Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Coanegra i d’altres)
Aurora Picornell i la Música
La biografia d’Aurora Picornell, de David Ginard, «esmenta els textos de Francisca Bosch, que escriu que els veïns recorden que la família d’Aurora i ella mateixa tocaven, els vespres d’estiu, a la terrassa davant el mar. Cantaven acompanyant-se de guitarres i bandúrries. En una família on llegir era veritablement important -el seu pare tenia una biblioteca selecta a casa- cal pensar que la pràctica musical també ho podia ser. I així era.
Hi ha també, el testimoni de Llibertat Picornell: Tocava la mandolina, ella va tenir les seves inquietuds artístiques. Encara record una escena familiar. Al vespre, després de sopar es posaven a assajar, ella amb la mandolina, mon pare amb la guitarra i el meu germà Joan també amb la guitarra; la meva germana Juanita amb el llaüt. Els quatre formaven part d’un grup de músics, d’una banda de bandúrries que dirigia Fontbernat. Cada vespre tocaven el mateix, ‘El anillo de hierro’ i encara me sembla veure Aurora, que llavors tenia setze o devuit anys, queixant-se perquè sempre tocaven la mateixa peça» (…)
(Bàrbara Duran, Cent per Cent, 966, 18 XI ’22)
Beneficis del judo
Pep Mascaró (Manacor 1957) és entrenador nacional de judo i cinturó negre amb vuitè dan dona molta importància a l’actitud dins el tatami: «Els infants hiperactius, en el judo hi troben una forma de descàrrega d’energia, les persones majors amb depressió tenen més seguretat en ells mateixos, els infants tímids hi troben agombol i companyia. Els beneficis del judo en aquest sentit són molts i per això hi ha escoles que aposten pel judo si hi ha infants amb qualque problema».
(Antoni Riera, Cent per Cent, 966, 18 XI ’22)
Fusta i mobles
Joan Castanyer (Sóller, 1924) ha dedicat la seva vida a treballar la fusteria. Segons ell: «Tota la fusta té el seu encant. Allò que has de fer és saber-te adaptar a les possibilitats de cada fusta. Per exemple, el roure és per fer un tipus de moble i l’olivera és per fer detalls i coses petites. Mai faràs un dormitori complet d’olivera, però de roure, sí».
(Cati Aina Oliver, Sa Veu, 1750, Sóller, 18 XI)
Òpera sobre l’Arxiduc
Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i en Història e l’Art per la Universitat de les Illes Balears, Antònia Marquès Albertí, es va especialitzar en disseny de complements al ‘Fashion Institute of Technology’ de Nova York. Ha dissenyat el vestuari de l’òpera de producció mallorquina ‘L’Arxiduc’. Així contesta a la qüestió sobre aquest projecte: «L’Arxiduc és la primera òpera co-produïda el Govern de les Illes Balears i l’Orquestra Simfònica. La música és del compositor Antoni Parera i està basda en el llibre de Carme Riera ‘Les últimes paraules’, que va sobre la vida de l’arxiduc Lluís Salvador, un personatge molt important per les Illes Balears, i sobretot per Mallorca, on va viure durant molts d’anys (…) Així com en aquell moment l’Arxiduc va posar Mallorca en el mapa europeu, aquesta òpera ho farà ara en l’àmbit musical.
Els músics són de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, que co-produeix l’òpera, i el cor és del Teatre Principal. En el repartiment hi ha molts cantants mallorquins, però també d’altres d’àmbit nacional. Serà molt espectacular perquè a sobre de l’escenari hi haurà molt de nivell».
En referir-se concretament al vestuari, indica: «Hem de tenir en compte que el vestuari és d’època, de finals de segle XIX i principi del segle XX, l’Arxiduc va viure de mitjans de segle fins a 1915. El primer que faig és llegir el llibret, i a continuació documentar-me sobre l’època i en aquest cas, com que hi surten personatges reals, em documento específicament sobre ells, no només a nivell d’imatges, sinó també intento saber qui eren i què s’ha escrit sobre ells, i recullo tota la informació que em pugui desvellar quelcom sobre la seva personalitat, per imaginar com anirien vestits en el seu moment. Amb tota aquesta informació plantejo com han de ser aquests personatges, però també tot el conjunt, tenint en compte qualsevol detall, les sabates, els botons o els punys de les camises. Amb tot això dibuixo els figurins».
(Carme Contestí, Sa Plaça, 423, Inca i comarca, 25 XI)
Topar els polítics
«La ‘comandera’ impedeix la reforma de la Llei Electoral, en el sentit que els presidents i presidentes de les institucions públiques no puguin estar més de vuit anys (dues legislatures) ocupant els màxims càrrecs, com succeeix, des de fa molts d’anys, als Estats Units amb la figura del president.
A Espanya, els presidents i presidentes de la nació i de les comunitats autònomes, intenten enternitzar-se en llurs màxims càrrecs «fins que la mort els separi» en forma de vots perduts a les urnes.
Clar que hi ha altres excepcions, com les mocions de censura que generalment no prosperen o dimissions per motius de salut o per corrupció (…) cap polític o política hauria d’estar més de dues legislatures presidint una institució pública, ja que corren el risc de creure’s propietaris del ‘solar’. I després, passa el que passa».
(Gabriel Veny, Sin Rodeos, Manacor Comarcal, 1893, 26 XI)
Popularitat i xarxes socials
«Qui no s’ha preocupat mai del ‘què diran’? El tema de la popularitat ha estat sempre una de les preocupacions que han tengut els adolescents(…)
Certament, la popularitat és una necessitat que condiciona el nostre comportament. Molts de nosaltres vestim d’una manera determinada perquè pensam que ens farà ser més acceptats més fàcilment per la societat i en descartam una altra malgrat que ens agradi més per no ser pàries. També evitam determinades conductes perquè creim que ens poden catalogar com a ‘friquis’. De la mateixa manera, moltes vegades no mostram determinats sentiments perquè la societat espera que ens sentim d’una altra manera. En alguns casos fins i tot algunes persones modifiquen la seva forma de xerrar per encaixar millor.
Avui dia el tema de la popularitat ha adquirit una dimensió molt més immensa per als adolescents que el que va ser a la nostra era, ja que les xarxes socials han canviat les regles del joc. Abans, els adolescents només s’havien de preocupar de la seva popularitat quan es relacionaven amb els seus parells: a l’escola, quan sortien amb els amics, quan anaven a un campament… Però, ara mateix, la visibilitat de les persones és constant i han de tenir cura per igual de la seva presència física com de la digital per poder satisfer aquesta necessitat de popularitat(…)
No podem oblidar tampoc que dins aquest entorn de les xarxes socials han proliferat una sèrie de persones que, ens agradi o no, poden tenir molta influència com a models de comportament; són els ‘influencers'(…) que són seguits pels adolescents en principi per cercar un poc d’entreteniment, però l’admiració generada evidentment pot marcar el seu comportament. No són tan diferents dels famosos, que nosaltres admiràvem en el passat, la diferència és que avui dia és fàcil dur-los dins la butxaca» (…)
(Valentín Estefano Ruiz Ruiz, Coanegra,424, Santa Maria del Camí, XI ’22)
