Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Bellpuig, i d’altres)
Còmics
Marta Jové (Lleida, 1988) és a la llibreria La Ilustrada, de Manacor. Ens parla de l’efervescència del còmic: «Creix i és un fenomen relativament nou. Des de l’any passat o des de fa dos anys cada vegada entra amb més força. I és una gran porta d’entrada per a tots aquells infants que no són gaire lectors o que els costa més entrar en els llibres. Fins ara el còmic tenia molt mala fama. Llegir-ne es considerava com una cosa de pererosos, pròpia dels que volien llegir menys lletra i veure més dibuixos».
A la qüestió d’on ve aquest canvi, contesta: «A França en tenen moltíssima cultura de còmic i de novel·la gràfica. S’ofereixen coses molt interessants i aquí les editorials han començat a apostar-hi. Per a primers lectors també funciona molt bé, perquè és tot en lletra majúscula i els infants tenen tot el suport visual de les vinyetes. I pels adolescents, potser els còmics els ofereixen temes que no troben en narrativa convencional. Com la diversitat de gènere, igualtat, el concepte del propi cos, feminisme, aventures i mons utòpics…
En relació al món del llibre il·lustrat, diu: «Ja fa bastants anys que els llibres il·lustrats i la literatura infantil i juvenil estan en auge. Diria que va ser a partir de la crisi de 2008 que ha anat ampliant el públic i l’oferta. Cada vegada som més llibreries especialitzades dedicades als infants, els joves i les famílies. Es diu que a partir d’aquella crisi va baixar molt la venda de llibres, però els pares i les mares continuaven comprant pels fills, volien que l’hàbit de llegir perduràs. I com a llibre físic, la indústria cada vegada creix més. Es veu en l’oferta editorial. Des del 2008 fins ara s’han quadruplicat les editorials especialitzades o les editorials generalistes que han obert segells especialitzats en llibres infantils i juvenils il·lustrats».
(Joan Sitges, Cent per Cent, 991, Manacor, V ’23)
Llengua
«Gabriel Bibiloni (Pòrtol-MARRATXÍ, 1951) és lingüistga i professor de la UIB. S’ha dedicat a la sociolingüística, a l’onomàstica, a la normativa i a la divulgació. Ara presenta un nou llibre ‘El parlar bleda’ (Nova Editorial Moll), que és, com indica el subítol ‘una anàlisi de l’esfondrament de la fonètica».
L’autor ens informa: Ja fa moltíssims d’anys que estudii el català de Mallorca, en vaig fer la tesi doctoral l’any 1983. I seguint aquesta línia de recerca, vaig decidir estudiar els canvis fonètics que es produeixen en aquests moments, i el resultat és aquest llibre».
La seva defició del parlar bleda: «És una varietat de la llengua en què concorren una vuitena de trets fonètics que he descrit al llibre: la ela bleda (que és una ela d’influència espanyola que pren terreny a l’ela velaritzada tradicional) el ieisme (que consisteix a pronunciar la ela palatal [ll] com a i), el betacisme (que consisteix a confondre b i v), etc. Potser en alguns parlants no apareixen tots els trets, però és habitual que vagin junts».
Pel que fa al que suposen aquests trets, diu: «Aquests fenòmens representen, primer una castellanització del català i, després, una pèrdua de personalitat i d’identitat. Tot això sorgeix com a conseqüència de les darreres generacions que parlen molt intensament en castellà i, per economia lingüística, hi ha una tendència a igualar els sistemes fonològics de totes dues llengües» (…)
(Josep Ramon Santiago, Cent per Cent, 991, Manacor, ’23)
Teules pintades
«Criatures de fang, calç i almangra’ és un llibre que, sens dubte, no deixarà ningú indiferent donada l’acurada sensibilitat i professionalitat amb les quals ha vist la llum.
És un llibre, els fulls del qual duen les empremtes artístiques de Jaume Pinya i Aina Darder. Amb les seves pàgines podrem gaudir d’una part de l’art popular que, segles enrere, decorava la part alta de les façanes de les cases de Fornalutx i Sóller. Un art popular, exposat i expressat en el llom i ventre de les teules, que Pinya i Darder ens donaran a conèixer i, sobretot, a valorar i apreciar».
