Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Cent per Cent, 916)
Dimònies
L’Editorial i les primeres planes parlen de les properes festes de Sant Antoni, suposant i esperant que el 2022 es puguin dur a terme (És cert que encara no havia sortit el risc de la variant omega, que potser ens retorni a temps durs…) Entre d’altres coses suggereix la possibilitat de canvis: «Sant Antoni a Manacor és avui una festa massiva, però també és viva i canviant, i aquest parèntesi d’una any hauria de servir als qui són responsables per plantejar canvis que, de moment, continuen sense aplicar-se (…) Hi ha un planter de dimonis format i a punt, però no pareix que es plantegi cap canvi a l’equip titular. I les dones, per paga, continuaran un any més marginades de la possibilitat de ballar a la festa més gran que viu la gent manacorina. Hi ha dones als cossiers, als indis i als moretons. Quan arribaran als dimonis?
(CxC, 916)
Dominé
És el títol de la glosa que Maribel Servera ofereix aquesta setmana, relacionada amb el tema de Sant Antoni. D’alguna manera resumeix el fet actual de realitat i interrogant. Diu així:
Hi podrà haver ximbombades?
Podrem cantar dominés?
Tornarem a omplir els carrers
d’espires dins les mirades?
Oh, les festes enyorades!
Crec que la normalitat
vertadera haurà tornat
quan puguem fer Sant Antoni
i anar darrere el dimoni
amb completa llibertat!
(CxC, 916)
Nou partit dretà
Neix «Nou Ordre Manacor», un partit que té per objectiu fer «una política senzilla, conservadora i de peu». El seu president, Esteve Sureda (Porto Cristo, 1977), explica l’origen de la creació: «Tots hem estat simpatitzants o afiliats del PP, però ara no ens hi sentim identificats perquè ens han enganat massa vegades. No veim cap partit que ens identifiqui. Ni VOX ni el PP. Va ser simplement perquè no ens identifica cap altre partit en l’àmbit municipal». A l’hora de qualificar el partit i la llengua que empren, diu: «De centredreta i conservador. Però el centre no existeix i la balança sempre tomba cap a una banda. I aquesta vegada és cap a la dreta. Som mallorquinistes, però en absolut anticatalanistes. La llengua que hem après és la que estimam. I ni VOX ni PP estan en aquesta línia».
(Cristina Bauzá, CxC, 916)
Pere Oliver Domenge
El qui fou batle de Felanitx i autor de «La catalanitat de les Mallorques» és actualitat perquè un renet seu, Joan Valls de Padrines (Felanitx, 1983), historiador de formació, va fer una tesina sobre el text esmentat del seu repadrí i ara Adia Edicions la publica. Li demanen sobre la vigència d’aquell text: «En aquesta resposta hi influeix la meva perspectiva personal. Un text s’ha de llegir segons el context en què va ser escrit. Jo en faig una interpretació actualitzada, i s’ha de tenir en compte també la situació en què estam ara. En el text s’apunten coses que els anys setanta o vuitanta estaven completament assumides. El catalanisme ha evolucionat i s’ha alliberat una mica d’aquest punt de romanticisme que encara tenia en aquell moment». En relació al catalanisme reconeix: «Aquesta batalla s’està perdent, avui un llibre com aquest es diria ‘la mallorquinitat de les Mallorques’ «.
(Antoni Riera, CxC, 916)
«Madre Patria»
«L’historiador argentí Tulio Halperin Donghi ens assenyala el context en l’aparició d’aquest concepte: No hi ha una continuïtat en l’ús d’aquest terme a partir de la independència dels nous estats hispanoamericans, sinó que aquest apareixeiria tardanament, ja a finals del segle XIX. D’ençà de la Independència, aquests països eren escenari d’una espècie de colonialisme econòmic per part del capital estranger, inicialment britànic, però al qual s’hi havia anat afegint, a partir de mitjans s.XIX, el dels Estats Units, França, i ja a principis del s.XX l’alemany. El colonialisme polític espanyol quedava lluny, i pràcticament no quedaven rèmores del seu colonialisme econòmic. Donghi ens explica l’aparició d’aquest concepte, identitàriament innocu per a la sobirania nacional, com una forma cercada de contrast amb les potències econòmiques que sí que subjugaven la sobirania. La motivació cultural seria una evocació del passat típicament romàntica i, alhora, típicament europea. No obstant això, aquest concepte no prosperà igual en tots els països d’Hispanoamèrica».
(Miquel Àngel Cabrer, Cent per Cent, 916, Manacor, 5 XI ’21)
