Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Bellpuig, 1081)
Cabots
Des de fa uns anys es duu a terme un projecte de seguiment de les colònies d’aquestes aus (‘Delichon urbicum’) a Mallorca, gràcies a voluntaris que controlen els nius d’alguns llocs. Després d’aquests anys, ja se veuen algunes tendències en els llocs on s’han fet censos regularment. És molt fàcil, intuïtiu i divertit, no fan falta coneixements ornitològics especials i se pot fer en grup o en família si voleu. A la vegada, les dades són molt importants, no només per saber on estan els nius d’aquesta espècie i com van evolucionant, sinó també per ajudar a la seva conservació i evitar que se puguin destruir».
(Bellpuig, 1081)
Cavalls i trot
Juanjo Cladera González (Artà, 1976) dirigeix l’empresa Comercial Cladera, de Manacor. Darrerament el seu cavall Jaragadi CL ha guanyat el Gran Premi Nacional de Trot. Ens explica qui és aquest cavall: «És un poltre molt noble, criat i entrenat per Joan Cladera, nascut a Artà i fill de Maharajah i Nadiva CL. Tot comença amb la compra, fa 30 anys, d’una egua de Dinamarca, coberta per un semental també danès, que mon pare va comprar perquè va veure en ella un calc d’una altra egua que teníem a Carrossa. Va fer quatre pollins. Dels quatre, l’única egua era Dadiva CL. Més endavant vàrem anar al Grand Prix d’Amèrica, que es fa a París, i d’allà vàrem dur semen congelat amb la botella de nitrogen de Ganymede, i el vam donar a una egua anomenada Dadiva, qui va parir Nadiva CL, que és la mare del campió Jaragadi CL, fruit del creuament amb Marajah».
Explica també quina és la feina de l’entrenador, el seu pare: «Mon pare va aregar Jagaradi CL a l’any i mig. Ell tot sol. I des llavors mai s’ha aturat de fer-li feina. Cada dia. A les 6 del matí entrena en Jaragadi, plogui o nevi, alimentació mesurada, serveis sanitaris, massatges, cures i un llarg etc. I sobretot molt d’amor. Quilòmetres exactes, analítiques, prendre la temperatura a diari… Autèntica devoció, i una feinada. Té un home que l’ajuda amb les quadres i amb les fregues d’arnica».
També conta com s’arriba a guanyar un Gran Premi Nacional de trot: «El Gran Premi és la carrera que tots somniam de guanyar des de petits, i quan es fa realitat costa de creure. Feina, molta fe, constància i sort. Ja ho he dit abans, mon pare n’és el màxim responsable. Jaragadi sembla una bèstia sobrenatural. El campaner Antoni Valls un menador experimentat que ha sabut entendre el que volem. I la sort s’ha posat ara del nostre costat, perquè a la pista hi ha autèntics professionals i cavalls espectaculars».
Així explica d’on surt la seva passió pel trot i pels cavalls: «Del meu padrí, l’amo en Josep de Carrossa. L’any 1959 ja va guanyar el Gran Premi Nacional amb Ca Quir Vin. Ell em va fer un tibulet i me’l posava al costat de Tornade of France perquè era una egua molt grossa i jo no hi arribava, i així li podia posar les cabessades».
(Antoni Colomer Llobera, Bellpuig, 1081)
Supremacisme
El periodista Miquel Piris exposa diversos casos, viscuts en primera persona, sobre la idea d’alguns que es creuen millor que els altres perquè un són cosmopolites i els segons pertanyen a un determinat poble. Òbviament, també treu l’exemple de madò Hansen, aquella organitzadora de l’Ajuntament de Palma que va afirmar que les persones del camp no devien saber què era una lesbiana. Per aquest motiu en demana la dimissió, igualment que la de la regidora Vivas; extrem que el batle Hila no ha duit a terme, a l’inrevés.
Miquel Piris acaba reivindicant la Part Forana de Mallorca i clou l’escrit dient «No només hem d’exigir que ens tractin de manera digna als foranis, també ho hauríem de fer nosaltres mateixos».
(Bellpuig, 1081)
El «Moviment»
Alguns paràgrafs de les ‘Memòries’ de Magdalena Amorós Ginard, de can Capblanc, són dedicades al desembarcament de Bayo i al temps de guerra i postguerra: «Quan varen desmbarcar els rojos a Son Servera era es mes d’agost. Un dia mos vàrem aixecar amb so renou de ses bombes, ses portes tremolaven, mos vàrem assustar molt i mos n’anàrem a Son Bieu, a ca sa padrina. Des d’allà dalt se veien els avions, que eren dels antics, de quatre ales.
Allà vàrem estar mirant i sentint ses bombes. Estàvem tots molt assustats… així uns quants dies.
Vengué gent que en fugia, especialment de Son Servera. També sa nostra família de Palma, perquè allà hi havia bombardejos (…) Hi varen romandre una setmana i amb ells se va acabar s’anar a ca sa padrina a veure ses bombes (…)
Durant els primers anys no podíem vendre ses ametlles (…) De tot d’una no podíem vendre ni ous, ni pollastres ni conills. Als que tenien un cavall o un mul bo, els ho requisaven. Els que tenien molt no tenien res, tot era ‘por la Patria’. Ses dones que tenien joies, les donaven ‘por la Patria’. Els que tenien blat un any l’havien de dur a Manacor (…) A munpare li sabia molt de greu haver-lo d’entregar i no tenir blat per noltros. No hi va anar. Mos posaren una multa, però vàrem tenir es blat i no va haver d’anar a Manacor.
El problema era que no podíem fer farina. Els que tenien molí, el tenin precintat i tampoc en podien fer. Varen ser temps de moltes prohibicions, arribàrem a fer oli d’ametlla, pa de maís i de civada. Molts no en tenien cap casta, de farina.
El que fessin, ho havien de fer aviat, d’amagat i de vegades a les fosques. Munpare va anar a moldre blat per tenir un poc de farina, a una màquina de moldre pebre bo (…) Rodaven a mà, com una màquina de capolar de ses matances. Ell tenia una botiga a la vila. Havia de moldre un dia que no hi havia veïnats, qualsevol l’hauria pogut acusar. Tot estava prohibit».
(Bellpuig, 1081, Artà, 24 VI ’22)