(Perfil ampliat per a «Dinarets amb Personatge»)
Biel Massot i Muntaner.-
Teresa Matas Miralles (Tortosa, Tarragona, 1947)(*), pontdinquera d’adopció des de 1969 ençà, s’ha dedicat a una sèrie de facetes de l’art: pintura, collage, muntatges, performances… tot això ara ho engloba com a ‘artista visual’, de l’associació dels quals a les Balears n’és la presidenta d’honor.
Per això començam intentant apropar-nos al seu sentiment artístic:
El seu ESTIL predilecte és ample… és una mescla… li agrada l’expressionisme, també l’art conceptual. La seva obra en concret, en paraules de Guillem Frontera, és «conceptual i literària».
Parlant d’algun ARTISTA en concret, conta que amb vint-i-dos anys la primera vegada que va visitar el Museu del Prado la va atreure molt El Greco i en Goya… a Toledo es va extasiar davant ‘L’enterrament del comte d’Orgaz’… aprofita per dir que ‘tot té relació amb el que arribes a fer’, a propòsit del seu tractament del color negre… per això, la negror de Goya també la va atreure…
Mitjançant lectures va conèixer Paul Cezanne, que la va marcar molt, igualment que Van Gogh, com també Picasso, del qual comenta que t’adones dels seus inicis com a nin prodigi amb el dibuix i després veus com es va rompent això per arribar al seu tractament posterior… D’altra part, arribes a la poètica de Miró -estudiant-lo posteriorment- i veus que inicialment hi havia un lligam amb Kandinski, del qual ell després es va anar deslligant i creant aquest món seu, tan poètic.
Quant a dones artistes troba que és una pena que poguem parlar-ne de molt poques… la que més seria Louise Bourgeois, que arran de començar Teresa la relació professional amb la galeria Lluc Fluxà, el 89, resultà que la galerista era una enamorada d’aquella pintora i d’alguna manera li va fer descubrir aquesta artista, amb la qual s’ha identificat bastant, perquè explica que el treball d’una dona resulta instrospectiu -ella mirant cap a dedins i traient-ho cap a fora amb materials diversos-.
I també arran de la relació amb Maria de Lluc Fluxà va sortir molt a fora, va viatjar molt, i va poder conèixer molta obra de fora, no només espanyola ,sinó mundial, per exemple el 92 va visitar el ‘Documenta’ de Kassel i va ser tot una descoberta: obra al carrer, obra als museus, obra a galeries…
Assegura que els anys 90 per a la seva feina varen ser molt especials, va descobrir un món fora del que teníem més a prop, va ser un veure més enllà.
Pel que fa a TEMPS lliure assegura que ara té tot el temps del món i això li permet fer el que vol. Té l’estudi a la mateixa casa a on viu, i entra i surt… també llegeix; guarda la neta petita, li té esment el temps que està amb ella; cuida el jardí, com es suposa, molt… i està revisant coses que ha escrit, coses que han escrit sobre ella, i també està escrivint, recollint en un pendrive, mirant coses cap enrere… també mira alguna pel·lícula abans d’anar a dormir: assegura que li agrada molt el cinema, tot i que ara no hi va, però ho veu per televisió.
Sempre ha tengut ADMIRACIÓ per les bones persones. I una que que li ha marcat la vida és son pare, Rafel Matas Jaume, sobretot perquè li va donar exemple de vida. D’altra part, sa mare era ‘pura poesia’, i també la va marcar. Declara que duu la seva infantesa darrere, d’alguna manera és la que la persegueix, la que la condueix… recorda sense recança la seva meravellosa infantesa… a la millor -comenta- ‘vaig ésser una nina rebel i tal vegada feia les coses que m’agradaven’… ‘però ho he seguit fent’, conclou divertida.
Quant al CINEMA es declara una cinèfila empedernida. El cinema sempre l’ha connectada amb el seu germà Vicenç; ella tenia vuit o nou anys, ell n’hi duia cinc i com que vivien al barri ciutadà de Pere Garau, ell l’acompanyava al cinema: Dorado, Hispania, Metropolitan, Fantasio… en anar al centre de Palma eren tots els altres: Born, Avenida, Rívoli…
Al seu moment, el GÈNERE preferit fou el musical, perquè la música sempre li ha agradat; de nina, ballava i cantava… Amb el temps la preferència ha estat l’assaig, el cinema d’autor.
