Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Llucmajor de pinte en ample, 441)
Publicació mensual que, com indica el mateix títol, correspon a la ciutat del Migjorn de Mallorca. Va ser fundada l’any 1981 i nasqué «per omplir un buit informatiu que desitjava un sector d’aquella població i del seu terme, per captar un públic més ampli que el que acudia a d’altres activitats organitzades per l’OCB i per augmentar el nombre de lectors en llengua catalana».
Té difusió a Llucmajor, s’Arenal i s’Estanyol. Des de l’inici la directora és Catalina Font Rangel. Hi ha una sèrie de seccions que hi són pràcticament des del començament: Notícies locals, Pes forat des moix, Passatemps, Esports, Entre noltros; mentre d’altres són més recents: Pa i olives, Temps passat, Els carrers de Llucmajor, Res-iliències, Espipellades d’arxiu, Gloses i cançons, El temps…
Nous temps, nous rituals
Conseqüències de la COVID19. Diuen des del mensual: «Hem sabut que, en la temporada més crítica de la malaltia, els capellans han cantat missa totsols i amb el temple buit; que els enterraments han estat cerimònies no tan sols privades, sinó quasi clandestines; que batejos, noces i comunions han desaparegut del calendari; que les processons i els romiatges s’han suspès durant dos anys seguits; que durant les cerimònies, el símbol de donar la pau amb una encaixada de mans ara es fa amb un simple gest distant i sense contacte físic, i que, en fi, a les bancalades de les esglésies i capelles s’han de guardar distàncies i espais buits.
A més, per entrar en lloc sagrat -igual que a l’escola o a la botiga- també cal desinfectar-se les mans amb solució hidroalcohòlica i tapar-se bé el nas i la boca amb les mascaretes obligatòries». L’escrit acaba comentant la foto que reproduïm: «Imatge eloqüent d’una pica situada a l’entrada lateral de la nostra esglèsia parroquial: Aigua beneïda per senyar-se i entrar? No, líquid desinfectant per aplicar-se a les mans! Nous temps, nous rituals». Idò això.
(Llucmajor de pinte en ample, 441)
Fems urbans, mascotes i rates
Miquel Cardell, a la seva secció «Quaderns del Fum Major» parla de la brutor dels carrers llucmajorers, fent-ne una acurada descripció: «No hi ha un sol metre quadrat de vorera lliure de plàstics micro i macro, papers, cartons, embolcalls i atuelles de tota mena, llaunes, tetrabricks, electrodomèstics de format petit o gros, matalassos tacats, bosses de fems orgànics o inorgànics, enderrocs d’obra menor i un inacabable etc.
També es queixa de les brutors que deixen cans -o els seus propietaris- i també els moixos, que sembla que tenguin bul·la perquè «és que els moixos, són moixos…» Ah pardal -diu l’articulista- (…) I jo que no tenc ni ca ni moix, quina culpa en tenc?»
Seguint amb el mateix tema, Cardell reflexiona: «ara vivim a una societat on Walt Disney i la sentimentalitat pesen més que la raó, a una societat que s’ha allunyat d’antics paràmetres de convivència i de la natura i que menja coses que no sap d’on surten (ara mateix s’ha conegut un informe intern de Nestlé que reconeix que la majoria dels seus productes no són saludables. (…) Afirmen els biòlegs que les colònies de moixos són perilloses per espècies que sempre hi han estat, per exemple els teuladers, que són útils i necessaris i estan en retrocès. I si començam a fer colònies de moixos, quin argument vàlid podrem oposar quan algú defensi fer colònies de rates?».
(Llucmajor de pinte en ample, 441)
Llengua, presidència lingüísticament feble, i la pretesa educació mal entesa
Passant a un altre tema, el mateix autor i a la mateixa secció del comentari anterior, parla del canvi de llengua que la presidenta Armengol va fer a Eivissa quan «va aparéixer l’energumen de torn cridant «en español». Com qui clama ‘passa fora, ca pelut’ «. Lògicament ho qualifica com una nova -una altra, una més- agressió lingüística. «Una mena d’agressió -explica- que tots els catalanoparlants hem patit en més d’una ocasió i que continua essent encoratjada per aquells que proclamen que tenim el deure de mudar de llengua sempre que a un castellanoparlant li doni la gana, remarcant sovint que això és bona educació, però mai explicant quina mena de bona educació s’espera, en justa torna, d’un castellanoparlant». I, el moment més trist i vergonyós: «El pitjor del cas és que la ciutadana Armengol, la presidenta Armengol que en aquell moment exercia el càrrec, que hauria pogut passar de l’energumen i hauria hagut de fer-li front i aprofitar per fer un pòc de pedagogia estatutària i democràtica, va acotar el cap, va obeir l’ordre i va continuar en espanyol, legitimant així l’agressió (…) Però també és cert que el seu partit acaba de tombar al Congrés una proposició no de llei en favor del plurilingüisme presentada per nou entitats culturals de tot l’Estat». Trist i penós, tot plegat…
(Llucmajor de pinte en ample, 441)
Rondalla llucmajorera
