Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Fent Carrerany, 428)
Correllengua
L’Editorial tracta de la llengua catalana i de la seva festa reivindicativa a través del Correllengua que tendrà lloc dia 23 d’abril. Entre d’altres coses, diu: «El poble de Maria va ser protagonista de la festa des de la primera edició del 1995. I ho ha de seguir essent. Perquè el nostre poble, i l’illa, i la societat en general han canviat moltíssim de llavors ençà i molts altres factors han entrat en joc en una societat com la nostra, amb uns canvis demogràfics i socials considerables que han posat i posen en perill la capacitat de fer arribar a tothom aquesta prioritat que la llengua pròpia esdevengui l’element cohesionador i normalitzat d’aquesta societat tan diversa. És reconèixer que tots els pobles del món són, han de ser, iguals a partir de les seves pròpies identitats configurades al llarg de la història. Ni més ni pus. I la llengua pròpia, històrica, n’ès el pal de paller. Voler això no és anar en contra de ningú.
Conèixer, estimar, valorar i projectar cap al futur aquells elements de la nostra identitat que ens han permès arribar fins aquí, depèn de nosaltres».
(Fent Carrerany, 428)
Vida pagesa
Bartomeu Pastor Sureda fa un interessantíssim article sobre l’evolució de la vida pagesa, parlant dels grans canvis fins arribar a la mort del món rural tradicional. Entre d’altres motius, explica aquests canvis perquè «des de fa unes dècades hem passat de valorar les ‘terres bones’ (=terres productives), a passar a un interès per les terres primes, pujols, garrigues i turons… sempre, això sí, que s’hi permeti bastir-hi un habitatge per especular. L’explotació agrícola tradicional i familiar, amb un paisatge de conreus de policultius, ha passat a la memòria històrica. Abans el valor de la terra era productiu; ara, en canvi, el seu únic preu és constructiu. És per això que les nostres planures, de terres fondes, aptes per al conreu, de cada vegada tenen menys valor, per estar basades únicament i exclusivament en el valor de la producció del cereal. En canvi, les terres poc productives agrícolament posseeixen el valor afegit de la demanda constructiva».
Per enllestir aquesta anàlisi de l’evolució de la vida pagesa ha dividit l’estudi en tres fases:
«1era fase, 1900-1950/60. Molta mà d’obra humana i animal. Emigració exterior. Economia de subsistència.
2ona fase, 1950/60-2000. Mecanització. Emigració interior. Economia de mercat.
3era fase 2000-actualitat. Uns pocs empresaris agraris i una agricultura controlada i subvencionada per la PAC. Immigració i municipi residencial».
(Fent Carrerany, 428)
Feines familiars
L’anterior estudi sobre l’evolució de la vida pagesa delimita totalment les feines familiars en la 1era fase:
«A) Els homes. Feines de llaurar, escampar fems, sembrar, batre… i si posseïen poca terra anaven a jornal per altri. Molts estaven llogats de missatges a les possessions.
B) Les dones. Les feines de la casa (pastar, fer bugada, formatjar, cura de l’aviram i dels animals, dels vells i dels nins)».
(Bartomeu Pastor Sureda, Fent Carrerany, 428)
Excepcions a la vida diària
Encara ens situam a la 1era fase de la vida pagesa. «La monotonia diària només era interrompuda per les crides del saig, les vendes ambulants de la peixatera, la venda de roba dins bolics de les catalanes, el cordador d’olles, l’esmolador, o els gitanos quan aixecaven el campament.
La monotonia setmanal només era alterada per l’ofici solemne dels diumenges, la ‘cocovetera’, el rellotger, el passeig i el cinema. En aquest indret, a part de cinema, també s’hi celebraven festes de combregar i de noces».
(Bartomeu Pastor Sureda, Fent Carrerany, 428)
Abril
La secció «De la Terra, el Sol i la Lluna» diu de l’actual mes:
«L’abril és el quart mes de l’any en el calendari gregorià i té 30 dies. En el calendari romà primitiu (s.VIII) era el segon mes de l’any, i començava el març. El seu nom en llatí era ‘aprilis’, format a partir d’ ‘Apru’, nom etrusc de la deessa grega Afrodita. També es creu que evoca la paraula ‘obrir’ en llatí, ja que s’obren més els dies, duren més (…) Els seus símbols són el diamant i la margalida.
Per als anglosaxons era l’ ‘oster-monath’, en honor d’una deessa que va originar la Pasqua.
Dies màgics: La Setmana Santa, sobretot el Divendres Sant, en què s’ha de collir el timó (tem, farigola…) perquè no li caigui la flor.
(Fent Carrerany, 428, Maria de la Salut, IV ’22)