Quant a FILMS preferits ‘són tants que és molt difícil dir-ne un’… diu que com espanyola, l’atreu en Buñuel, però també els italians, els francesos… Assegura que li agradaven molt els espanyols dels anys 50, abans de les posteriors ‘espanyolades’… També sentia atracció pel cinema en blanc i negre que es feia… Assegura que ara està més desconnectada.
Els seus ACTORS eren ‘un guaperes’, com en Gregory Peck, en Paul Newman, en Marlon Brando… tants -repeteix- que és difícil.
La seva ACTRIU també és difícil, n´hi ha tantes , que s’acaramullen totes… Audrey Hepburn; encara que molt criticada, na Marilyn Monroe; Katharine Hepburn, Leslie Caron que va fer musicals amb Fred Astaire, amb Gene Kelly… tantes…
Del LLOC comenta que haver nascut a la vorera del riu Ebre, a Tortosa -Tarragona- no ho rebutja de cap manera… quant a viure, en lloc de fer-ho dins el poble, tal vegada li agradaria viure a la muntanya, això sí, sempre a Mallorca, i des d’un punt que pogués veure la mar, ‘demanar per demanar…’ conclou.
Al marge de la pintura assegura que si no s’hi hagués dedicat, li hauria agradat treballar amb el seu cos i amb la veu. Ballar i el cant creu que és lo màxim, la màxima expressió… ja de nina ho trobava. I, de fet, de més gran, va fer part dels Aires des Pla, ballant jotes i mateixes quan les seves filles eren petites i també ballaven.
La MÚSICA li agrada tota ‘si és bona’ especifica. I concreta dient que és aquella que la fa vibrar, que la fa sentir bé.
Centrant-nos en la clàssica, té moments que és molt important per a ella; després, si parlam de jazz, també… i del pop hi ha coses que li agraden, igual que del rock… mentre li transmetin alguna cosa… diu que és com la pintura, que no tota l’obra artística l’atreu; n’hi ha que no li diuen res, en canvi n’hi ha d’altres…
En clàssica, destaca en Vivaldi, amb els violins, que reconeix que és una cosa que l’eleva; també en Debussy; en Bach, que curiosament també té connexió amb Vivaldi… En canvi, en Chopin el troba com a molt trist… en Beethoven, una tempesta…
Dels actuals, destaca Leonard Cohen, diu que troba la seva obra molt interessant.
Quant a CANÇÓ no es decanta per cap en concret: ‘És que n’hi ha tantes’, torna a dir.
Li costa quedar-se amb alguna PERSONA, troba que ha de ser més: Algú de la seva família, el seu home, Miquel Bestard, i els seus fills; les persones que li falten: els pares, el seu home, el seu fill… sort que té les seves filles, els seus nets, per a ella són lo primer.
Parlant de persones i art explica que primer va formar una família, després tenia necessitat de treure moltes coses i expressar-se… però mai ha oblidat la família, primer han estat ells, i després la seva obra.
Quant a GASTRONOMIA troba que tant estils com països tots tenen bona cuina, l’interessa provar un poc de cada un, i assegura que sempre trobaria coses que li agradarien… no rebutja cap tipus de cuina, totes tenen coses positives.
Pel que fa a algun PLAT de cuina assegura que menja poc, però es decanta per les sopes mallorquines… altra cosa que diu que menja poc i li agrada és la porcella.
A l’hora de cuinar té els seus plats: l’aguiat de pilotes, les albergínies farcides, les sopes, diu que la paella també li surt bé… amb tot, ara es dedica més a la cuina infantil, per allò dels nets.
Actualment no practica cap ESPORT, en tot cas més que res caminar; abans li va agradar molt fer senderisme i ho recorda com tocar un dit al cel, per la serra de Tramuntana, i també el fet de ballar amb els Aires des Pla, ja que és una manera de moure el cos… també anava amb bicicleta quan tenia el taller al convent des Pla de na Tesa.
Assegura que sempre ha tengut necessitat de moure’s, d’estar en moviment; ara ho ha hagut d’aparcar per edat i perquè els genolls no li ho permeten.
