Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Bellpuig, i d’altres)
Eunoia
Durant milers d’anys els humans hem estat caçadors-recol·lectors, desenvolupant sistemes d’alerta per respondre eficientment a qualsevol amenaça inesperada. Mecanismes que conservam ben actius (…)
«Avui dia ja no estam sotmesos a les amenaces de depredadors o altres agresssors, però el nostre cos reacciona igual davant l’estrés per tal de protegir-nos (…)
Agreujant-ho més, la psicologia ha demostrat que el cervell no diferencia una situació imaginària d’una real i reacciona idènticament en un cas i altre, de manera que aquesta respostes metabòliques no només es donen a partir del que ens passa sinó també de la percepció que tenim d’allò que ens succeeix.
Si, malgrat que no ho sigui, percebem una situació com amenaçant, el cervell es defensarà alliberant sobretot cortisol o ‘hormona de l’estrès’ (…)
La sobreexposició al cortisol, fruit d’una percepció negativa de la realitat pot alterar tots els processos del nostre cos i derivar en problemes de salut física i mental.
Els grecs intuïren aquests efectes perniciosos de la negativitat a l’organisme i encunyaren un terme per combatre-la: EUNOIA.
Traduïble com ‘ben pensar’, ‘bona fe’ o en castellà ‘bien querer’, l’eunoia és l’estat d’ànim en què tenim una percepció positiva del nostre entorn. Fins i tot en medicina s’anomena així a la gràfica d’encefalograma que indica que el pacient es troba en estat de calma i positivitat.
Aquesta interpretació de la realitat allibera l’anomenada ‘hormona de la felicitat’, la serotonina, la qual és molt beneficiosa per a la salut.
El pessimisme la queixa constant, la crítica indiscriminada, l’enveja o la negativitat, no només són actituds de dubtosa qualitat ètica, sinó que, a més, són fonts de secreció de cortisol, el qual és completament tòxic pel nostre cos.
L’eunoia no és pas un optimisme ingenu, és simplement enfocar la realitat de forma equilibrada i si pot ser positiva, relativitzar les situacions, posar-hi un poc de sentit de l’humor i en definitiva, com va dir Elbert Hubbart ‘no prendre la vida massa seriosament, tanmateix no en sortirem vius d’ella’.
Ens hi jugam no només la nostra categoria humana, ens hi jugam la salut»
(Paraules poderoses, Joan Escanelles Genovart, Bellpuig, 1092, Artà, ’23)
Processionària
«Temperatures altes i pluges escasses afavoreixen la proliferació de la processionària, la plaga d’erugues peludes que, a més de debilitar els pins, provoca afeccions a la pell i problemes inflamatoris tant a persones com a alguns animals, entre els quals els cussos. (…)
Entre les solucions per reduir la població de processionària en aquest temps és eliminar les bosses, tirant amb escopeta a les bosses per foradar-les i matar les erugues per fred, danys i malalties.(…)
Altres mètodes per controlar la processionària és tallant les bosses amb tisores o xorrac amb barra telescòpica i cremant-les (…)
També es poden col·locar caixes trampa amb feromona, un tractament biològic per controlar els mascles. Amb una trampa per cada hectàrea n’hi ha a bastament (…)
O esquitxar l’arbre afectat i sempre en funció de l’estat larvari, inicial o avançat, i aplicant un producte específic mitjançant un canó nebulitzador».
(Punt Informatiu Pollença, 654, ’23)
«Puta gent»
Una carta oberta dirigida al rector de Manacor, Mn. Antoni Amorós, diu, entre d’altres coses: «S’ha passat set cases dient ‘puta gent’ als qui no pensam com vostè i ha exagerat una mica parlant de ‘linxament’… si mira el diccionari de sinònims veurà que té com a sinòims: crim, homicidi, matança i mort.
No, sr.rector: no opinar com vostè no és un crim, ni una matança ni res semblant. És simplement exercir un dret que és la llibertat d’expressió (i recordi que celebram els setanta-cinc anys de la Declaració dels Drets Humans).
Per favor, demani perdó per l’expressió desafortunanada i no contribueixi a l’allunyament de més persones de la parròquia (…)»
(Miquel Monroig Mestre, Cent per Cent, 976, Manacor, ’23)
Feim cuina
«Tenen 12.744 membres i cada dia hi ha activitat. Sempre entorn del món de la cuina, la gastronomia i el bon menjar. Es tracta del grup de Facebook Feim Cuina, que gestionen dues manacorines, Nena Massanet i Antònia Valcaneras (…)
Tant hi podeu veure receptes senzillíssimes on el cuiner de torn, més que mostrar la recepta vol mostrar les ganes de menjar, però també d’altres de molt més elaborades en què qui les llegeix pot intentar d’elaborar el plat a ca seva a partir de les instruccions rebudes (…)
A ‘Feim cuina’ hi ha sobretot cuina mallorquina, però també de cuina internacional perquè tenim membres de per tot el món, gent sudamericana, magrebina… vaja, estrangers en general, al grup, recalquen ‘hi pot entrar tothom, mentre hi hagi respecte».