En relació al contingut, Jaume comenta: «Jo esmentaria que en aquest llibre sols mostram una petita pinzellada de la col·lecció existent i ens centram, sobretot, en les teules de Fornalutx. Però s’haguessin pogut abastar tants de temes com són ara simbologia, intencionalitat, religió versus paganisme, estructures de poder i la seva expressió en arquitectura popular, genealogia dels pintors de teules… un tema, els continguts del qual hi he fet bastant feina d’investigació aquests darrers anys i que per raons vàries hem hagut d’ajustar gran part de tots aquests temes en el llibre ‘Criatures de fang…».
(Salvador Martínez, Sa Veu, 1775, Sóller, ’23)
Ploms
«Les plaques de plom són un objecte característic de l’època postalaiòtica de Mallorca (VI-II abans de Crist). Són làmines de plom decorades i realitzades en sèrie mitjançant un motlle bivalve, per la qual cosa cada peça és idèntica a les altres.
Apareixen tant a Mallorca om a Menorca, però amb diferències tipològiques. Moltes d’elles presenten perforacions per tal d’esser penjades o subjectades. Els motius decoratius són variats, bàsicament geomètrics, destacant els cercles concèntrics, punts i línies (…)
En relaciói a la procedència de la matèria primera, el plom, hi ha certes incògnites A Mallorca (Bunyola) i Eivissa existeixen importants mines. Fins al moment tan sols hi ha clares evidències de mineria de plom en època púnica a l’illa d’Eivissa i, en el nostre cas, encara no s’ha pogut corroborar.
Tradicionalment s’ha atribuït aquest tipus d’objectes amb un context exclusivament funerari relacionat amb el ritu dels enterraments en calç, tot i això, també apareixen en espais d’hàbitat i santuaris (…)
Es pot concloure que probablement eren elaborats pròxims als santuaris religiosos dels poblats. El plom era un metall amb càrrega simbòlica i considerat d’ostentació de classe, ja que no era usat per tota la comunitat, sinó per petits sectors d’aquesta. Cada família o grup clànic tenia el seu model i decoracions pròpies, exhibint-los com una mena ‘d’escut nobiliari’. El fet de trobar-los, majoritàriament, en jaciment funerari respon al fet que els objectes personals acompanyaven els difunts, però utilitzats durant vida. El fet de trobar certes tipologies disperses pot permetre entendre millor la relació social intercomunitària per a l’estudi de pols de poder. És a dir, pactes o aliances entre ccomunitats a partir de l’intercanvi de població, matrimonis, el que expliacaria el moviment d’aquests objectes. El que sí que encara romandrà per aclarir és el seu significat i sobretot de la simbologia que les decora».
(Jaume Deyà, Sa Veu, 1775, Sóller, ’23)
Receptari
El llibre del Coch és quasi coetani al desembarc d’Occhiali a Sóller (1561), a banda de ser un dels receptaris més importants dins la història de la gastronomia. També és un dels que té el nom més llarg. Sols a mode de curiositat el seu títol complet és: ‘El llibre de doctrina per a ben servir, de tallar y del art de coch cs (ço és) de qualsevol manera, potatges y salses compost per lo diligent mestre Robert coch del Serenissimo senyor Don Ferrando Rey de Nàpols’.
La seva primera impressió és de 1520. Editat a Barcelona, inclou sobretot receptes de la cuina catalana del moment, algunes extretes del ‘Llibre de Sent Soví’, i també algunes de cuines veïnes, com l’occitana i la italiana (…) Es considera de valor per a conèixer la gastronomia del Renaixement (…)
En el ‘Llibre de Sent Soví’ no apareixen receptes amb arròs, en canvi en el Coch ja en trobam dues: arròs amb brou de carn i arròs en cassola al forn (…)
També és habitual que els llibres de cuina clàssics dediquin part del mateix a les receptes per a malalts. En aquesta ocasió hi ha vuit receptes adreçades específicament a malalts (…)
També trobam receptes amb influències d’altres cultures. Una de les receptes àrabs i amb nom àrab que apareix, l’albúrnia, podria ser un antic pa de figues actual, però amb aigua de roses, un ingredient també d’influència oriental, molt freqüent en aquest receptari i a la cuina medieval del Sent Soví.
En general, la cuina catalana abans de la introducció dels aliments americans no era excessivament diferent de la romana (…) en canvi augmenten les espècies, sobretot canyella i safrà.