No és massa de veure moure’s els altres, s’estima més fer-ho ella mateixa, per això no segueix cap esport en concret.
El tipus de LECTURA que li interessa més és l’assaig, de sempre. Recorda que, de més joveneta, li agradava la novel·la, però ho va deixar. Li agrada més quan es confessen i mostren l’interior. La filosofia li ha interessat. Na Maria Zambrano, en Cioran, en Samuel Beckett, na Doris Lessing… diu que resulta com tot: que la facin remoure per dedins, que li ensenyin i aprengui alguna cosa d’allò que ells i elles sentin.
Creu que els escriptors de principis del segle XX són els i les que més l’han atreta.
Destacam de na Maria Zambrano, ‘Hacia un saber sobre el alma’ i ‘Claros del bosque’, d’en Samuel Beckett, ‘El innombrable’… aquests són els seus màxims… aquestes lectures l’han feta treballar, l’han feta fer feina.
De POESIA diu que podem parlar d’en Lorca, ja que durant una època va llegir moltes coses d’ell i també pel fet que parla molt de la dona… D’altra part, Cristina Peri Rossi i l’americana Dickinson.
Diu que VIATJAR li ha agradat molt… tot i que ara ja no està en pla de seguir-ho fent.
Recorda molt bé el dia que va anar a París, era el 88, i va poder veure les obres originals dels impressionistes i expressionistes, que a ella l’atreuen tant… han estat viatges en els quals cerca la part artística més que res… Destaca també els viatges fets a Alemanya, d’allà li agradà molt el paisatge -encisador- especifica, quan anaven amb cotxe d’una banda a l’altra. I el viatge a Cuba, també va ser especial. I al nord d’Àfrica també, Argèlia, Marràqueix, Casablanca… Un viatge especial, que feu amb els ollers de Pòrtol…
Com a VIRTUT seva destaca la paciència, sobretot… i que es considera molt ordenada.
DEFECTE? ‘uuuhhh, tants’, assegura rient… creu que sempre ha xerrat massa, troba que el fet de ser massa espontània i sincera, a cops, és un defecte.
Troba que la millor DEFINICIÓ d’ella mateixa l’haurien de fer els altres.
Quant a EXPERIÈNCIA, això de repetir no li agrada; no li agrada tornar enrere… a l’inrevés, li agrada sempre cercar alguna cosa nova.
Pensa que la pitjor experiència ha estat viure el dol d’aquestes persones que estimes tant i se te’n van… per a ella ha resultat molt fort.
Del record té clar que no vol ESBORRAR res de res; allò que ha viscut ha intentat viure-ho de veres, tant lo bo com dolent, i tot l’ha duita a ser com és. Assegura que no se’n pened de res, sempre ha actuat així com ha sentit que ho havia de fer, per bé o per mal, tot i que ha intentat no fer mal a ningú i donar el millor d’ella mateixa sempre que ha pogut.
La seva gran IL·LUSIÓ té a veure amb la família: la il·lusió de veure’s reunits i que ells estiguin bé.
Dins els graus més elevats de la seva escala de VALORS posa la bondat a dalt de tot, el fer bé als demés, que és el que ella assegura que va mamar… i afegeix que si tots pensàssim un poc així, el món podria anar millor.
A les persones que l’ENVOLTEN les demana estar tranquil·la amb elles, sentir-s’hi bé.
Quan parlam del seu PARTIT polític ideal respon amb un cert to de fàstic: ‘això de la política, per favor…’
Però acte seguit manifesta: ‘Jo com en Miquel -el seu espòs-, independents’.
Veu la NATURA com el seu lloc, tot i que pensa que actualment passa que anam cap a un desastre que ens hem creat nosaltres mateixos… però comenta que vas al bosc i t’asseus davall d’una alzina, o al camp davall una olivera… per a ella és el màxim… Explica que dins el poble han creat el seu propi paradís natural, per viure-hi… la natura, al capdavall, li dóna exemple de vida, amb les plantes i els animals…
Més que una ENTREVISTA, li agradaria mantenir una conversa i xerrar amb el pintor Miquel Barceló, estar amb ell a Ferrutx i veure com treballa, especialment amb el fang… i ho faria no perquè sigui famós, encara que ho sigui, sinó perquè el veu proper… ‘tot i que, tal vegada, vaig equivocada’, acaba dient.
