Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Fent Carrerany i d’altres)
Religió qüestionada
Joan Sastre (França, 1950) és un solleric amb un fort interès per la filosofia, les creences i l’art. L’interès per la religió li ve de la seva mare, ‘que era molt religiosa’ afirma. En relació a la societat actual i la religió considera: «No ha d’estar vinculada, sinó que hauria saber entendre-la. La religió són els fonaments que venen de l’home primitiu. La religió és una cosa humana. El primer home ja tenia unes creences». Sobre la seva seva pròpia creença, diu que no creu en cap religió: «Admir la budista, però per desgràcia, també et menja el cap i es converteix en un dogma. Les nostres religions mengen el cap a la gent. Per desgràcia, en tota cultura, està implicada la política. Les cultures tancades estan condemnades a obrir-se perquè avui en dia ja no tenen futur. Si no s’obrin, elles mateixes desapareixen. El mateix passa amb el propi dogmatisme».
(Cati Aina Oliver, Sa Veu, 1735, Sóller, 5 VIII ’22)
Xanguito, música i llengua
L’Escola de Mallorquí organitza un concert d’aquest grup en el marc de la campanya ‘Du la llengua amb tu’. Aquesta és una campanya dissenyada per l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor de promoció de l’ús de la llengua catalana entre la gent jove.
Xanguito és un grup de mestissatge que combina la música amb una animació única que transforma qualsevol espai en una festa. En el concert s’interpretaran les seves cançons pròpies i també versions conegudes de cançons tradicionals adaptades al seu estil. «La filosofia del grup, fer poble projectant una festa d’essència mallorquina per a tots els públics, pensam que s’adapta molt bé a la tasca de l’Escola» explica el delegat de Política Lingüística de l’Ajuntament de Manacor, Sebastià Llodrà. «A més, la fama del grup i la franja d’edat que arrossega als seus concerts (públic familiar i públic jove) contribuirà positivament a la imatge de l’Escola i a l’expansió de la consciència lingüística».
Amb el concert ‘Du la llengua amb tu’ es pretenen assolir els següents objectius: aproximar la llengua catalana a la gent jove a través de la música, fer valer la música en català, donar suport als músics mallorquins que componen i canten en català i fomentar el consum de l’oci en la nostra llengua.
(Perlas y Cuevas, 1415, Manacor, 5 VIII)
Ucraïnesos, dubte i incertesa
Lola Pujadas, doctora en Psicologia per la UIB, va ser una de les voluntàries que participaren en l’atenció psicològica per a les famílies ucraïneses acollides a l’Hotel Bellver de Palma. Per a ella «hi ha un factor comú a la majoria de persones (una vintena) i famílies (quatre) que ha atès: el dubte i la incertesa.’A banda del dol de deixar persones estimades al país d’origen, es demanen què serà de la seva vida’. Els infants hi han deixat les seves juguetes, els adolescents hi han deixat els seus amics… ‘de fet, hi ha nines que encara avui es comuniquen cada dia amb les seves amigues d’Ucraïna’. Tot plegat pot conduir al que coneixem com a estrès posttraumàtic. Amb aquesta afectació ‘es pot arribar fins i tot al mutisme, a molts és impossible treure’ls les paraules, entren en l’enfonsament i els silenci perquè no volen pensar en el que passa’. Pujadas adverteix que ‘és molt delicat tractar el trauma si ells no ho volen, per això demanam permís a la persona si està disposada a parlar-ne, perquè en cas contrari la persona es pot rompre i es pot descontrolar’ «.
(Antoni Riera, Cent per Cent, 953, Manacor, 12 VIII)
El futur de Mallorca i el turisme
El Document de Regulació Aeroportuària (DORA) és un text oficial del Ministeri espanyol de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana. «Una de les ocurrències d’aquesta bíblia dels aeroports és que ‘l’aeroport de Son Santjoan ha de passar dels 19 milions de passatgers previstos per enguany 2022 a ni més ni menys que 29 milions l’any 2026’. Es fa difícil pensar que algun mallorquí sigui tan inconscient per pensar que això sigui una bona dada. Si l’illa ara ja vessa amb 19, què no farem amb 29? Però això no s’ha decidit a Mallorca. A algun altre lloc tenen clar que l’única manera de continuar sucant l’antic paradís és augmentant i augmentant fins que tot faci un pet. L’excés de turisme matarà Mallorca? No vull ser catastrofista ni fer profecies però record perfectament que quan era al·lot sortíem, les Balears, les primeres en renda per càpita de l’estat espanyol. Això era als anys vuitanta, quan teníem uns cinc milions de turistes. Avui, amb més del triple de turistes que en aquells anys, hem baixat al novè lloc. Si es compleixen els desitjos del govern d’Espanya i el 2026 ja passen 29 milions de passatgers per Son Santjoan no vull pensar a quin lloc estarem. Ens continuaran sucant fins que arribem a la renda per càpita de Melilla? Per Madrid no es perdrà! Haurem de ser els indígenes i assimilats qui diguem prou a aquest despropòsit».
(Joan Llodrà, , Manacor Comarcal, 1878, 13 VIII)
La pell dibuixada
«Som al moment àlgid en què exposam la major part de la nostra pell a la vista dels altres (…) al XIX, els mariners i els presos es feien marcar la pell com una forma de reivindicació personal, però no acabava de ser ben vista la seva visibilitat. Però actualment és un veritable negoci, amb molts professionals que s’hi guanyen la vida ja que han trobat en la gent més jove, sobretot, que el tatuatge és un element d’afirmació personal i de rebel·lia. I no en parlem del món de l’esport, on com una veritable plaga s’ha convertit en un element més de la personalitat de cada esportista.
En plena canícula estiuenca on el cos humà queda més a mercè de l’ull més escrutador és sens dubte a la platja. Allà la cobertura de la pell és mínima, i aquesta exposició permet captar l’heterogeneïtat d’allò que queda exposat a la vista de tothom, I els motius? Múltiples, diversos, d’una heterogeneïtat considerable. Seriosos, divertits, anecdòtics, sorprenents, amb missatge, icònics, irreverents, religiosos, ideològics, mitomaníacs, d’amor etern…
Siguin dibuixos o fragments d’escriptura, la capacitat de reproducció és sorprenent. I la situació sobre el cos, també. Esquena, espatles, braços, cames, pit, sobretot. Però també mans, orelles, panxa, planta del peu (…) I, suposadament, també, allà on l’exhibició marca espais prohibits, privats.
Algun secret ens hem de guardar, no?
(Joan Gelabert Mas, Qui dies passa…, Fent Carrerany, 432, Maria de la Salut, VIII ’22)