A imitació de la «Rondalla de rondalles» de Tomàs Aguiló, Maria Cañellas «Berenguera» escriu una petita narració on inclou tota una sèrie de malnoms llucmajorers. Molts d’aquests renoms -sobretot de coses, qualitats, oficis o característiques personals- es repeteixen a d’altres localitats, pero n’hi ha alguns que criden especialment l’atenció: «Jaquetó blau, Guixa, Solapa verda, Floquet color de cel, De nits, Requeté, La Meca, Senyuritu, Flamenc, Xarleston, Patates fregides, Moscatell, Prunetes, Guitarreta, Carbonat, Xofera, Mal de ventró, Cafè des Brai, Guitzoller…» I sé cert que no els degué utilitzar tots…
(Llucmajor de pinte en ample, 441)
Coses de la dècada prodigiosa a Mallorca
Maria Dolors Bas fa una espècie de memòries sobre els anys 60 a s’Estanyol. L’article es diu, precisament, «O tempora, o mores!». Un moment derterminat parla de les festes de Sant Jaume i del ball amenitzat per les orquestrines. De la solista ja coneixien el repertori, però és bo recordar-lo: «Ay, campanera; Muñequita linda; Canastos!; Dos gardenias; Angelitos negros; La española cuando besa; Besame mucho… I qualque twist, el summum de la modernitat». Més envant esmenta els grups de la «Dècada prodigiosa», començant pel llucmajorer «Balear’s 5», però seguint en pla internacional: «Quatre joves de Liverpool, amb cabells que aleshores ens semblaven llargs, començaven a influir en els gustos de la joventut (…) Els grups proliferaren com a bolets. No tots. Altres amb estètica i sonoritat pròpia i inconfusible: ‘Els Pekenikes’, teloners dels Beatles quan aquests visitaren Espanya; o ‘Els Bravos’, el vocalista dels quals, en Mike Kennedy residia a Felanitx. Començaven a sonar les cançons del ‘Duo Dinámico’, encara ara en actiu, residents temporades llargues a s’Arenal (en Ramon es casà a la Porciúncula). I, més nostrats, ‘Els Valldemossa’, ‘Els Javaloyas’, ‘Els 5 del Este’… Es promocionava Mallorca com espai d’oci i diversió amb cançons com: ‘Me lo dijo Pérez’, ‘El puente’, ‘El turista un millón…, ‘Paradise of love’. Algunes del mallorquí Bonet de San Pedro però cantades en castellà com ‘Paisajes lindos tiene Mallorca’. Altres en la nostra llengua com ‘T’estim i t’estimaré’ o ‘Ma mare’ ab lletres d’Antoni Mus, musicades i interpretades pel compositor Antoni Parera Fons. Fou un atreviment presentar-les al ‘Festival Internacional de la Canción de Mallorca’. També Guillem d’Efak va participar-hi. I foren un èxit. Alguna cosa canviava…»
(Llucmajor de pinte en ample, 441)
Els mallorquins a l’Olimpíada que no fou
Obra del llucmajorer Pau Tomàs Ramis, guanyadora d’un dels premis de la darrera edició dels Premis Mallorca que concedeix el Consell, presentada el passat maig als jardins de la Misericòrdia. «En aquest llibre hi podreu llegir la història dels mallorquins que l’any 1936 acudiren a una Olimpíada Popular a Barcelona i es trobaren amb una guerra. Una història de històries, moltes d’elles recollides de viva veu dels familiars més pròxims a qui les protagonitzaren (…) Una història d’esportistes populars, futbolistes, ciclistes, boxejadors i atletes. Una història d’orfeons i cantaires, de balladors de ball de bot i sonadors de violí, bandúrries, guitarres i guitarrons. Una història de gegants i festa gegantera (…) Una història de viatgers, aficionats a l’esport o al folklore i excursionistes que decidiren anar a passar uns dies a Barcelona i que en molts de casos hi hagueren de quedar fins a tres o quatre anys. Tots ells conformen el gruix d’aquest relat de Pau Tomàs Ramis».
(Llucmajor de pinte en ample, 441)
Pere de Son Gall
Personatge certament curiós que, a la segona dècada del segle XX, donava a conèixer les seves idees sobre el «Vol Vertical» que anys després esdevindrien l’helicòpter. Precisament ara s’ha commemorat el centenari de la missiva de l’inventor llucmajorer per demanar ajut per al «cometagiroavió». Pere explicava de forma genèrica el seu projecte i es comprometia a donar-lo a conèixer al Govern si el patrocinava. Les cartes van adreçades, sempre, al mallorquí Valerià Weyler [-assidu parroquià del nucli MARRATXINER Pla de na Tesa, quan habitava a la possessió ciutadana de Son Roca-] Capità General de l’exèrcit i persona ben relacionada per aquelles contrades del Govern.
(Joan Salvà Caldés, Llucmajor de pinte en ample, 441)
Tècniques idèntiques per a persones i cans
El veterinari Oriol Puig parla d’endoscòpies i colonoscòpies. Però, en base a la seva professió, ho fa aplicat als cans. Resulta curiós que els apliquen les mateixes tècniques exploratòries que s’usen per als humans. En el cas dels dos exemples reals que aporta, tots dos tenen «happy end», els animalets es curen i no hi ha posteriors repercussions. A un el varen operar d’hèrnia perineal i, endemés, patia colitis; i a l’altre li varen extirpar un tumor benigne. Ja deuen tornar a córrer pertot arreu…
(Llumajor de pinte en ample, 441, VI ’21)
