Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Fent Carrerany, 423)
Sanitat i Llengua
L’Editorial és dedicada en part a donar suport a la resolució del Tribunal Suprem a favor d’anul·lar un decret de la Conselleria de Salut que revocava l’exigència d’un determinat coneixement de la llengua catalana per accedir a una plaça de l’IB-Salut. I aquest decret havia partit de la Conselleria de Salut del mateix Govern de Progrés; acció que l’Editorial tracta de cop baix i d’irresponsabilitat… L’avís i la petició editorial a favor de la defensa de la llengua no pot ser altra que «si aquest govern no ho fa, què faran els altres als quals no solament no els importa aquest tema, sinó que faran tot el possible per legislar a la contra». I ho remata de forma contundent: «És ara que s’ha de demostrar la voluntat i la fermesa de legislar i actuar amb criteris no sucursalistes i de realitat de país. Poques vegades hi haurà la possibilitat de fer-ho tenint les espatles legals cobertes». Justíssim.
(Fent Carrerany, 423)
«Que pac qui deu»
Es tracta del títol de la novel·la d’Antoni Rodríguez Mir que fou presentada per la historiadora marianda Maria Margalida Perelló, especialista del tema que tracta aquesta ficció històrica de l’escriptor inquer i coordinadora dels actes que celebren els 500 anys de l’alçament de les Germanies.
La presentadora, bona coneixedora de l’obra i del tema, en lloc de parlar sobre la novel·la, dialogà amb l’autor i a base de preguntes molt concretes mostrà els aspectes històrics més interessants d’aquesta obra literària. Així sortí el nom d’un tercer personatge cabdal en tot el que passà i que havia quedat una mica a l’ombra dels dos noms més coneguts d’aquell episodi històric, Joanot Colom i Joan Crespí, i que Antoni Rodríguez reivindica amb aquesta novel·la: Pau Casesnoves.
El títol -de novel.la i de retall- fa referència a un dels crits reivindicatius més coneguts i repetits en aquells episodis dels qui s’alçaren contra l’abús dels senyors i demanant una justícia que al final no solament no es produí, sinó que encara s’accentua més i s’acarnissà contra els més dèbils en aquell conflicte històric.
Com segueix dient la publicació mensual: «Una bona manera d’acostar-se d’una altra manera, en forma de creació literària, a aquells moments de la nostra història col·lectiva que desgraciadament no són gaire coneguts i que seria bo que formassin part dels aspectes reivindicatius que encara ara són ben vigents i encara ignorats».
(Fent Carrerany, 423)
Siurell Rosa
L’Ajuntament de Maria de la Salut ha guanyat aquest guardó per l’organització del primer Orgull LGTBI+, amb el lema «Maria amb orgull», que oferia una àmplia varietat d’activitats enfocades en la visibilització de la realitat del col·lectiu i en l’educació en la diversitat sexual i de gènere.
L’Associació Ben Amics atorga els premis Siurell Rosa i Dimoni Rosa des de l’any 1995. D’una banda el Siurell es lliura a aquella persona, entitat o institució que ha destacat per la seva lluita a favor de la llibertat i de la igualtat de drets del col·lectiu LGTBI durant l’any. D’altra banda, el Dimoni Rosa castiga, públicament, aquella persona, entitat o institució que ha fomentat la discriminació i la LGTBI-fòbia o ha actuat contra la llibertat del col·lectiu LGTBI o ha eludit les seves responsabilitat públiques durant l’any.
Els premis es varen decidir per votació popular.
(Fent Carrerany, 423)
Crestes de gall
Es tracta dels principals ingredients d’un plat gastronòmic que a Itàlia diuen «Finanziera piamontese». L’article diu que avui és difícil trobar aquests i els demés ingredients, consistents ens menuts d’au, però que es tracta d’un plat molt tradicional i resultava una exquisidesa en les taules destacades d’abans.
Malgrat avui no sigui fàcil trobar menuts de diversos animals, i manco crestes de gall, l’article indica que encara existeix alguna botiga especialitzada, com és al mercat de la Boqueria, de Barcelona, i altres punts de venda. Amb tot, ofereix la curiosa recepta sencera, tant d’ingredients com d’elaboració.
(Fent Carrerany, 423)
Demografia
A l’apartat dedicat a les defuncions, esmenten Onofre Bergas Mas, que ens deixà el mes passat, als 82 anys. Vivia a la Comunitat de La Salle del Pont d’Inca [MARRATXÍ].
(Fent Carrerany, 423, XI ’21)
