Este sábado se ha celebrado en el Salón de Plenos del Consell de Mallorca la sesión de constitución de la nueva Corporación en la que se ha elegido a Miquel Ensenyat como nuevo Presidente gracias al apoyo de los 18 consellers de los grupos Més per Mallorca, PSIB-PSOE y Podemos.
El acto ha contado con la presencia de la recién elegida presidenta del Govern, Francina Armengol, la presidenta del Parlamento de las Islas Baleares, Xelo Huertas y el alcalde de Palma, José F. Hila, entre otras autoridades civiles y militares
[colored_box color=»blue»]Discurso de Miquel Ensenyat:
Honorables conselleres i consellers, digníssimes autoritats, ciutadans i ciutadanes, amigues i amics,
Quan jo era petit, a Sóller, al cunvent allà on anava escola, hi havia una capellà de Navarra que sempre mos deia “en tiempo de Melones, ni misas ni sermones”. I de melons ja n’hi comença a haver de bons. Ja fa una estona que som aquí, hi ha molta gent dreta, fa calor, permeteu abusar just un poc més de la vostra confiança i deixau-me dir-vos just unes paraules que surten més des cor que des cap.
Anys enrere, o inclús mesos enrere, mai m’haguera passat pel cap ser President del Consell de Mallorca, com tampoc al seu dia ser Batle d’Esporles, i ho he estat 10 anys. Son d’aquelles sorpreses que et dona la vida, aquells reptes que mos planteja i que avui jo he acceptat amb humilitat, i també amb una certa por de no ser capaç de complir amb les expectatives que molta gent ha dipositat damunt la meva persona. Aquests dies estic revivint tot aquell caramull de sentiments, d’emocions, aquella barreja de por i d’il·lusió que vaig viure els primers temps en que vaig ser batle d’Esporles. I precisament el dia que em varen investir batle per primera vegada, vaig contar un conte que m’agradaria compartir avui un altre vegada amb tot vosaltres. Algú va dir que els contes serveixen per que els infants es dormin i les persones adultes ens despertem:
Conta la historia que a l’entrada d’un poble, podria ser qualsevol poble de Mallorca o qualsevol poble del món, hi havia una dona vella, recolzada damunt el seu gallato, mig asseguda damunt un paretó.
Amb això es va atracar un viatger i li va demanar a aquella dona: com és aquest poble?. I com és el poble d’on veniu?, va contestar-li aquella dona immediatament.
Uf, jo venc d’un poble de gent molt trista, sempre de mal humor, tothom desconfia i parlen malament l’un de l’altre, tothom mira per ell! Per això me’n vaig anar. Idò va contestar sa dona vella: podeu passar de llarg perquè aquest poble és ben igual que el vostre.
Poc temps després va tornar a passar un altre viatger, i una vegada més es va atracar a aquella dona i li va fer la mateixa pregunta, com és aquest poble? I ella va tornar respondre de la mateixa manera que ho havia fet al primer viatger, i com es el poble d’on veniu?
El poble d‘on venc, respongué el viatger, és un poble de gent extraordinària, de gent feinera i de gent alegre, vaig fer grans amics allà i me va sabre molt de greu haver de partir,. Tenc grans records que m’acompanyaran sempre!. Idò va respondre la dona: entrau, entrau, que aquest poble és com el vostre!
Això vol dir que el poble no és ni més ni manco que l’experiència que hom hagi tengut d’ell mateix.
El poble d’on jo venc. Els pobles d’on jo venc. Son pobles petits on la gent es crida pel seu nom, on la gent es coneix, es valora i s’aprecia pel que és, i no pel que pensen o pel que voten, o per on hagin nascut, o a qui resin, o de quin sigui el color de la seva pell, o inclús amb quina llengua parlin.
És gent orgullosa de ser qui és, que estima la seva cultura, les seves tradicions, les arrels, la seva terra. Gent que necessita de trobar-se, de fer festa, de riure plegats o de plorar plegats, perquè a la vida a vegades també s’ha de plorar. Gent que no resta ancorada en un passat, sinó que mira de cap al futur sempre amb optimisme i valentia, i es capaç de reinventar-se cada dia.
Gent acollidora que obri les portes de casa seva de pinta en ample i sempre sap oferir el millor que té. Gent oberta al món sencer i compromesa amb altres pobles d’indrets llunyans.
Gent que estima especialment els infants i en té una cura especial, i també de les persones majors. Gent molt preocupada, sobretot d’aquells que més ho necessiten, d’aquells que més que ningú necessiten d’una oportunitat.
Si el vostre poble, és com el meu, entrau, entrau, que aquí és casa vostra!
Moltes gràcies, salut i molts d’anys! [/colored_box]
