(Perfil ampliat per a «Dinarets amb Personatge»)
Biel Massot i Muntaner.-
Pablo Mielgo Carrizo (Madrid, 1976). S’inicià en el món musical als 3 anys estudiant solfeig i piano. Amb el temps va ampliar estudis i es va dedicar específicament a la direcció d’orquestra … Avui és director artístic i musical de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears (OSIB) desde 2014, i des de 2020 de ‘Symphony of the Americas (SOTA). Casat amb una violinista mig alemanya, mig austríaca, tenen una filla. Viuen a Santa Maria del Camí des del 2020.
Arran del seu nomenament com a director de l’OSIB fixen la seva residència a l’illa, primer a Sant Elm, i posteriorment a algun altre lloc, fins que el 2018 decideixen venir a Santa Maria. Explica, amb molta desimboltura i sense cap embut, que «vàrem fer el procés típic del ‘foraster’: primer col·locar-se devora la mar, i després anar entrant per endins fins arribar quasi al centre de l’illa; la millora és meravellosa».
Coneixien el Mercat dominical santamarier -«ens encantava -en expressió seva- i solíem venir cada setmana»; amb el temps veuen algunes cases, fins que el 2020 varen aconseguir la que tenen, just davant l’església.
Addueix unes qüestions pràctiques per a aquest canvi, com és el cas del tren per anar i venir de Palma i, especialment, perquè el poble mantén vives una sèrie de tradicions mallorquines, cosa que aprecien i valoren moltíssim.
Gaudeixen de la vida de poble, de la natura dels voltants, poder sortir tant si és a Coanegra, com si és a la zona de vinyes de l’altre costat.
Troba que és un poble que mantén i cuida totes les festes, amb fondes tradicions, com els balls tradicionals.
I llavors, diu, la gastronomia. En concret fa referència a Sa Sínia, can Polit, can Beia, Va d’arròs, es Racó d’en Jaume, can Barry i esmenta especialment el Deli, un restaurant israelià a prop de ca seva, que els encanta.
Comenta que tenen dos forns que considera fantàstics. Com també hi troba l’església parroquial, sobretot per la seva arquitectura; i, a més a més, li agrada molt l’orgue, del qual opina que sona molt bé. També esmenta la botiga de can Franco, d’on destaquen els productes de la terra i adesiara els encanta berenar-hi.
A tot això, cal afegir que considera un luxe que puguin anar caminant als llocs que interessen a una nina com la seva filla: tant l’escola de Música com l’escola internacional Montessori. Especifica que es tracta de luxes que quan viatges molt per qüestions laborals, te n’adones de la seva importància i de la qualitat de vida que aporten. En aquest sentit concreta que pots anar a fer un cafè a la plaça, acompanyar la teva filla a l’escola de Música; quan et canses d’estudiar surts a fer un passeig… i fins i tot, si t’entra el que anomenaríem ‘una crisi comercial’ pots arribar fins al Festival Park.
La idea, avui per avui, és quedar a Santa Maria, ja que ho qualifica de perfecte en molts de sentits.
Degut a la seva activitat professional té molt poc TEMPS lliure i el dedica a la seva família, cosa que considera alhora un deure i una passió, molt en concret a la seva esposa i a la seva filla.
D’altra part, i tractant-ho de més banal, assegura que li agrada molt i li interessen tant la tecnologia com les arts, especialment les manuals. També això té relació amb el seu ofici, el qual considera artesanal.
Sobre el fet de sentir ADMIRACIÓ per algú assegura que aquesta pregunta no hagués tengut la mateixa resposta fa uns anys, però des de fa uns vuit anys, arran de la concepció de la seva filla, sent una gran admiració pel seu pare i la seva mare; se n’ha adonat que ha tengut molta sort i assegura que si és aquí a on és avui en dia és gràcies a ells.
Parlant del tema agraïment li revenen els records i encara afegeix dues mestres a la llista de gent admirada: Teresa Fuster, que fou la seva primera professora de piano, la qual li ensenyà molt del que sap ara, i Almudena Cano, que li va ensenyar a estimar la professió i a prendre-la amb rigorositat. Per desgràcia, afegeix, les dues ja no hi són.
Finalment comenta que, per la seva professió, ha conegut molts personatges, relacionats amb el món de l’Art; molt sovint ha comprovat que l’Art s’hi pot reflectir, però em el fons no té res a veure amb la persona real, fet que, a vegades, pot resultar decepcionant.
De tot plegat, insisteix, fa deu anys hagués dit altra cosa totalment diferent.
Amb el CINEMA s’hi duu molt bé; assegura que, en general, li encanta. Li sembla un art fascinant. Comenta que ha tengut la sort de viure a Los Angeles i ha tengut la sort de conèixer des de dintre la fantasia que suposa la visió d’un film a partir de la mentida que realment és.
