Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Fent Carrerany, 424, 425)
Llengua i Estat
L’Editorial parla de llengües i constitució. Diu que l’original aprovat, fa 43 anys, «assumí -de fet, per escrit i de manera ben explícita- una llengua de primera, única i oficial a tot arreu amb nom i llinatge. Castellà diu el text aprovat aleshores, encara que genèricament el terme espanyol hagi guanyat terreny. Per què deu ser? (…) Hi ha atavismes que són molt mals de rompre i de vèncer i en el cas de la llengua catalana i els seus parlants, hi ha massa evidència que el seu ús fa nosa, quan no odi visceral, a un determinat concepte d’espanyolitat i a massa aspectes del poder espanyol (…) qualsevol passa que es fa perquè la nostra llengua sigui l’element de cohesió social en el territori propi (això és normal i normalitzada a qualsevol espai i per a qualsevol ús) que és allò que tota llengua necessita per sobreviure, ara i aquí, és vist com un atac a aquesta identitat nacional espanyola. I per tant se l’ataca o directament se’n prescindeix. I aquesta consideració ho impregna pràcticament tot i ho uniformitza tot: la vida política (a dreta i esquerra de l’espectre ideològic), la vida econòmica (mirau com s’expressen els diferents sectors econòmics del nostre territori lingüístic i quina llengua usen), la vida judicial (el coneixement de les diferents llengües territorials és un territori que queda fora dels drets de ses senyories), l’oci (cinema, esport, televisió…), l’ensenyament (cada passat feta per avançar és atacada sistemàticament i legalment). Parlar i voler usar el català (fins i tot dins el propi territori lingüístic) passa a ser automàticament una expressió de radicalitat i de ganes de trencar l’harmonia que representa l’ús d’una única, nacional i identitària llengua (…)». Els motius i les raons són més que certes; la possible solució, també: «Si com a societat no es reacciona i no aprofitam totes i cadascuna de les possibilitats d’ús a tot arreu de què disposam per fer present la nostra llengua, al mateix temps que ens carregam de raons, recursos i poder pràctic en forma de poder polític per condicionar un futur favorable, és evident que el futur pos ser encara més complicat».
(Fent Carrerany, 424)
Es Turassot
Conjunt prehistòric situat a Costitx. És el jaciment que presenta un conjunt de navetes amb més bon estat de conservació a Mallorca, de manera que permet fer-se una idea de les grans dimensions i considerable altura que poden caracteritzar aquests edificis prehistòrics.
Al jaciment des Turassot es realitzen excavacions des del 2015. Les primeres intervencions es centraren en la neteja i localització de les navetes i altres estructures (…)
Amb els treballs de porspecció, neteja i excavació s’han identificat dotze habitacions en forma de ferradura. Set habitacions corresponen a navetes individuals, després en trobam una naveta triple (tres habitacions que apareixen adossades) i tres de dobles (dues habitacions adossades) (…)
El jaciment des Turassot és un dels grans exemples de la necessitat i efectivitat dels treballs arqueològics centrats en la neteja de la vegetació i el despedregament (…)
La nostra illa està farcida d’exemples com es Turassot, de «pedres mil·lenàries» que es deixen intuir tímidament entre ullastrars, pinars, garrigues i clapers, esperant ser «destapades» per passar a tenir un lloc més preeminent en el paisatge arqueològic de Mallorca.
(Maria Gelabert Oliver, Fent Carrerany, 424)
Defunció
«En Nofre Bergas ens va deixar, era frare i estava al Pont d’Inca [MARRATXÍ, Residència La Salle], era quinto meu i molt amic de na Maria Bergas i sempre ens vèiem quan fèiem el dinar de quintos. Tota la família el recordarà i pregaran per ell».
(Margalida Font Buñola, Fent Carrerany, 424)
Més de llengua
El manifest de l’Obra Cultural Balear del 31 de desembre de 2021, signat per Damià Pons, abunda en les paraules i les idees de l’editorial del darrer número de la revista: «A hores d’ara, la llengua i la cultura que durant molts de segles ens ha donat identitat, cohesió interna i visibilitat en el món de les nacions es troba sotmesa dins el seu mateix territori històric a una dinàmica de progressiva minorització, un fet que sens dubte exigeix que s’hagin d’encendre totes les alarmes per assenyalar que ens trobam en una situació d’emergència.
Tots els poders de l’Estat espanyol -el legislatiu, l’executiu i el judicial-, no han renunciat a la voluntat d’imposar a tot arreu la supremacia de la llengua castellana. D’imposar-la, volem dir, en aquells territoris d’on no ha estat històricament llengua pròpia. És el mateix objectiu que ha pretès l’Espanya-nació els darrers tres-cents anys. El nacionalisme castellano-espanyol més agressiu, representat per un bon nombre de partits polítics, per gairebé la totalitat dels mitjans de comunicació madrilenys, pel sector jeràrquicament més rellevant del poder judicial, ha arribat a la conclusió que ara és un bon moment per culminar el seu projecte, absolutament polític, d’exterminar d’una vegada per totes la diversitat nacional i lingüístico-cultural que és encabida dins l’Estat. Pensen que ara tenen l’oportunitat al seu abast, perquè la mundialització afavoreix els processos d’uniformització, perquè el nacionalisme espanyol ja no té cap mania a fer ús de la mentida i de l’agressió més barroera per fomentar el rebuig més carnisser de les llengües i les cultures no castellanes, perquè es produeix l’arribada massiva a les terres de llengua catalana d’una població d’origen ben divers que acaba trobant en el castellà l’idioma suficient per establir-s’hi laboralment i socialment, pèrquè les grans plataformes digitals que s’han anat introduint a totes les llars menyspreen les llengües sense estat i en conseqüència també contribueixen al seu extermini (…)».
(Fent Carrerany, 425, Maria de la Salut, I ’22)
