Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Setmanari Sóller, i d’altres)
DE TEATRE
«Mariona Hauf Albertí, de 24 anys, es troba actualment estudiant un màster en Estudis Teatrals Barcelona, després d’haver finalitzat els seus estudis a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB). Hauf encamina d’aquesta manera una trajectòria que l’ha duita i ben segur la durà a trepitjar espais escènics a la recerca de poder expressar i comunicar tot quant el seu talent, estudis i vivències personals li permetin mostrar a través del cos i la paraula.
Del món teatral ella s’inclina més per l’actuació, tot i que l’escriptura és una part important de la seva vida, sobretot poesia i teatre.
En relació a què li aporta el teatre, respon: ‘És difícil d’explicar ja que es tracta d’una experiència molt forta. Sobretot m’agrada tenir el privilegi de ser escoltada i el fet de poder produir canvis en la mentalitat del públic. Cal tenir present que actualment el teatre és dels pocs entreteniments humans que permet allunyar la gent de les pantalles, i això és tot un èxit’.
Quant a què és el més rellevant a l’hora d’actuar, diu: ‘Sobretot, el fet de comunicar. Evidentment, intentes transmetre sinceritat però saber comunicar és vital, ja sigui a nivell de text, ambient, cos…»
(Guillem Puig, Sa Veu, 1786, Sóller, 28 VII ’23)
PEIX
«Algunes coccions:
- A la sal: Per aquesta elaboració s’utilitza el peix sencer, simplement eviscerat, amb cap, pell, escates i aletes. Es col·loca el peix en una placa amb una mica de sal gruixada en el fons i es cobreix per complet amb més sal. Aquesta s’humiteja una mica per fer-la més compacta. A més perquè a l’hora de servir sigui més fàcil retirar-la. Alguns peixos que se solen fer a la sal són l’orada o el llobarro.
-En papillote: Consisteix aquest mètode a introduir peixos petits, supremes, llesques o rodanxes en una mena de paquet de paper, juntament amb alguna guarnició, i s’embolica, per cuinar al fornper alguna pasta alimentària com la pasta de full, pa, brik o philo. - A la molinera: passar el gènere per llet i farina i fregir en mantega o margarina
. Amb poc greix: ha d’estar sempre neta i la paella i ha de ser plana. Per arrebossats i empanats.
. Amb molt de greix: gran fregit, enfarinat, empanat i orly.
Per fregir un gènere delicat hem de protegir amb una capa de farina, arrebossat, o en orly, per evitar el seu excessiu deteriorament durant la cocció».
(Juan A. Fernández, Parlem de cuina, Sóller, 8109, 28 VII)
DONES I TRADICIÓ
(…) «Les festes tradicionals són un component cohesionador molt important en les societats. Són rituals que es repeteixen cada any i que posen en escena una sèrie d’actes cerimonials i de pràctiques lúdiques i culturals que reflecteixen la forma d’organitzar i entendre la vida social. Amb aquests rituals festius es transmeten, d’una generació a l’altra, uns valors i costums, i es crea un sentiment d’identidat i pertinença a una entitat local.
I tradicionalment també les festes han reflectit aquest patriarcat dominant, on les dones o no participen en les festes i en les celebracions, o com a molt tenen un paper secundari, gairebé sempre relacionat amb les feines domèstiques, en l’ajuda a l’home, o com simples espectadores (…)
Entre els tòpics que circulen en contra del canvis en les festes, especialment quan es tracta de la incorporació de les dones, és que aquests canvis van en contra de les tradicions, i les tradicions no se toquen, acaben dient (…)
La realitat confirma just el contrari… Exemples:
A Pollença la realitat dels ‘cirineus’ és una altra, on tant homes com dones hi participen amb normalitat.
A Manacor, fa poc que per primera vegada una dona ha sortit a ballar amb els dimonis i, anys enrere, els cossiers de Manacor varen incorporar dones entre els seus components.
A Alaró fins fa poc no hi havia cap dona, ni tan sols la dama, cosa que s’ha començat a corregir.
A Algaida, a partir d’ara per ser cossier, dama o dimoni, ja no serà una qüestió de gènere.
Està clar que a Montuïri han de fer passes per revertir la situació actual pel que fa als Cossiers (…)
La nostra societat patriarcal, encara en tants d’aspectes, tenia i té, en les festes un reflex clar. Les festes populars en la nostra societat han nascut sota els valors del patriarcat (…)
Tenim un masclisme heretat en les festes que costa rompre, de vegades amb l’excusa de la tradició, per no ferir susceptibilitats, per mantenir una situació de privilegi, etc.
Fa falta prendre decisions més valentes per eliminar les desigualtats en les festes i a les administracions els correspon la iniciativa».
(Miquel Àngel March, Punt Informatiu Pollença, 667, 1-15 VIII)
GUILLEM MASSOT I POLLENÇA
A la correspondència entre el prevere pollencí Joan Guiraud i mn. Antoni Maria Alcover, companys de Seminari, trobam una carta en la qual «Guiraud li diu a Alcover que una vegada els cristians [de la festa del simulacre de Moros i Cristians] eren dins l’església cantaren ‘lo Te Deum i després una tonada que ha composta el Mestre Massot damunt lletra de nostro benvolgut amich y llorejat poeta D.M.Costa’. Però la cosa no acabava aquí, ja que la missiva continua i Guiraud expressa el parer al respecte de la peça musical: ‘A di la veritat en Massot segons es meu parexa no ha sabut interpretà lo que un dia d’aquests se ha mesté ni donà a sa música aquell caracte populá que fa recordà ses antigas cansons que conserva es nostro poble; però va ená bé gracies a Deu, y sempre axí’.