Si voleu veure aquest mateix qüestionari amb els corresponents enllaços directes, anau a: https://www.marratxipedia.com/aproximacio-a-05-teresa-matas-artista-visual/
(*) Vegeu el seu perfil a Marratxipèdia: https://www.marratxipedia.com/matas-i-miralles-teresa-f/
La crònica
Dinaret amb… TERESA MATAS
MDR.-
Com sol ser costum, començam amb olives i snacks, el temps que anam arribant els comensals, regat amb vermut, amb cervesa, amb palo… A triar.
Des dels “vitralls” del menjador que ens acull s’alça una munió de branques de buguenvíl·lea, que des de terra s’enllacen i abracen. Dies enrere na Teresa manifestà admiració per aquest desgavell, al meu parer, de branques. ‘Tot es ven en el mercat’, si de cas segur que vaig pensar. Atrevida és la ignorància.
Ens reunim un grup divers, com quasi sempre. L’art traspua, més enllà de la majoria que no som precisament artistes, al menys reconeguts. Els dibuixos a tinta acompanyaran tota aquesta trobada, ‘fora peresa’, particularment pens, però ho farà també la càmera, la fotografia i diferents curiositats que, ben bé podrien fer part del nostre més simple jo mallorquí, però resulten ser primícies i belles pinzellades de realitat feta història: calop i calopers, el plat de la llebre…
I mentre s’anima la conversa.
Na Teresa mostra part de la seva darrera obra, en blanc i negre, una amalgama de branques, cap igual, però totes les que puc veure tenen un element comú. Fins i tot pot ser quasi imperceptible. Una d’elles, una de les branques, destaca un poquet d’entre les altres, que, quasi sense mirament, es van travessant, interferint i acompanyant. Sols llavors entenc l’admiració per la bellesa de les branques de buguenvíl·lea, que tenim ben davant i que manifestà na Teresa. Plenes de senzillesa em transporten a una munió de complexitat, és talment la vida, talment el viure. Caramull d’experiències, de circumstàncies, de capítols diferents, esperats i inesperats. Ho veig clar però hem costa d’explicar. Em resulta tota una
incògnita perquè la falta de color, ‘per què en blanc-i-negre?’ I sols record que no és una qüestió que el color no agradi, no interessi.
Avançam amb el dinar. D’entrants llenques de pernil ibèric, llenques de formatge manxec acompanyat de galetes artesanes de botifarró i coca de trempó.
Na Teresa també ens fa cinc cèntims del que entenc és la seva darrera col·lecció. Teles, papers. Materials plens de història. Blanc, negre i vermell. Em sent una mica temptada a esbrinar aquesta introducció de color, del color de la sang i del foc, de l’energia i de la fortalesa, però també del perill i la guerra.
Avui tenim arròs sec mariner, que no decepciona a cap dels convidats.
Encara hi ha ganes de muntar alguna que altre cosa. Na Teresa ho deixa caure. Un muntatge?, una exposició?, no queda gaire clar. Sembla que ho voldria fer amb companyia, la cerca amb la mirada, és present. No es dóna per eludit. Na Teresa li somriu.
Acabam amb el dolç. Boníssima coca de poma, temptadora ensaïmada de nata i crespellets i ens acomiadam fins a la propera, sense gens de gana però sí amb ganes de tornar.
L’opinió dels assistents:
«Moltes gràcies per aquest dinaret al «Jardi Abandonat». Un plaer, gaudir de la companyia dels nostres estimats amics i amigues». (Teresa M,PI)
«Una vegada més compartint bons moments. Que ho poguem repetir una vegada més». (Miquel A,PI)
«Gràcies per la convidada!! Que no sigui la darrera!! He passat molt de gust d’estar amb vosaltres». (Vicent M,Binissalem)
«Gràcies per la convidada i haver passat un 8M diferent». (Maribel V,PI)
«Un dia meravellós, una companyia excel·lent, és per repetir». (Antònia C,PO)
«Bon dinar i bona companyia. Mai menys, a poder ser». (Maria D,Consell)
