Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Ll.de P.en A, 442, 1/2)
Llepolies i Joguines
Aquest és el títol del projecte que el Conjunt de Cambra de Llucmajor presenta a diversos indrets de Mallorca. Es tracta d’un recull de poemes musicats pel compositor i músic algaidí Biel Oliver «Torres». Els poemes són tots d’autors mallorquins del s.XX. Hi trobam en Bartomeu Rosselló-Pòrcel, en Guillem d’Efak, en Josep Maria Llompart i la poetessa Maria Antònia Salvà. Cantats per la soprano Maria Rosselló. El projecte «Llepolies i joguines», de moment té dues destinacions més: El 3 de setembre a Esporles i el 30 d’octubre a Petra.
(Ll.de P.en A, 442)
Replantejar el model turístic
La directora de Responsabilitat Social Corporativa de Riu Hotels & Resorts, la llucmajorera Catalina Alemany, és entrevistada per Maties Garcias. Entre d’altres coses, comenta: «La sostenibilitat econòmica del turisme passa per respectar criteris ambientals i, sobretot, socials. Les destinacions turístiques que concentren un gran nombre de places hauran de fer un esforç addicional per passar del turisme massiu a la gestió responsable del turisme de masses, amb la necessària conciliació dels usos turístics, residencials, esportius, culturals…» En relació als canvis que sofrirà el turisme de la Platja de Palma, diu: «Tenim una destinació amb una sèrie de problemes diagnosticats: Infraestructures i edificis obsolets, sobre ocupació i manca de compromís social. Cada vegada hi ha més gent que somia un s’Arenal allunyat de la imatge actual lligada als excessos i que transiti cap a l’estampa de vacances tranquil·les i familiars de quan va començar. Tots hem contribuït a fer de s’Arenal el que és ara i és entre tots que ho hem de solucionar, per això ens cal una estratègia conjunta entre les administracions i els diferents sectors econòmics afectats, no només l’hoteler, sinó també l’oci, el comerç o el transport; així com un compromís ferm per deixar de ser una destinació de gatera i comportaments incívics». Quant als projectes socials, assegura: «S’estan focalitzant cap als impactes ambientals de l’activitat turística i sovint oblidam una empremta social invisible que jo anomèn ‘la cara B de la destiació’, una petjada incòmoda i no desitjada de la qual costa parlar: venda il·legal, delinqüència, prostitució, treball precari… Des de les empreses també haurem d’aprendre a involucrar-nos en actuacions que resolguin aquests impactes i a retornar el prestigi d’un sector on treballa un col·lectiu que estima el que fa i que mereix tot el nostre respecte». Més clar, aigua, tot plegat…
Joves per les Illes
Aquest és el nom d’un col·lectiu de joves centristes creat fa tres anys. Ara, Guillem Mut Salvà (Llucmajor, 1994), graduat en Història i màster en Anàlisi política, que fa de professor, ha estat elegit el seu secretari general. Ell explica a Maties Garcias què és aquest col·lectiu: «Un projecte centrista i europeista que aplega gent de diferents tendències amb un objectiu clar: defensar els interessos de les Illes Balears sense sucursalisme de Madrid. Defensam l’autogovern per assegurar el benestaar social, per generar riquesa per a tothom i per mantenir la nostra identitat». Quan li demanen pels principals problemes dels joves de les Balears, respon: «La manca de feina segura i ben remunerada, que fa que molts de graduats se’n vagin a l’estranger i no tornin, la impossibilitat de trobar un habitatge per l’encariment del preu, i el resultat d’aquests dos factors: una emancipació complicada, per no dir impossible, que limita les opcions de futur de molts de joves». En relació a les possibles solucions, apunta: «Mesures que passen per la diversificació econòmica i per facilitar la creació d’empreses i projectes emprenedors; promoure habitatge públic, sigui de lloguer o de compra, lligat a la condició de jove, i bonificacions d’impostos en el primer habitatge per a gent jove». Un caramull de bones intencions…
(Ll.de P.en A, 442)
Records
L’amo en Pep Vidal Marroig ha complit 100 anys. Fadrí ben lúcid, explica tota una sèrie de coses de la seva vida i d’un temps. Així recorda fets de la infància: «Tots jugàvem pel carrer, a bolles i amb baldufes. Tiràvem les baldufes enmig i el que es feia més enfora llavors rebia, perquè tots tiràvem la baldufa damunt la seva fins que la hi rompíem. Érem un poc esburbats, de ben jovenets, amb un amic ja provàvem d’alçar un sac de blat de 40 Kg.».