Quina era aquella tonada a què fa referència? Què esperava Guiraud -i per extensió- els obrers de la Patrona- d’aquella peça musical? I, sobretot, quina era aquella lletra d’en Costa? La intuïció arxivística em va dur a entendre que, per poder trobar aquella lletra desconeguda de la qual tan sols sabíem per mà de Miquel Bota Totxo que era un avançament del Puix Patrona, necessitàvem trobar la peça musical sencera del Mestre Guillem Massot. Afortunadament, al Fons Massot i Muntaner/Capó/Planes es conserva la peça musical i, gràcies a Biel Massot i Muntaner (*), hi hem tengut accés.
Idò bé què esperaven de la melodia i com era no ho podem explicar encara, però vet aquí, després de més de 140 anys de ser cantada dins la nostra Parròquia, els versos que Costa i Llobera va escriure per lloar a la Mare de Déu dels Àngels: (…)
‘Oh Reina gran dels Àngels, vostra és la glòria immensa
L’imperi sense fites, la terra i el cel blau’ » (…)
(Rafel Morro, Punt Informatiu Pollença, 667, 1-15 VIII)
(*)[El músic Guillem Massot i Beltran (Palma, 1842-1900) és un dels meus repadrins o besavis]
SON SARD, VILA ROMANA
«La col·laboració entre la Universitat de Leiden (Països Baixos), l’Ajuntament de Son Servera i l’arqueòleg local Antoni Puig Palerm ha fet possible la primera campanya d’excavacions de recerca al jaciment de Son Sard, al municipi de Son Servera. Efectuades en una parcel·la molt propera als banys descoberts l’any 2012, les excavacions han donat com a resultat la documentació d’una tomba i de nombrosos nivells romans que posen de manifest que l’extensió del jaciment cap al sud és molt més gran del que es coneixia fins ara (…)
Segons Ritchie Kolvers, de la Universitat de Leiden, ‘tal vegada les troballes més interessants són les restes humanes d’un individu de pocs anys d’edat localitzades en una tomba excavada a la roca’, a uns 100 m. dels banys romans (…)
L’any 2012, les excavacions efectuades amb motiu de diferents obres a la zona de la font dels Molins (Son Sard) varen significar la multiplicació de la informació que es tenia sobre el jaciment romà més important de Son Servera i probablement de tot el Llevant de Mallorca. Va ser durant aquelles excavacions quan es varen descobrir les primeres termes privades romanes que es coneixen a l’illa fora de les ciutats de Palma i Pollentia» (…)
(Magdalena Ordinas, Manacor Comarcal 1929, 5 VIII)
CANVI CLIMÀTIC I VI
(…) » ‘L’escalfament global ha provocat l’avenç de la verema perquè influeix en la velocitat de maduració dels raïms, un aspecte que és fonamental per aconseguir vins de qualitat’, explica el president [Antoni Bennàssar] de la Denominació d’Origen Pla i Llevant (…)
Segons el mateix president el canvi climàtic ‘és preocupant perquè encara que la vinya estigui molt ben adaptada a les condicions de vida mediterrània, no sabem fins a quin punt podrà suportar les temperatures en augment i certes condicions de sequera’. I aquest és el motiu que ha fet canviar certs hàbits i provar noves pràctiques a les vinyes. Esporgar, ombrejar els raïms als ceps, cercar noves varietats més resistents als laboratoris o podar dues vegades les plantes perquè la maduració no coincideixi amb l’estiu de ple són alguns dels canvis que ja han posat en marxa els pagesos (…)
(Joan Sitges, Cent per Cent, 1001, Manacor, 11 VIII)
CAÇADORS I CAÇADORES
«Marta Lliteres (Manacor, 1981) va ser triada presidenta de la Federació Balear de caça, en substitució de l’ara vicepresident del Consell de Mallorca, Pedro Bestard [marratxiner, de Pòrtol]. La manacorina es converteix en la segona dona que presideix una federació autonòmica de caça a Espanya.
Parla dels seus objectius: ‘Els objectius són continuar amb la bona feina feta fins ara per Pedro Bestard, lluitar per un canvi d’imatge dels caçadors i caçadores davant la societat i fomentar incorporacions a les activitats que promou la Federació Balear de Caça’.
Quant al paper actual de la dona en la caça: ‘De cada vegada més, les dones ens estam obrint camí a dins aquest món i en llocs de molta responsabilitat. Les dones, dins el món de la caça, sempre han tengut un paper primordial, no com a caçadores actives, però sí que eren les encarregades de rebre aquelles peces que arribaven a casa i que donaven menjar a tota la família. Ara, de cada vegada més, som caçadores actives i col·laboram en un munt d’activitats que fomenten una bona pràctica de l’exerci de la caça. L’únic que ens queda per fer és acabar de normalitzar la nostra presència dins aquest món'(…)
Finalment, en relació a la imatge que la societat té dels caçadors: ‘Malauradament per a nosaltres no té res a veure amb la realitat, el que la gent pensa. El caçador d’avui en dia és ecologista i és conservador: posa menjar i aigua per tots els acotats, censa els animals que viuen allà i fan controls poblacionals, entre altres activitats. La caça és necessària per moltes raons. Una d’elles és que cuiden les espècies que viuen al camp, tant si són cinegètiques com si no. També fan repoblacions allà on hi ha manca d’espècies, capturen animals infectats, per tal d’evitar pandèmies. Es fa una gestió amb els pagesos, per si estan afectats per una superpoblació d’alguna espècie i així evitar que facin malbé les collites o les instal·lacions de les granges, etc. I tenim pensat fer xerrades en centres educatius per tal de donar a conèixer de primera mà la nostra activitat i llevar aquesta mala imatge que té el caçador avui en dia’ «.
(Josep Ramon Santiago, Cent per Cent, 1001, Manacor, 11 VIII ’23)