La cuina i la taula es refinen, es posen les bases de servir a taula. Tot de camí a una futura cuina més ‘moderna’ que arribarà en els segles següents (…)
(Juan A. Fernández, L’alimentació de 1561, Sóller, 8098, ’23)
Turisme
«Antoni Janer Torrens ha publicat el seu darrer llibre titulat ‘La desfeta del paradís’, una crònica sociològica del ‘boom’ turístic a les
Balears, un recull de 85 reportatges, que van néixer el 2018, arran de les pintades que van aparèixer a Palma de ‘Tourists go home’. En el mateix any ‘Tot inclòs’ va publicar el primer documental sobre els danys i les conseqüències del turisme a les Illes. ‘A partir d’aquí’, explica l’autor ‘vaig començar una sèrie de reportatges a l’Ara Balears on explicava l’evolució del turisme. La idea era fer deu reportatges, però me’n vaig adonar que el tema donava per més’.
Janer assegura que el turisme ha estat la sotragada més grossa que ha viscut la nostra societat en el darrer segle. ‘En setanta anys, la població s’ha triplicat a les Balears, i a Eivissa s’ha quintuplicat’ assenyala, ‘ha estat un impacte social, paisatgístic i demogràfic molt fort’ (…)
El llibre ha tingut molt bona rebuda i l’autor explica que durant les presentacions, el públic ha interactuat. aportant anècdotes i testimonis directes ‘al cap i a la fí tots hem estat engolits per aquest sistema’ conclou».
(Carme Contestí, Sa Plaça, 432, Inca i comarca, ’23)
Visibilització
«Quatre alumnes del CIFP Joan Taix s’han presentat a un concurs per reivindicar la presència de la dona dins el món agrari. Aquestes quatre són alumnes dels cursos de formació professional de Forestal i Jardineria que participen a la II edició del premi Transferència del Coneixement amb projectes que promoguin la igualtat de gènere (…)
El seu projecte es titula ‘Agroservice’ i ‘la idea era dissenyar un projecte fictici però que es pogués dur a terme’ afegeix Edel Farrús, docent del centre, ‘cada vegada les dones són més independents, però encara és difícil que les al·lotes tinguin un paper rellevant a fora vila, mentre que tradicionalment els homes han après a manejar maquinària agrària des de ben joves’.
‘El projecte vol ser una eina per a totes les persones que volen aprendre a utilitzar aquest tipus d’eines però que no tenen una formació prèvia’, expliquen les components del grup.
Les alumnes creuen que encara hi ha molts de prejudicis cap a les dones que es dediquen a les tasques agràries. ‘A una companya que s’ha muntat una empresa li han recomanat que no posi el seu nom perquè veuran que és una dona’, i amb aquest treball volen demostrar que les dones també poden dedicar-se al camp com ho han fet tradicionalment els homes».
(Carme Contestí, Sa Plaça, 432, Inca i comarca, ’23)
Llibres i lectura
(…)»Jo devia tenir deu o onze anys, un dia d’hivern que jugàvem a futbol damunt la plaça amb els amics, i finant que el padrí tenia obert, vaig entrar a demanar-li un tassó d’aigua. Com sempre, el vaig trobar assegut al seu tibulet davant la xemeneia; s’estava torrant un tros de llangonissa i llegia una d’aquelles novel·les del Far West de Marcial Lafuente Estefanía.
Padrí, que me podeu donar un tassó d’aigua?
Va anar a la cuina a cercar-lo i no sé perquè, de forma infantilment retòrica, li vaig demanar:
Que estau tot sol?
I ell obviant respectuosament l’evidència, amb el seu posat de John Wayne i la seva calma habitual em respongué:
Tot sol? No, tenc un llibre, i qui té un llibre no hi està mai, tot sol.
Han passat més de quaranta anys i encara puc reviure intensament aquell moment i em fascinen aquelles paraules.
El meu padrí, com era habitual en ell, amb uns escassos i precisos mots havia expressat tota la màgia dels llibres i del poder de la lectura.
Llegir ens permet conèixer nous mons i personatges, reals, històrics o de ficció. Els llibres ens permeten viatjar mentalment a indrets propers o llunyans i traslladar-nos a altres èpoques. La lectura ens aporta coneixement i ens fa sentir emocions. Els llibres ens deixen viure altres vides, ens aporten saviesa i ens ajuden a mantenir activa la ment. I sobretot, els llibres ens fan companyia càlida, sincera i venerable» (…)
(Joan Escanelles Genovart, Paraules poderoses, Bellpuig, 1095, Artà, V ’23)