Amb tot, si hi de triar de triar prefereix el teatre, per la part humana que suposa, pel directe. Però des de dintre, per la fantasia, es queda amb el cinema.
Si ha d’agafar un estil, sent passió pel genere clàssic, dels anys 40 50 i 60. Entre una sèrie, li encanta especialment Chaplin.
Malgrat tot, es considera eclèctic, i li agraden moltes coses.
Entre els films, destaca ‘Limelight -Candilejas-‘ entre d’altres coses perquè troba que la música és increïble, i endemés per tot el que aporta Charles Chaplin: la tendresa, la tristesa, lo còmic, el somriure… per la combinació de tot.
També li agrada ‘Casablanca’; troba que és una icona, li encanta.
Destaca també John Ford, juntament amb títols seus com podrien ser ‘La diligència’ o ‘La conquesta de l’Oest’.
D’entre les pel·lícules actuals li va agradar molt ‘El llop de Wall Street’, de Leonardo di Caprio.
Pel demés, en podria dir mil…
Entre els actors li encanta Robert de Niro, i més enrere esmenta John Wayne i -ja ho ha dit- Charles Chaplin.
Les seves actrius són Ava Gardner, July Garland, Julie Andrews -especialment a ‘Somriures i llàgrimes’-, Audrey Hepburn i encara més…
Si hagués de triar algun LLOC per néixer, viure i/o gaudir no ho dubta un segon: Mallorca, sense cap dubte. Considera que els mallorquins som molt privilegiats i no som conscients de la meravella on ens ha tocat néixer i viure.
A part de la Música li agraden altres ARTS: Li encanta el teatre, especialment el teatre musical.
I també li agrada molt -tot i que la veu amb distància, i no té cap capacitat envers ella- l’escultura, ja que li sembla un art especial, com tot el que és treball manual. En aquest aspecte li criden molt l’atenció els mestres artesans de la fusta, perquè treballen les coses amb la mà, tot i que ja en queden pocs. Evidentment, admira els luthiers, pel que suposen d’artesans i creadors d’instruments musicals.
Parlant de MÚSICA, sense comptar la clàssica, li agrada molt el jazz, el musical, el pop, més concretament el pop anglès… Confessa que no està tancat a res… Li crida l’atenció tot allò que que pugui arribar a la gent; no vol dir que si senti atret necessàriament, però considera que el fet d’arribar a algú vol dir que aquella determinada forma d’expressió musical té alguna cosa.
Dins l’art urbà -especialment en el món del grafitti- hi ha trobat veritables obres d’art. Insisteix que no està tancat a res.
I acaba dient que, en el món de la cultura popular, sent admiració pels glosadors, veritables artistes de la paraula.
Quant a COMPOSITORS tampoc no té cap dubte: Johann Sebastian Bach «perquè és el pare de tots nosaltres».
Si parlam d’ÈPOCA es decanta pel classicisme, perquè creu que és el moment on es desenvolupa el llenguatge de l’orquestra i quan es posen les bases de moltes coses que arribaran després. Li sembla cert que el classicisme és l’origen del simfonisme.
Nomena un cantant en especial: Frank Sinatra; i la cançó -òbviament- és ‘My way’.
En música clàssica, sent passió per la ‘Novena Simfonia’ de Beethoven, «això ho tenc clar», reconeix.
Si s’hagués de quedar amb alguna PERSONA seria amb la seva esposa, perquè assegura que la seva vida és fàcil amb ella, feliç i simple; té pau, amb ella, i això ho valora molt.
Parlant de GASTRONOMIA, l’arròs, en qualsevol de les seves versions, li encanta; des del blanc, a la cubana, paella, pseudopaella, arròs brut…
També li agrada molt el que sigui producte natural, simple. Considera que un bon producte fresc i a la planxa, sigui carn, peix o marisc resulta fantàstic… Li sembla un privilegi que els mediterranis, i en conjunt els espanyols, puguin gaudir de tot això i que no es valora en la seva justa mesura fins que surten a fora.
El seu plat, amb tot, seria la paella, ja que, ben feta i sigui del que sigui, li sembla la genialitat major que s’ha inventat.
Ell cuina, però com en altres temes, té poc temps per dedicar-hi… amb tot, parla de les seves realitzacions en relació a la truita de patata, la carn metxada a la pruna, i el pollastre a la cervesa, entre d’altres… Quant a saber-los fer ho atribueix directament als ensenyaments de la seva mare.
Pel que fa a ESPORT, en algun moment s’ha dedicat al pàdel, però ara no pot per qüestió de genolls i de professió… Això sí, procura caminar i realitzar altres moviments i coses que no suposin cap risc per «un pobre director d’orquestra» comenta divertit.
