Retalls de Premsa Forana
Biel Massot i Muntaner
(Sa Sella i d’altres)
Capellà nigerià
Coincidint amb la festa de la Santa Creu va arribar a Pollença un nou capellà. Es tracta de Chigozie Darlington Ude, qui era a Mallorca des del 16 de juny passat,
Chigoize Darlington Ude va néixer el 1987 a Aba, l’estat d’Abia (Nigèria) i va ser ordenat sacerdot catòlic el 4 d’agost del 2018.
De llavors ença ha treballat a la diòcesi nigeriana com a vicari i rector, i a on té alguns càrrecs eclesiàstics, com capellà dels joves.
Va arribar a Mallorca fruit d’un acord entre el seu Bisbat i el de Mallorca, segons el qual, es comprometen a rebre capellans procedents d’aquell país perquè ajudin les parròquies mallorquines durant un temps. D’aquesta manera poden aprofundir en la seva formació acadèmica i pastoral.
(Eva Cerdà, Punt Informatiu Pollença, 647, 1-15 d’octubre ’22)
Albergínies
«(…) Els orígens de l’albergínia cal cercar-los al continent asiàtic -concretament en les regions del sud de l’Índia- des d’on arribà a Europa durant l’Edat Mitjana gràcies a la influència dels àrabs que foren pioners del seu conreu (…)
Hi ha més de 700 varietats distintes d’albergínia arreu del planeta, però a la nostra comunitat les més usuals són la mallorquina i la llistada.
L’albergínia mallorquina o morada és de mida mitjana, de color morat-porpra clar, molt saborosa, amb poques llavors i gens amarga. Es caracteritza per la seva textura gens esponjosa ni farinosa. Es sol menjar fregida -imprescindible en qualsevol tumbet o farcida de tot tipus d’ingredients-, torrada -acompanyant els pebres torrats- o adobada amb all i oli (…)»
(Guillem Puig-Sa Veu, Punt Informatiu Pollença, 647, 1-15 d’octubre)
Ullada al present i futur mundial
El solleric Ivan Murray és professor de la Universitat de les Illes Balears d’assignatures relacionades amb la geografia i el turisme. Entre d’altres coses, en una llarga entrevista, diu el següent sobre cap a on ens dirigim: «Tot és molt incert i el món és molt gran. Estan passant moltes coses arreu. Aquí hi ha hagut l’efecte cava: després d’uns anys de no poder fer pràcticament res, sortim, viatjam, no sabem què passarà demà, anem a aprofitar. Però, en paral·lel, hi ha uns canvis de molta profunditat, que venen de molt enrere.
Un d’ells és el canvi climàtic, que és molt més greu del que semblava i, a més, ja el tenim aquí, segons podem comprovar. Les polítiques que es fan, en part el que fan és agreujar encara més la situació. Les previsisions d’extracció de combustibles fòssils de cara al futur són realment terrorífiques, quan es sap que si s’ha d’assolir el grau i mig d’augment de temperatura el 50% del petroli ha de quedar davall terra, el 48% del gas també i el 89% del carbó també.
A més a més, la concentració industrial a la Xina ha anat vinculada a un procés de distribució logística mundial que ha col·lapsat, i de cada vegada és més complicat vincular espais de producció amb espais de consum i en un escenari de canvis en la política industrial xinesa, que intenta afavorir l’expansió de classes consumidores internes i, en comptes de mirar al mercat internacional, de cada vegada mirarà més el seu mercat domèstic. Llavors la disponibilitat de cara a l’exterior és menor i això vol dir desabastiment».
(Gabriel Mercè, Sa Veu, 1742, Sóller, 23 IX)
Alfàbia
Els jardins d’Alfàbia acaben de ser admesos en el selecte club dels Millors Jardins del Món (Great Gardens of the World), una associació de caràcter internacional que reuneix els jardins més espectaculars i exclusius del món.
Els jardins ubicats al costat de les cases de la possessió bunyolina són els tercers de l’estat espanyol que ingressen al club, després del de Las Dueñas (Andalusia) i el Pazo de Oca (Galícia) i han estat inclosos en la categoria de jardins històrics.
Del jardí bunyolí es destaca la presència d’una cabalosa forn que mai no s’asseca, que juntament amb l’elevada pluviositat de la zona permet tenir un jardí esponerós. L’aprofitament de l’aigua data de la dominació àrab, en ser Alfàbia una de les residències del virrei àrab de Mallorca quan, ben segur, ja hi havia jardins al voltant de les cases.