(Antoni Riera, Cent per Cent, 976, Manacor, ’23)
El radar del puig Major
«L’Ajuntament de Sóller ha decidit recentment concedir l’Escut d’Or de la ciutat a l’Esquadró de Vigilància Aèria del Puig Major, en el que serà un reconeixement als vincles històrics i socials que ha mantingut la base militar de l’Exèrcit de l’Aire amb la vall (…)
La història de la base arranca el 26 de setembre de 1953 quan els Estats Units i Espanya varen signar uns Acords d’Amistat per a l’ajuda econòmica, defensa mútua i conveni defensiu (Pla Marshall) (…)
L’any 1957, arran d’aquests acords, es va construir al cim del puig Major una base de vigilància del trànsit aeri militar i civil del Mediterrani occidental. Les obres de construcció van concloure oficialment el 1959. El radar es va activar l’1 de juliol de 1959 (…)
La creació de la base va suposar la construcció de la carretera entre Sóller i el puig Major. També es va construir un embassament a Son Torrella per abastir les instal·lacions i una altra carretera per arribar al cim (…)
Per muntar el radar els artificiers militars nord-americans varen eliminar els últims nou metres per arribar al cim i van aplanar el terreny per aconseguir una base d’assentament àmplia.
El 10 de maig de 1960 ‘les bolles’ (com foren conegudes popularment els radars perquè estaven ocults per dues esferes o randoms) foren inaugurades oficialment pel cap d’Estat Francisco Franco, acompanyat entre d’altres per l’almirall Carrero Blanco, ministre de la Presidència (…)
El 20 de juny de l’any 2023 es varen desmantellar els antics radars i foren substituïts per unes noves instal·lacions. Això va provocar la desaparició de les antigues ‘bolles’ (…)»
(EC, Sa Veu, 1761, Sóller, ’23)
Música a Espanya (I)
«La història musical espanyola és una de les més antigues d’Europa. Es troba la presència del cant mozàrab: cant litúrgic que es desenvoluparia fins el s.XI, moment el qual seria substituït pel cant gregorià, però no totalment. Gràcies al Camí de Sant Jaume entrarà la influència de la polifonia de l’Escola de Notre Dame de París. Ja parlàrem en un altre article de la importància d’Alfons X el Savi i la magna recopilació de ‘Cantigas’ medievals, del Codex Calixtinus de la Catedral de Santiago de Compostel·la, del Codex de Las Huelgas de Burgos, també el gregorià del Monasteri de Santo Domingo de Silos (Burgos).
El teatre medieval tindrà molt de ressò i els cants de la Sibil·la (restes d’aquest teatre) perduraran fins avui en dia, amb molt d’èxit. La Corona d’Aragó importarà modes musicals, sobretot d’Itàlia.
Durant el Renaixement sorgirà la polifonia profana, destacant el ‘villancico’ (poc a veure, originàriament, amb el Nadal).
Importants seran Juan del Encina, Francisco Guerrero, Cristóbal de Morales, Tomás Luis de Victoria. Nombrosa música serà recollida en forma de cançoners, com la Colombina o el Cancionero de Palacio (cort dels Reis Catòlics). Estam al segle XVI.
El gènere musical polifònic anomenat ‘Ensalada’ agradarà molt: es tracta d’una composició amb mescla d’estils musicals, textures, ritmes, idiomes…; els compositors Mateo Flecha -Vell i Jove, eren parents- destacaren en la composició d’aquest gènere de gèneres.
Al mateix segle, sorgeixen noves formes instrumentals: la vihuela (una espècie de guitarra de tamany més reduït) tindrà molta importància; Luis de Milan, Alonso Mudarra, Luys de Narváez destacaran en la composició peer a aquest instrument. L’escola organística (Espanya, terra d’orgues) serà famosa: Antonio de Cabezón, Sebastián Durón i Antoni Lliteres seran dels més destacats. Altres instruments agafaran relleu: clavecins, virginals, arpa; moltes obres podran ser tocades indistintament per aquests.
Al segle XVII es desenvoluparà el gènere anomenat ‘zarzuela’ i l’òpera La música d’orgue evolucionarà: tendrem a Correa de Arauxo i Cabanilles entre altres.
L’arribada dels Borbons propiciarà una música italianitzada: vindran a Madrid Luigi Boccherini i Domenico Scarlatti, grans compositors; el Pare Soler -d’Olot- crearà sonates de gran qualitat.
Una de les grans aportacions del país serà la guitarra (espanyola) i les seves composicions.» [continuarà]
(Afinant, Jeroni Rullan, Sóller, 7084, ’23)
Tipus de pollastre
«El pollastre de cria, en termes generals, se sacrifica amb una edat mínima de 20 setmanes, i entre un i tres quilograms de pes. Entre els diferents tipus de carn de pollastre i, en funció del sexe i l’edat en sacrificar-los, en destaquen diversos:
-Pollastre campero o de corral. És el més petit de tots, la seva carn és la més saborosa, sempre que s’hagi alimentat de manera variada, però també una mica més dura.
-Pollastre picantó. Se sacrifica amb un mes d’edat i el pes pot arribar als 500 grams. És una carn apropiada per preparar a la graella, tendra i de sabor suau. També es pot fregir.
-Pollastre de granja. És el més comú i el més econòmic. Aquesta au s’alimenta només de pinso, creix en molt poc temps i es mou també molt poc, atès les característiques de l’espai on viu.
-Pularda. Aquesta jove femella castrada que no ha posat i està sobrealimentada pot assolir fins als 3 quilograms de pes. Se sacrifica als sis o vuit mesos d’edat i la carn és tendra i molt saborosa.
-Capó. És un mascle castrat jove i sobrealimentat. Pot arribar als 4 quilograms de pes abans del sacrifici. La seva carn té un greix entreverat qe li aporta un aroma i una tendresa específiques. És el tradicional pollastre que es cuina per Nadal.
-Gallina. És la femella adulta que se sacrifica després d’esgotar la seva capacitat de posta d’ous, té més greix que el pollastre i és apropiada per a brous. La carn és dura, fibrosa però ab un intens sabor».
(Parlem de cuina, Juan A. Fernández, Sóller, 7084, ’23)
