, Juan Pedro Yllanes, segons les dades historiogràfiques, aquest grup i el de les Roges del Molinar serien els dos únics grups de dones assassinades i enterrades a Son Coletes, fet que reafirmaria la idea que aquestes restes de tres dones siguin les milicianes. A més, tot apunta que per les característiques de l’enterrament, de bocaterrosa, l’una sobre l’altra i cobertes de calç, es tracti d’un enterrament simultani.
(Sa Plaça, 429, Inca i comarca, 31 III)
Receptes de cuina
Francesca Bergas, cuinera de la Llar d’Ancians de Maria, ha publicat un llibre intitulat «A la llar cuinam vida» amb alguns plats que preparen a la residència.
Segons Francesca «la idea va sorgir perquè havíem de fer un inventari de totes les elaboracions que tenim i la directora del centre va pensar que després de tota la feinada podríem fer qualque cosa amb allò. I a partir d’aquí vam decidir publicar-ho. El llibre l’ha editat l’IMAS». Segons explica «Nosaltres feim unes 100 o 120 receptes, però al llibre n’hem fet un recull de 25. Tenim en roda un menú d’estiu de 5 setmanes i un d’hivern, i llavors un menú especial per Pasqua i un altre per Nadal».
La cuinera destaca «Hi ha alguns plats estrella entre els usuaris A ells els hi agraden molt les sopes, la paella o el bollit. Són plats amb els que un passa molt de gust. Un dels plats que té més èxit i que hem inclòs al llibre és una recepta belga i es diu ‘Carbonada flamande’. Realment no sé d’on va sorgir aquesta recepta, la vaig trobar aquí quan vaig arribar, però com que funciona molt bé la contiuem fent. Per fer-la hem de tallar filets de vedella, els enfarinolam, fregim i reservam. Després tallam molta ceba i la col·locam dins una safata de forn, amb la vedella, hi afegim gasosa, cervesa, olives i xampinyons. Ho portam entre dues i dues hores i mitja al forn, fins que la vedella quedi molt suau. És una de les receptes que té més èxit».
(Carme Contestí, Sa Plaça, 429, Inca i comarca, 31 III)