(M.F., Sa Veu, 1742, Sóller, 23 IX)
Siurells
La musicòloga Carme Sánchez (Manacor, 1983) ha realitzat un estudi amb Amadeu Corbera i Laura Luque sobre els orígens i usos del siurell. A diferència d’altres teories, creuen que es tracta d’una figura d’incorporació tardana que no té cap funció musical.
En relació a l’origen del siurells comenta: «Les referències més antigues que hem trobat en documents escrits de siurells a Mallorca es varen publicar l’any 1880. Aquesta comunicació remunta l’existència dels siurells a uns vint o trenta anys abans d’aquesta data. És a dir, podem pensar que els siurells es fabricaven, pot ser, cap a l’any 1860 i que són descrits tal com els coneixem avui en dia: fons blanc amb pinzellades verdes i vermelles».
En relació al caire musical no li atorga cap funció: «No. El siurell té un so agut, indeterminat i sense cap classe d’afinació. No obstant això, la capacitat sonora és important per a fer el siurell i per adquirir-lo, perquè si no sona, la gent no el compra. Pensam que el seu so té una funció més social i popular, ja que els testimonis entrevistats a la zona de Marratxí associen molt el so del siurell a la romeria de Sant Marçal. Sentir xiular els siurells anant a la romeria, forma part de la memòria històrica d’aquest poble. A més, era un obsequi típic que es regalava en aquests dies».
(Cristina Bauzà, Cent per Cent, 959, Manacor, 30 IX)
Covid, encara
El director mèdic de l’Hospital de Manacor, Joan Bennàsar, prefereix guardar prudència envers la possibilitat de donar per acabada la pandèmia. Entre d’altres coses, diu: «Crec que hom ha de ser caut. És cert que la gravetat dels símptomes en els casos de població general ha disminuït i que, aparentment, el ritme de contagis també va en declivi. Possiblement, a això hi han contribuït dos factors: les diferents mutacions del virus que, afortunadament, ha anat perdent el potencial que tenia per produir una malaltia més greu a costa de guanyar capacitat de transmissió, i un molt important, l’ús de les vacunes, que suposaren un abans i un després. Tanmateix, hem de recordar que en alguna ocasió la malaltia ja ha presentat signes de perdre empenta i, posteriorment, resurgir amb una reactivació més intensa del que s’espera. Una mutació que surti d’aquest ritme actual podria donar-nos problemes».
(José María Sánchez, Manacor Comarcal, 1885, 1 X)
Figues d’antany
Guillem Ferrer de Cascanar és un apassionat de les figueres i els seus diferents tipus. En relació a les varietats d’altre temps, comenta: «Respecte de les varietats, en aquell temps es feia una classificació molt genèrica: xerraven de figues de taula, figues de sequer i figues per al bestiar. Així i tot, l’any 1910, Pedro Estelrich publica un llibre, ‘La higuera y su cultivo en España’, on fa una enumeració i descripció de cinquanta varietats pròpies de les Illes Balears. D’aquestes cinquanta, moltes d’elles eren conreades a Sencelles: Algerines, alacantines, roges, albacors, coll de dama, verdals, paratjals, martinenques, hivernenques, cucurelles, ull de perdiu, marededéus, de la caseta, de la roca, llimonenques, calderones, redona de gra, bordissots, miralla…
Malauradament, aquesta gran diversitat s’ha vist molt restringida, de vegades per malaltia dels arbres, i de vegades per deixadesa i abandonament. Tot i que encara podem trobar qualque exemplar centenari, la riquesa varietal ha minvat dràsticament. Avui només és facil trobar-ne d’algerines, paratjals, albacors, roges, roges, coll de dama, bordissot… I parlam, moltes vegades, de pocs exemplars de cada una… «
En relació al seu ús culinari indica: «Avui en dia, a la gastronomia actual, trobam, des d’elaboracions tradicionals, com les figues seques, el pa de figa, la confitura de figa… a creacions més innovadores com cafè de figa, mostassa de figa, licor de figa (per cert molt bo…)».
(Joan Miquel Chacón i Nicolau, Sa Sella, 174, Sencelles, VI-X ’22)