Quant al seguiment d’esports es decanta pel futbol, sobretot pel Reial Madrid, el qual segueix des de petit.
En relació a la LECTURA li interessen els clàssics, especialment del segle d’Or; li agraden molt Cervantes o Shakespeare.
D’altra banda confessa una atracció especial per la Bíblia, sobretot l’Antic Testament, que li sembla extraordinari, ja no creu que hi hagi un llibre que reflecteixi millor la condició humana.
Quant a poesia es decanta per García Lorca, per tot, creu que és algú que recull molt bé l’essència andalusa, però també el sentit de l’ ésser humà… Troba que, en relació a passions encerclades dins la paraula, és un geni.
La seva relació amb els VIATGES no deixa de ser curiosa. D’una part ho arriba a agafar com una obligació, degut a la seva professió, però precisament per això també resulta que coneix millor cert llocs que si hi anàs exclusivament en pla turisme. Considera que quan vas a algun lloc com turista, en general, hi vas com enganat, t’ensenyen les coses que són boniques, però no tens contacte amb la realitat del lloc.
D’altra part, considera que viatjar i conèixer món i gent seria la solució a molts problemes d’aquest món; posa l’exemple d’haver anat al Marroc, al sud d’Àfrica, a Sud-Amèrica… coneixent-los, havent estat a ca seva, i havent-se sentit molt ben tractat, diu que li seria molt difícil rebutjar algú que vengui d’aquests llocs…
Conclou que, al marge de religions i ideologia, l’ésser huma és molt similar i creu que hi ha més bondat que maldat.
La seva professió l’ha duit pràcticament per tot el món… amb tot li falta la Índia -on pot ser que hi vagi en dos anys- Tailàndia o Kènia; també li fa curiositat Canadà…
Si hagués de destacar un viatge, seria la vegada que va anar a dirigir a Qatar, que fou quan va conèixer la que seria la seva esposa; aquesta sí que va ser una vegada especial.
Com a VIRTUT diu que intenta escoltar, tot i que no sap si ho aconsegueix.
Quant a DEFECTES reconeix que n’hi ha varis… entre ells, el treball, allò que hom pot anomenar l’alcoholisme en el treball, perquè troba que és un punt d’egoisme molt gran, ja que t’impedeix dedicar temps als teus.
La millor DEFINICIÓ d’ell mateix diu que seria que es tracta d’una persona oberta a descobrir coses, sense massa pretensions de ser reconegut i que ha tengut molta sort, i que, tant de bo, segueixi tenint-la.
L’EXPERIÈNCIA que repetiria, en general, és la vida que ha tengut.
Quant a l’experiència que considera més impactant no parla d’una cosa en concret, sinó d’un període, quan va sortir fora d’Espanya a estudiar; era molt jovenet, experimentar els sentiments i conèixer diferents coses, que no resultaven tan bones com es pensava; comprovar que el món és molt gran i que hi ha que treballar molt. Aquest fou el seu primer període londinenc.
D’altra part, considera que no hi ha res que li agradàs ESBORRAR del record: «Ho assumeixo tot i hi ha una sèrie de coses negatives que m’han fet créixer, tant les que he fet malament com les que m’han fet dolentes.
La seva gran IL·LUSIÓ és seguir fent el que fa.
Els graus més elevats de la seva escala de VALORS són la sinceritat, la bondat i la generositat, així, juntes; perquè considera que les tres coses plegades es molt difícil trobar-les, de cada vegada més.
A les persones que l’ENVOLTEN les demana que l’acceptin com és i sobretot que li diguin la veritat sobre les coses que no els agradin, ja que si es pot millorar s’ha de procurar fer-ho.
El seu PARTIT polític ideal ara no existeix. Assegura que seria el que tengués sentit comú, tenint en compte la seva gran passió per les persones i no per les organitzacions.
Contempla la NATURA com un miracle del qual pensa que no en som conscients. I especifica que ho diu en dues vessants: el que ens rodeja i el nostre propi cos; malauradament considera que no cuidam ni una cosa ni l’altra.
Amb MARRATXÍ hi té una relació directa i propera, ja que des del moment que viu a Santa Maria del Camí, coneix el municipi com a veïnat, i sovint va a comprar a Pòrtol. Li agrada especialment la sensació de barriada, de poble, que encara queda a Marratxí en alguns llocs.
La seva ENTREVISTA concreta hagués estat amb Johann Sebastian Bach. Li hagués encantat conèixer-lo; encara més, li hauria entusiasmat, sobre tot per conèixer la vida del Mestre de Leipzig, de l’artesà de la Música, conèixer el seu dia a dia… i, bàsicament, li demanaria: «Com ho fas?».