En parlar de la guerra del 36 comenta: «Teníem por, tothom escoltava les notícies i quan sentíem l’alarma ens amagàvem dins els cellers. Record molt bé el dia que va caure la bomba prop de ca nostra, ma mare i jo sentírem molt de renou, guaitàrem i vàrem veure l’avió i els dos «cacauets» que amollaren, ens amagàrem al celler i quan sortírem no hi vèiem, de tanta pols que hi havia pel carrer».
(Coloma Julià, Ll.de P.en A, 442)
Els «viatges d’estudis» com a excusa
Miquel Cardell, a la seva secció «Quaderns del Fum Major», sempre plena de comentaris d’actualitat, dedica una sèrie de reflexions, com no podia ser d’altra manera, als «famosos» «viatges d’estudis» que han ajudat a escampar la COVID. Entre d’altres coses, diu: «La veritat és que la imatge d’uns joves que pretenen ser tractats com adults però llavors donen la culpa a que ‘no els han obligat a dur mascaretes’ és trista. La imatge de responsabilitat, i de curtor, és esgarrifadora. Perquè no es pot dir que no hagin estat advertits mil vegades. Però el fet és que han vengut a Mallorca a engatar-se, fer botellada i mirar de ‘pillar cacho’. I el fet és que quan les coses s’han començat a embrutar i s’han pres mesures per a protegir de la seva temeritat el conjunt de la societat han reaccionat majoritàriament amb un atac de potadetes de criatura malcriada d’edat mental de tres anys. Les destrosses i la brutícia que han deixat a l’hotel de quarentena, un hotel molt millor que els que s’havien pagat, diuen tot el que necessitàvem saber d’ells. I les acusacions de segrest! I unes famílies que en plena pandèmia paguen un viatge així als fills i tenen els sants dallons de fer el numeret quan els apliquen mesures de seguretat i demanen l’habeas corpus amb una frivolitat absolutament cunyadística. Deu ser que el dret de les criatures d’engatar-se a Mallorca val un brot que ja ha emmalaltit un parell de milenars de persones i que acabarà matant-ne alguna. Per no entrar a demanar-nos com pot afectar la sacrosanta imatge turística».
També, lògicament, n’hi ha per als pares i el sistema: «Són aquests pares que no han tengut la responsabilitat d’educar, és un sistema social que considera que la prioritat és alliberar els joves de vexacions tan insuportable com exigir que aprovin, que es captenguin amb un mínim d’educació, que assumeixin les conseqüències de les seves decisions. Ai pobrets! no fos cosa que els creem un trauma. Ja aniria bé, si no fos que la vida consisteix bàsicament en una sèrie de traumes, d’obstacles, de frustracions i patiments que s’han d’enfontar i superar; que la vida no els sobreprotegirà ni aviciarà com els papàs i la publicitat de consum i la pedagogia pseudoprogre infantilista i la beateria políticament correcta. D’enfrontar-se als traumes, les dificultats i les frustracions, que són segures, de menjar morena i pixar sang també se n’ha d’aprendre. I no em sembla el cas. Podem començar a contractar psicòlegs d’urgència per cada vegada que aquestes criaturetes es trenquin una ungla. Llavors, quan la vida els suspensgui allò que entre tots els hem fet creure que aprovaven de regal, pot ser es giraran a la primera Ayuso o el primer Trump que els prometi felicitat barata i solucions fàcils. L’aviciadura sol acabar així de malament».
Damià Huguet
Encara, al mateix escrit del comentari anterior, llegim: «Aquest 18 de juliol es compliren 25 anysd e la mort de l’amic poeta i editor campaner Damià Huguet. Rellegesc el seu més que recomanable, bell, llibre de proses periodístiques i memorialístiques ‘Les fites netes’, fa poc reeditat, i hi trob un text on rememora «Una anada a Llucamet». Hi descriu el camí de sa Torre, l’encís d’uns paisatges ben nostres. Però el final d’aquest bell text escrit fa més d’un quart de segle, ens hauria de remoure com una galtada:
‘Els penyals que brodaven la costa tenien l’encant que la mediterrània dona a tot allò que és seu; quasi els sentia alenar i pensava que fa dos mil anys devien ser igualment com jo els veia i que la mar, i el sol, eren els mateixos. Però d’això ja fa quinze anys, i d’enguany, que hi he tornat, m’estim més no parlar-ne, perquè n’assassinaria més d’un’.
Hi pens mentre vaig a Campos per l’autopista de progrés, i entr a la vila campanera per un paisatge que té la desolació sense pàtria dels polígons industrials».
(Miquel Cardell, Llucmajor de Pinte en Ample, 442, VII-VIII ’21)