Per acabar respon a pregunta que li feu l’anterior personatge encadenat, Pedro Vidal:
PV- Què te queda per fer com a professional? quina ‘espineta’ tens pendent?
PM- Dirigir un teatre d’òpera, gènere que és la meva gran passió. No es tracta de dirigir òpera, sinó un teatre (especifica tot seriós).
Si voleu veure aquest mateix perfil/entrevista amb els corresponents enllaços directes, anau a: https://www.marratxipedia.com/aproximacio-a-06-pablo-mielgo-director-dorquestra/
La crònica…
Dinaret amb… PABLO MIELGO
M.D.R.-
El dia es mostra inestable, si bé no plou es deixen veure niguls perillosos.
És estrany però arrib a la trobada la primera. Encara no ho sabem, però ens espera un encontre nutritiu i bell, al voltant de la música, sense música.
Passarà una estona fins a l’arribada dels següents convidats. A la tercera timbrada arriba en Pablo. Es presenta proper, somrient, obert, senzill. Amb un no res ja hi som quasi bé tots i començam amb els snaks, les olives coentes, el vermut, el palo, … el que vengui de gust.
En Pablo es decanta per l’aigua, “encara queda molta jornada”.
En Pablo parla amb tanta tranquil·litat de la seva feina que fins i tot la fa fàcil. “Paciència, molta de paciència”, part de la seva fórmula.
Imagín que és la curiositat que fa que, a un moment determinat, la conversa sembli un interrogatori. En Pablo, en les respostes, continua traspuant la mateixa pau i tranquil·litat que mostra des de la seva arribada. De tot, a mi el que em queda clar és que formar part de la Simfònica s’acosta a la imatge, que jo pugui tenir, d’un miracle. Per entrar a la Simfònica, els músics s’enfronten a una oposició, per a la plaça convocada, oberta al món sencer, davant un tribunal de 17 membres i a cortina tancada. “No sabem a qui estam
escoltant”.
La conversa continua i mentre, gaudim dels entrants: truita de ceba, coca de trempó, rodanxes de botifarró coent amb galetes artesanals de botifarró.
Parlam d’un món desconegut, pels que sols som i gaudim com a espectadors. “El que hi ha més enllà, el que no es veu, no són només hores i hores d’assaig. Són vides senceres entregades a la música. Podem estar parlant de vida sense infància tal com la imaginam, com la coneixem”. Resulta dur quan ho escoltes. Molt difícil imaginar què suposa aquesta realitat.
Com a director, tenc la sensació que en Pablo es delecta. “No deixa de ser una gran família i com a tota família també té les seves peculiaritats”. Una vegada més la recepta d’en Pablo és la paciència. I ell en traspua, de paciència. No resulta difícil imaginar la seva capacitat tranquil·litzadora.
Continuam amb l’arròs d’avui, compartim una paella mixta. “Deliciosa, molt bona…“ afalagaments pel cuiner.
També faran part de la conversa altres temes ben diferents. Algun una mica dolorós: com ens desprenem del territori només tenint en compte el preu. “Què pensarem quan les properes generacions no puguin ni arribar a adquirir ni a gaudir de la casa dels padrins?” La pregunta és d’en Pablo, els demés restam muts. No hi ha respostes. I encara queda temps per tornar a parlar del món de la música i en Pablo llança una altra pregunta.
“Quina música no morirà mai?”, una mica bocabadats quedam quan comparteix que les cançons més sonades a Spotify són ‘Yellow submarine’ i el segon moviment del ‘Concert d’Aranjuez’.
L’esglai gustatiu definitiu vendrà amb les postres, del forn del Pla de Na Tesa ensaïmada de xocolata negra i cardenal en pastissos.
Una altra jornada enriquidora. Gràcies Pablo, per venir i per compartir.
Les opinions dels assistents
«Muchísimas gracias por todo el ‘cariño’ y la pasión demostrada. Y sobre todo por la paella tan bien hecha. Un abrazo y por muchos años». (Pablo M, Sta Maria)
«Qué honor compartir mesa con dos personas maravillosas: Pablo Mielgo y Cristina ‘Simfònica’… Sois únicos! » (Pedro V, PM)
«Estimat, sempre seràs un gran amic, una gran persona i és un plaer poder estar amb tu. Una forta abraçada» (Cristina M, PM)
«Aconseguir fer aquestes trobades, amb tan bon dinar, tan interessants comensals i a un lloc com aquest, no és fàcil. Gràcies per pensar en mi. Enhorabona». (Miquel V, PT)
«Una altra jornada preciosa». (Maria D, Consell)
«Un plaer i més que un luxe poder compartir companyia i àpat amb tan sabudes i belles persones». (Neus S, PO)
